El que és impossible per a una persona, ben pot ser que per a dues no ho sigui . El que no podem fer dues, és versemblant que ho facin tres. D'acord amb aquest raonament, no res és impossible: qualsevol pedra, malgrat sigui grossa, pot ser aixecada, treta del mig del camí, per seguir endavant.
Tanmateix, el que és possible per a dues-centes persones, potser no pot fer-se per tres-mil. Quan una munió de mans proven a moure un roc, els rellista, perquè són massa gent. Organitzar-se significa: aquí no hi cabem tots, perquè no cal que hi siguem tots, val a dir, no tothom pot manar. Així, en aquesta línia, encara hi ha coses impossibles, perquè no sabem organitzar prou bé un grup gegantí.
El risc dels indignats és que no s'organitzin. Per desdir-se d'establir unes finalitats comunes. Per no dur-les a terme com una força única capaç de foragitar les pedres -grans partits i grans bancs- de la vida europea. Si indefinidament neguen de ser representats -tant per individus com per un òrgan de govern estable- aleshores cauran en el pitjor dels individualismes. Així tornarem a començar: una immensitat de coses són impossible per a una persona tota sola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada