Lungimiranza

1. La discussió pressuposa no per força dues opinions diferents, però sempre un debat terminològic. Qui dóna les paraules de la discussió i alhora dóna les definicions d'aquestes paraules, ja ha guanyat, d'entrada i en tot cas, la discussió. Qualsevol dels que discuteixen voldran tenir el monopoli de les paraules i de les seves definicions, però l'altre mai no cedirà en quelcom tant important. El desacord en què conclouen tantes discussions rau en què ningú no ha volgut cedir, i amb raó, sobre aquest punt. Una solució fóra que un tercer imparcial i que sàpiga preveure (lungimiranza) les complexes problemàtiques que poden derivar-se de mots i nocions. La història del pensament filosòfic, sociològic, psicològic, literari, etc. és múltiple i no resol gairebé res per la fretura d'aquest tercer imparcial que sàpiga definir correctament.

2. Intentar copsar un concepte sense assumir-ne les conseqüències que tindrà el fet de copsar-lo sobre la pròpia comprensió del concepte, que sempre en tindrà (la percepció i els seus defectes són irremeiables i, precisament per això, cal estar-ne sempre atent als vicis del coneixement que ens provoquen), equival a no comprendre'l. Cal pensar en el concepte com si fos, primer de tot, un concepte pensat, i no un concepte que, més enllà del pensament, fos susceptible perfectament de ser pensat. 

Les enquestes són una fal·làcia perquè no tenen un compte un factor essencial, que és la pròpia repercussió d'aquesta dada hipotèticament avaluada, la pròpia enquesta, sobre el nou resultat que provoca. A través d'aquesta fal·làcia ben podria esbiaixiar-se l'opinió real de la societat, tot i que en cada nova versió de l'enquesta hi hagi més incrèduls, per desviar el centre no cal que tothom segueixi, sinó que encara hi hagi alguns disposats a deixar-se endur. 

3. Desmuntar conceptes errats és una feina relativament fàcil, perquè implica una tasca de contrast que en la majoria dels casos resulta de gran evidència per qualsevol observador neutre exterior. Ara bé, s'han bastit, i se segueixen bastint dia rere dia, concepcions, que són xarxes indefinidament amples de conceptes. En aitals concepcions sempre hi haurà una sèrie limitada de conceptes centrals, encara que no es tracti aparentment d'un sistema en sentit estricte, que faran diguem-ne emmalaltir els altres conceptes perifèrics. La dificultat és triple: (i) trobar aquests conceptes centrals en una concepció que no ha estat construïda sistemàticament, (ii) demostrar-ne l'error d'aquests i (iii) establir una relació de causalitat seriosa entre aquest nucli dur de l'error i la resta de la concepció, això és, la resta de conceptes, que consistirà en un conjunt de relacions probablement irrepetibles. Al llarg de la història s'ha intentat "ii", sense èxit, perquè abans d'atendre una feina immensa com aquesta, hom feia un sistema nou, amb nous arrelats errors heretats de la haver sabut desmuntar bastiments conceptuals aliens. 

4. El "jo", en sentit vulgar, per causa del vel budista, l'adormiment heraclià, la ignorància platònica, el Satanàs cristià, etc. no arriba a la felicitat. Ara bé, tampoc no arribar a conèixer correctament el món i, el que és pitjor, no arribar a saber qui és ell mateix. Entre el "jo" i el "jo" hi ha també vels, adomiments, ignoràncies i diabòlics obstacles. Sembla que, fins i tot si ens atansem al nucli dur del "jo", entre aquest nucli dur i nosaltres, que som els residents en exclusiva d'aital nucli dur, hi ha aquell mur. Sempre romanem extramurs àdhuc de nosaltres mateixos. En concret, el "jo", atenent a l'exposat, no ha de poder concebre una gnoseologia estricta. El jo que coneix al jo-coneixedor-de-si-mateix potser el coneix malament. 

A partir d'aquesta notícia trista, el pensament històric ha preferit obviar el problema i centrar-se en què no hi ha problema. I ha dit: si hi ha cap problema amb això, no és un greu, per això poder-lo obviar amb major tranquil·litat. En realitat, pot ser tremendament greu, però no hi ha cap eina dins nostre per mesurar-ho. 

5. L'escepticisme és, en aquest estadi de les coses (vid. "4"), una veritat indestructible. Ara bé, precisament pel que postula aquest moviment (no hi ha veritats indestructibles), esdevé en una fase o moment immediatament posterior massa discutible que haguem de romandre quiets a l'escepticisme. L'escepticisme recomana remoure els seus propis budells i així ho farem. Cal, com s'ha sentit i cregut a través dels segles, materials amb els quals treballar amb seguretat mínima sobre la seva veritat. 

6. La veritat ha de ser útil. Si la veritat fos l'ésser, no seria útil. L'ésser pot ser requisit indispensable, essencial, concepte que des de la lògica permet la intel·ligibilitat, però no és útil. L'ésser és un dels conceptes més inútils de la història civilitzada de la humanitat. Hi ha hagut conceptes que han donat pocs fruits, però el d'ésser, ben al contrari al que pensa la filosofia, ha endarrerit el progrés almenys un mil·leni. L'ésser i l'explicació que d'aquest ha donat al teologia ha provocat l'immobilisme a la vella i petita Europa. Massa temps s'ha dedicat a pensar en l'ésser i no en com civilitzar la terra i fer-la fèrtil. 

7. Que la veritat hagi de ser útil no vol dir que la veritat sigui útil. De fet, la veritat com a concepte ha estat contínuament al servei de les causes menys favorables al poble i, encara avui, ha servit quasi en exclusiva per ser al·legada per una minoria en contra d'una majoria. El concepte de veritat ha de començar a atorgar-nos algun benefici. 

Per això, la primera pedra d'aquesta nova idea de veritat, per superar "4" definitivament, ha de ser substraure de la concemplació escèptica una veritat que pontifica que l'escepticisme de dubte contra els susdits "materials amb els quals treballar amb seguretat mínima" és fals. 

Fins aquí, no s'ha avançat ni un pam: només hem sortit d'un debat-definit-en-la-pròpia-essencial-per-la-total-fretura-de-solucions que ha anat prenent eloqüència a partir de l'embadaliment dels mateixos escèptics. 

8. L'escepticisme avui és la desafecció política. Abans l'escepticisme radical, en termes sociològics, deia: com no sabem res, no aprendrem res i ens hi posarem còmodes. Durant un temps, en la línia de qui, per no saber, negava també el lliure albir: com tot és necessari, o si més no no sé si puc fer res, i sembla que passarà faci el que faci, no faré res. Avui dia, però, l'escepticisme és odi als polítics, desinterès de la polítics, desconfiança en els governs de tota escala, des de local dels poblets fins les Nacions Unides. El problema de la política, tanmateix, no és la desafecció, sinó que els ciutadans, que estan deixant de ser-ho precisament per aquest modus operandi, s'han posat còmodes en aquesta concepció. Mentre, d'una banda, no posar-se còmode significa lluitar per sortir d'aquell estat, intentant canviar-ho, recolzant a qui ho canvia, o almenys informar-se per saber si algú altre ens dóna una alegria perquè ho està canviant mica en mica, d'altra banda, posar-se còmode significa la queixa-amb-gaubança, la queixa de comèdia o directament la caricatura d'un mateix. 

Avui som, en termes sociològics, en un escepticisme que no considera, com sí hauria de fer-ho, tràgides els fets base que l'obliguen a postular-se escèptic. Som en l'escepticisme d'oportunitat. 

9. La desafecció política, nogensmenys, té un àmbit més ample: els polítics pateixen desafecció d'ells mateixos, perquè es creuen impotents i, en definitiva, realment ho són. Si els polítics no ho fossin, farien evidentment l'única cosa que es pot fer per acabar amb el verí que emmetzina tota la política: complir el partit guanyador el seu programa electoral, i complir aquest mateix programa també els mateixos partits de l'oposició, cooperant en virtut de llurs propis programes respectius en allò que aquell i aquests siguin compatibles, i complir-lo íntegrament i executar-lo visiblement. 

El problema, però, és més complex: els programes electorals tenen certes propostes -que són les més importants- que es projecte dellà una legislatura. El primer mal és que els partits polítics no conceben seguir governant i ni tan sols existint passats uns quants anys, i prova d'això és que els polítics, més enllà del partit, es succeeixen els uns als altres i ben pot ser que hi hagi moments fins i tot de staccato. El segon mal és que els mateixos polítics, en períodes de tamps relativament curt, àdhuc d'una sola legislatura, implementen mesures que tenen una execució a curt termini que contradiuen obertament altres mesures, suposadament de la mateixa ideologia, a llarg termini, i que impedeixen que aquestes últimes, malgrat intentar empènyer-les i recolzar-les amb partides pressupostàries, mai no arribin a dur-se a terme. Si s'intenta "BCD" per demà passat i alhora s'intenta "OPQ" per d'aquí vint anys, i sols hi ha v.gr. diners per quatre lletres, fóra probablement un error ocupar-se de "BCDO" i deixar fora "PQ", essent els últims tres més importants que els tres primers (suposem, construir línies de T.G.V. respecte el pagament de pensions de jubilació), no només per la inexecució que es produeix, sinó també per la desafecció que es desencadena. 

10. Conseqüència de la desafectació és l'antidemocràcia, que consisteix a voler amb més intensitat, petulància, sinergia allò que progressivament esdevé socialment més marginal. Ser antidemocràtic significa que, quan s'hagi format una majoria social manifestada clarament en vots, passem a estar encara més en contra d'aquelles idees majoritàries per la novella força que han adquirit. 

Exemple -només exemple- d'això són les eleccions del 25-N. El projecte nacionalista, que a hores d'ara és independistista a Catalunya almenys en termes de partit, i el federalista, poden mesurar la seva viabilitat des de dues òptiques: (a) l'encabiment jurídic, que en els dos casos, amb l'actual Constitució (que per cert Zapatero no va voler reformar, tot i el seu projecte federal del qual s'acabà erigint en el seu primer artífex del seu fracàs), és impossible, i (b) el recolzament popular (quan mai s'ha recolzat a Catalunya el federalisme des de Pi y Margall i Almirall?). En aquest sentit, el federalisme, encara que estigui més a prop de la realitat actual, és més impossible, sobretot per no estar envoltat de cap boira sentimental. 

Aquí pot sintetitzar-se el que hem dit, i que és el moll de l'ós d'aquest article, sobre l'error en els conceptes en l'observació i tot el mal absolut que desenvolupa dins.