El primer acord de col·laboració entre les tres nacionalitats autonòmiques espanyoles va ser el PROTOCOL GENERAL ENTRE EL EUSKO JAULARITZAREN, LA GENERALITAT DE CATALUNYA I LA XUNTA DE GALICIA del 7 de febrer del 2007. On se’ns diu que “avui encara no existeix una correspondència entre l’Estat espanyol legal i el real en matèria lingüística”, altrament conceptes com ara “la major igualtat social entre les llengües” és completament desconegut a l’ordenament jurídic promogut pel Parlament i Govern central.
Sembla que quan afirmacions d’aquesta mena venen dels interessats –catalans, èuscars i galecs, que són certament parcials per definició– perden el seu valor. Només les forces parcials, però, poden defensar interessos en lluita, superposant-se a d’altres d’il·legítims. Un acord és estàtic i, com no se n’ha arribat encara, la defensa parcial segueix. En tot cas, no sols són les tres nacionalitats les que s’afanyen, ans també Europa. Europa, certament, pot ser acusada en molts sentits, però no de parcial. El protocol ens informa: “el primer informe sobre el compliment en l’Estat espanyol de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries d’Europa (CELROM), elaborat el 2002, posava en evidència les grans mancances observades en la Justícia i en l’Administració estatal en matèria de respecte efectiu a les llengües oficials diferents del castellà”. Així que ara, ja no es tracta de complir amb els Estatuts, menystinguts encara més arran de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut català, sinó de complir la legalitat internacional. Recordem que la Constitució està, ras i curt, per sota del dret internacional consentit, com és el CELROM, per part de l’Estat espanyol.
La por de l’Estat espanyol, en tots els àmbits, és diu “multiculturalitat i plurilingüisme”. El projecte d’Espanya, encara avui al segle XXI, és Nation-building. És sabut que, si s’accepta la idea de “nació de nacions”, val a dir, l’assimilació de les nacionalitat en tant que Comunitats autònomes a la Nació, sempre anomenada en majúscules, d’Espanya, aleshores Espanya es desmunta. Com deia Ortega y Gasset: “Castilla ha hecho España y Castilla la ha deshecho”. Quan parlem de respectar les altres cultures de la Península i, en tant que respecte a la cultura, el respecte a les altres llengües, es parla de poder. El poder és el poder i prou. Fins i tot quan es parla de símbols nacionals, de posar una bandera més gran, de canviar els noms de les viles i dels carrers, això també és poder. Espanya, en suma, no vol renunciar al seu poder, que desa gelosament.
Per això, ara som a mig camí entre una afirmació que jurídicament és correcta – que és “L’Estat espanyol és un estat plurilingüe” – i una altra afirmació que hauria de ser la seva conseqüència i immediata posada en marxa – que el plurilingüisme fos “una realitat reflectida en l’actitud dels poders públics de l’Estat”. N’hi ha prou, diu el Protocol del 2007, amb aturar-se davant de qualsevol institució de Correos o RENFE: sembla que haguem sortit de Catalunya i ja haguem travessat Fraga. Cal encara esperar el dia en què comenci a ser, posem pel cas, Correus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada