Qui desitja ardorosament la justícia, prescindeix de la pau. Qui prefereix la pau, vol dir que ja està conforme amb la justícia que existeix i l'ha precedit.
La pau és immobilitat. Implica el final de la història: diu adéu-siau a totes les revolucions possibles. La pau significa no voler canviar res, o bé per estar tranquil, o bé perquè no ens empatolla res aliè, o bé perquè tenim molta por, o per tantes altres raons.
La justícia és el contrari de la pau. Ben pot implicar trastocar els fonaments antics, llançar-los lluny, i refer-ho tot de bell nou. La justícia pot necessitar - irremeiablement - una guerra total en què morin milions de persones. Sens dubte, poden milions de persones impedir que en aquest món hi hagi justícia. Com solia dir Ferran I d'Habsburg, Emperador del Sagrat Imperi Romà Germànic, fiat iustitia et pereat mundus. "Es faci justícia, malgrat mori el món".
De vegades la pau no permet ni tan sols les reformes més lleus i irrellevants. La Pax Romana espanyola no permet avui dia que Sortu sigui legal. El Partit Comunista a Euskadi encara no ha estat legalitzat. El nacionalisme puixant basc encara no cap dins de la voluntat pacificadora madrilenya.
La justícia, altrament, pot trencar el cap dels poderosos dels països de la terra en una sola nit. A mi em fa l'efecte que, des de la pau, la justícia sempre és preferible. Mai no hem de deixar buit el lloc de la justícia, omplint-ho tot de pau. La pau és un mot perillós, que ensarrona. Així que, de cap manera, pau i, dins, justícia.
Tot altre: justícia i, després, pau. Per tant, sí a Bildu, que ofereix pau, però sobretot justícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada