Enganys no resolubles: preferents i hipoteques

Respecte les participacions preferents que van ser adquirides per persones sense coneixements mercantils i que ho van fer amb els seus estalvis, sense adonar-se que no podrien recuperar el capital per decisió unilateral; respecte els préstecs concedits per adquirir un immoble i que tenien com a garantia hipotecaria directament susdit immoble, que van ser atorgats a persones amb una capacitat de pagament de continuitat dubtosa davant canvis d'escenari, que van ser signats per imposar-se sobre els seus habitatges durant 30 o àdhuc 40 anys, que van ser, a judici dels ara perjudicats, un error, etc. Respecte aquestes dues qüestions, voldria fer algunes observacions. 

I

La primera és que si admetem que tant les "preferents" com les "hipoteques" van ser un error, cal estendre aquest error a tot el procés: no només el fet final, clarament erroni, sinó també el seu començament. Que va ser un error, doncs, no solament el fet que avui no es pugui recuperar el capital de les preferents, d'una banda, i tampoc que la hipoteca, que és alcapdavall una garantia i res més, s'executi i derivi en deixar de tenir allò que, per definició, mai no va ser pagat íntegrament. L'error ha de ser major. 

L'error va ser adquirir les preferents i signar aquells préstecs. En el primer cas, molta gent hi coincidirà. En el segon, la discòrdia està assegurada. 

Que les preferents varen ser venudes a persones grans, persones sense formació suficient, persones que, encara que tinguessin la prudència exigible, en aquell moment van badar i van ser enganyats, perquè, segons sembla, en molts casos es va intencionadament enganyar, etc. Això fa que hom no tingui problema a admetre, si va adquirir-ne, vaig cometre un error. Un error ha de ser, per força, aquella posició vital que ens torna idealment a col·locar a nosaltres mateixos en aquell lloc on érem quan vam errar i, per saber doncs que era un error, no tornem a cometre'l, perquè ja ho sabem. Un error no és el haig de tornar a fer-ho perquè no tenia més remei: ningú no necessitava, per estat de necessitat, adquirir aquelles obligacions híbrides i complexes, que servien a l'assistència financera d'entitats financeres. 

El cas dels préstecs amb hipoteca és força més complex, perquè molts admetran el seu error, però tornarien a cometre'l. Per tant, estarà no admetent que va ser un error hipotecar la casa que es comprava, potser una mica més cara del que pertocaria (en el sentit que, sempre serà una mica més del que pertoca quan l'entitat de crèdit hi posa gairebé el 100%), i alhora la compraria de nou igualment, encara que en conegués les conseqüències. Aquí només hi ha una pregunta que podem fer: la gent, quan demana un préstec, sap que ho haurà de tornar? I una resposta: ho sap i, si no ho sap i s'excusa en què no ho podria saber (com en les preferents) o que no li havien explicat prou palesament, etc., aleshores està sol·licitant tutela d'algú altre, això és, s'està considerant incapaç de gestionar la seva pròpia economia domèstica (que no és la de la casa només, sinó la del bon ordre dels comptes a la vida any rere any). No estic disposat a creure que la gent no sap què significa esdevenir prestatari, què significa haver de tornar els diners, etc. perquè no admeto que l'individu mitjà avui hagi de ser tutelat o assistit per algú altre a l'hora de decidir i signar en un acte tal com un préstec. Per tant, aquelles persones que van signar certes escriptures i es van comprometre a tornar quanties molt rellevants en períodes de temps molt llargs, no estaven fent un brindis al sol, com s'acostuma a dir, sinó que cometien un error.

La proposta de Rubalcaba de limitar el temps al llarg del qual el particular i l'entitat de crèdit poden acordar el pagament del deute principal i interessos ordinaris, és un insult a la ciència econòmica i al dret mercantil. En temps de contracció de la concessió de crèdit a particulars i empreses, aquesta limitació (contrària al principi de "espera", paral·lel al "quita", dels concursos), faria que, de poder pagar en 10 anys una quantia, no es pugués pagar mai, primer perquè no concedirien el crèdit i, després, perquè si el concedissin, cada quota seria d'un capital que fàcilment acabaria impagat. 

II

L'esmena de l'error, en el cas de les participacions preferents, és aparentment senzill. Hi hagué un negoci jurídic amb vici de consentiment o error i, per tant, el banc ha de reintegrar la totalitat del capital amb l'interès capital del diner a més de potser una indemnització per l'engany, si es demostra. Això significa, en un país com Espanya, que l'Estat haurà de posar diners, novament, en els bancs, per fer front a aquest reintegrament. Dos bancs grans són directament de l'Estat i els altres són en part de l'Estat i, a més, en depenen. Per tant, la pregunta aquí fa així: encara que hi hagi hagut un engany per part de la Direcció dels bancs per aconseguir que s'adquirissin 30 mil milions (una part, és clar, sense engany), o que alguns hagin estat enganyats i hagin donat doncs llurs diners: aquest capital ha de ser tornar per l'Estat, amb els diners de tothom? I rere aquesta pregunta apareix, sens dubte, Satanàs. 

Hi ha experiències viscudes com aquesta: "existen muchos casos de clientes que no saben qué han contratado. Un empresario de Castellón invirtió 36.000 euros en bonos preferentes de la intervenida Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM) y descubrió, cuando iba a retirarlos, que firmó que vencían el 31 de diciembre del 3000" (El Mundo). Què fer en aquest cas? Que els contribuents posin els diners o, més aviat, que l'empresari -notem la dada, empresari- esperi gairebé mil anys a recuperar els diners? Quan Rubalcaba diu que l'Estat, a través de la CNMV hauria d'haver fet més, té raó, perquè la seva conclusió, d'exigir als bancs de reintegrar el capital, és un disbarat, perquè l'Estat ni pot ni hauria. 

L'esmena de errada en el cas dels préstecs és més difícil encara. Més difícil perquè, primer de tot, parlem de més diners: des de les darreries del segle XX fins el començament de la crisi, va entrar a Espanya, en forma de préstecs a bancs i caixes que després repartien entre, principalment famílies que compraven immobles (la bombolla, abans d'esclatar, va estar deu anys inflant-se), més d'un bilió d'euros. Aquesta quantia, superior al propi PIB de l'Estat, és obvi que no podria mai posar l'Estat, per evitar que el bilió d'euros d'endeutament dels bancs com a mitjancers i de deute finalista, ras i curt, de les famílies i particulars (i empreses i empresaris, és clar), haguessin de tornar el capital rebut en préstecs. Un bilió d'euros. Aquest bilió no ha estat tornat i ben pot ser que mai no sigui tornat del tot, perquè abans haurà començat una altra crisi. El tema, però, és que aquest error -ja ha quedat clar supra "I" que és error i no encert- no és esmenable.

El que s'ha esdevingut, en tot cas, és molt humà: que una gran injustícia acabi distorsionant la realitat de les coses és més que normal i, encara diria més, una gran injustícia, per fer part de la realitat, per força ha de canviar-la.