ACORD CiU-PSC: FUM

Artur Mas és President de la Generalitat gràcies a un acord entre CiU i PSC signat el 22 de desembre del 2010. Un acord de mínims per assegurar mínims. Gran part del pacte és fum, o bé perquè és sobre qüestions òbvies, o bé perquè és sobre afers de concòrdia entre els dos partits majoritaris. Ara bé, hi ha una part que no és fum.

Els punts e) i f) estableix la “preservació” del model sanitari i educatiu català. Què significar preservació, això és un concepte polític indefinit. El Govern Mas ha retallat, als pressupostos de la Generalitat d’enguany, un 11%, respecte l’any passat. Sembla ser que deixa d’haver-hi preservació en un punt indeterminat entre l’onze per cent i el zero. Respecte el model educatiu, no se sap. El nucli dur, que és la Llei d’educació de Catalunya i, doncs, la immersió lingüística, això ja s’ha palesat, queda ben aixoplugat. 

El punt h) ens diu que es continuaran assegurant “les plantilles de mestres, mossos, metges i personal sanitari per donar resposta a les necessitats reals”. Això també és indefinit: quines són les necessitats reals i quina n’ha de ser la resposta, això és un misteri. El personal sanitari d’alt rang ha estat dinamitat, del cert, perquè no s’ocupa de les necessitats reals. El PSC, sigui com sigui, respecte els susdits punts e), f) i h) ha creat molt de fum – en altres mots, ha facilitat la Presidència per no res. 

Molt més interessants – perquè són més concrets – són els punts i) i j). Anem a pams. 

El punt i) ens diu literalment i íntegra: “Assegurar la presència de l’oposició en els mecanismes bilaterals de negociació Estat-Generalitat”. Primer de tot, cal dir que la bilateralitat va ser bombardejada i anihilada per la sentència del Tribunal Constitucional. En segon lloc, resulta sorprenent que això ho defensi el PSC, atès que mai no ha practicat la bilateralitat amb el PSOE, això és, que el Govern de la Generalitat mai no ha segut d’igual a igual amb el Govern espanyol. 

El punt j), altrament, ens fa saber que “les reformes del marc estatutari i constitucional es plantejaran, si s'escau, des del consens, com a mínim d'ambdues formacions polítiques”. Podria estar en contradicció amb el punt anterior: no necessàriament, sols tenint en compte els precedents PSC-PSOE. Resulta, diguem-ne, estrany, que es fixi que CiU no podrà reformar la Constitució espanyola, val a dir, com sigui en tingués la competència i es volgués evitar que ho fes. Així mateix, a Madrid, que és on succeeixen aquestes reformes, CiU és evident que tampoc no pot, tota sola, engegar res. En altres paraules, aquest punt és quasi una impostura.

Per últim, interessa ressaltar el punt p), que és el més concret, efectiu i vàlid del pacte. És potser l’única cosa de l’acord que no és fum. S’estableix que s’ha “impulsar l’acord sobre la Llei Electoral de Catalunya”. La pregunta que vola al magí és: per què no ho féu el Tripartit? El cas és que, en els propers dos anys, Catalunya finalment tindrà una llei electoral pròpia. Ja era hora. 

En conclusió, CiU no té les mans lligades. El PSC ha fet un mal pacte. Com diu en Tàpies: Catalunya endavant!