El barceloní Xiol Ríos: un dels millors juristes d'Europa

A mediados de los años ochenta, cuando desempeñaba el cargo de secretario general del Tribunal Constitucional, Xiol Ríos recibió a una delegación de periodistas que se quejaban de que casi nunca tenían acceso a las fotocopias de las sentencias. Xiol escuchó a los periodistas y respondió que, por su parte, no había ningún problema en dar a cada medio una fotocopia de cada sentencia. “La única cuestión”, objetó, ”es quién va a pagar las fotocopias”. “Porque el pago de fotocopias no está consignado en el presupuesto del Tribunal, y si corren por nuestra cuenta podríamos incurrir en una desviación presupuestaria”. Los informadores se miraron entre ellos. “Si ese es todo el problema, por supuesto que cada uno de nuestros medios pagará su fotocopia”, respondieron. “Déjenme que lo piense”, concluyó Xiol. “Porque si las pagan los medios, podríamos estar creando una tasa ilegal” [...] El leguleyismo diabólico de Xiol fue muy celebrado siempre entre sus colegas, por más que los periodistas le pusieran de paradigma de la obstrucción informativa y de la falta de transparencia de la Justicia.

E.P. 22.6.12

Enganys no resolubles: preferents i hipoteques

Respecte les participacions preferents que van ser adquirides per persones sense coneixements mercantils i que ho van fer amb els seus estalvis, sense adonar-se que no podrien recuperar el capital per decisió unilateral; respecte els préstecs concedits per adquirir un immoble i que tenien com a garantia hipotecaria directament susdit immoble, que van ser atorgats a persones amb una capacitat de pagament de continuitat dubtosa davant canvis d'escenari, que van ser signats per imposar-se sobre els seus habitatges durant 30 o àdhuc 40 anys, que van ser, a judici dels ara perjudicats, un error, etc. Respecte aquestes dues qüestions, voldria fer algunes observacions. 

I

La primera és que si admetem que tant les "preferents" com les "hipoteques" van ser un error, cal estendre aquest error a tot el procés: no només el fet final, clarament erroni, sinó també el seu començament. Que va ser un error, doncs, no solament el fet que avui no es pugui recuperar el capital de les preferents, d'una banda, i tampoc que la hipoteca, que és alcapdavall una garantia i res més, s'executi i derivi en deixar de tenir allò que, per definició, mai no va ser pagat íntegrament. L'error ha de ser major. 

L'error va ser adquirir les preferents i signar aquells préstecs. En el primer cas, molta gent hi coincidirà. En el segon, la discòrdia està assegurada. 

Que les preferents varen ser venudes a persones grans, persones sense formació suficient, persones que, encara que tinguessin la prudència exigible, en aquell moment van badar i van ser enganyats, perquè, segons sembla, en molts casos es va intencionadament enganyar, etc. Això fa que hom no tingui problema a admetre, si va adquirir-ne, vaig cometre un error. Un error ha de ser, per força, aquella posició vital que ens torna idealment a col·locar a nosaltres mateixos en aquell lloc on érem quan vam errar i, per saber doncs que era un error, no tornem a cometre'l, perquè ja ho sabem. Un error no és el haig de tornar a fer-ho perquè no tenia més remei: ningú no necessitava, per estat de necessitat, adquirir aquelles obligacions híbrides i complexes, que servien a l'assistència financera d'entitats financeres. 

El cas dels préstecs amb hipoteca és força més complex, perquè molts admetran el seu error, però tornarien a cometre'l. Per tant, estarà no admetent que va ser un error hipotecar la casa que es comprava, potser una mica més cara del que pertocaria (en el sentit que, sempre serà una mica més del que pertoca quan l'entitat de crèdit hi posa gairebé el 100%), i alhora la compraria de nou igualment, encara que en conegués les conseqüències. Aquí només hi ha una pregunta que podem fer: la gent, quan demana un préstec, sap que ho haurà de tornar? I una resposta: ho sap i, si no ho sap i s'excusa en què no ho podria saber (com en les preferents) o que no li havien explicat prou palesament, etc., aleshores està sol·licitant tutela d'algú altre, això és, s'està considerant incapaç de gestionar la seva pròpia economia domèstica (que no és la de la casa només, sinó la del bon ordre dels comptes a la vida any rere any). No estic disposat a creure que la gent no sap què significa esdevenir prestatari, què significa haver de tornar els diners, etc. perquè no admeto que l'individu mitjà avui hagi de ser tutelat o assistit per algú altre a l'hora de decidir i signar en un acte tal com un préstec. Per tant, aquelles persones que van signar certes escriptures i es van comprometre a tornar quanties molt rellevants en períodes de temps molt llargs, no estaven fent un brindis al sol, com s'acostuma a dir, sinó que cometien un error.

La proposta de Rubalcaba de limitar el temps al llarg del qual el particular i l'entitat de crèdit poden acordar el pagament del deute principal i interessos ordinaris, és un insult a la ciència econòmica i al dret mercantil. En temps de contracció de la concessió de crèdit a particulars i empreses, aquesta limitació (contrària al principi de "espera", paral·lel al "quita", dels concursos), faria que, de poder pagar en 10 anys una quantia, no es pugués pagar mai, primer perquè no concedirien el crèdit i, després, perquè si el concedissin, cada quota seria d'un capital que fàcilment acabaria impagat. 

II

L'esmena de l'error, en el cas de les participacions preferents, és aparentment senzill. Hi hagué un negoci jurídic amb vici de consentiment o error i, per tant, el banc ha de reintegrar la totalitat del capital amb l'interès capital del diner a més de potser una indemnització per l'engany, si es demostra. Això significa, en un país com Espanya, que l'Estat haurà de posar diners, novament, en els bancs, per fer front a aquest reintegrament. Dos bancs grans són directament de l'Estat i els altres són en part de l'Estat i, a més, en depenen. Per tant, la pregunta aquí fa així: encara que hi hagi hagut un engany per part de la Direcció dels bancs per aconseguir que s'adquirissin 30 mil milions (una part, és clar, sense engany), o que alguns hagin estat enganyats i hagin donat doncs llurs diners: aquest capital ha de ser tornar per l'Estat, amb els diners de tothom? I rere aquesta pregunta apareix, sens dubte, Satanàs. 

Hi ha experiències viscudes com aquesta: "existen muchos casos de clientes que no saben qué han contratado. Un empresario de Castellón invirtió 36.000 euros en bonos preferentes de la intervenida Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM) y descubrió, cuando iba a retirarlos, que firmó que vencían el 31 de diciembre del 3000" (El Mundo). Què fer en aquest cas? Que els contribuents posin els diners o, més aviat, que l'empresari -notem la dada, empresari- esperi gairebé mil anys a recuperar els diners? Quan Rubalcaba diu que l'Estat, a través de la CNMV hauria d'haver fet més, té raó, perquè la seva conclusió, d'exigir als bancs de reintegrar el capital, és un disbarat, perquè l'Estat ni pot ni hauria. 

L'esmena de errada en el cas dels préstecs és més difícil encara. Més difícil perquè, primer de tot, parlem de més diners: des de les darreries del segle XX fins el començament de la crisi, va entrar a Espanya, en forma de préstecs a bancs i caixes que després repartien entre, principalment famílies que compraven immobles (la bombolla, abans d'esclatar, va estar deu anys inflant-se), més d'un bilió d'euros. Aquesta quantia, superior al propi PIB de l'Estat, és obvi que no podria mai posar l'Estat, per evitar que el bilió d'euros d'endeutament dels bancs com a mitjancers i de deute finalista, ras i curt, de les famílies i particulars (i empreses i empresaris, és clar), haguessin de tornar el capital rebut en préstecs. Un bilió d'euros. Aquest bilió no ha estat tornat i ben pot ser que mai no sigui tornat del tot, perquè abans haurà començat una altra crisi. El tema, però, és que aquest error -ja ha quedat clar supra "I" que és error i no encert- no és esmenable.

El que s'ha esdevingut, en tot cas, és molt humà: que una gran injustícia acabi distorsionant la realitat de les coses és més que normal i, encara diria més, una gran injustícia, per fer part de la realitat, per força ha de canviar-la.

Versions, dogmàtiques, il·luminacions, de Catalunya

I

La situació estrictament geogràfica de Catalunya es determina per tres factors, perquè el nostre país és un triangle: (a) al Nord, muntanyes altíssimes i ininterrompudes, que toquen amb el Rosselló, amb gents que, tot i ser francesos i sentir-s'hi, sens dubte es distingeixen dels francesos de la babilònia parisina, (b) a l'Oest, amb l'Aragó, la Franja dels anomenats països catalans, rere la qual s'obre un desert immens i despoblat, les realitats i ficcions del qual ofereix poc atractiu al peregrí que fuig, i (c) al Sud-Est, el mar, la vertadera terra de Catalunya, on sempre ha intentat existir, ser-hi, viure-hi. 

Els tres elements afavoreixen la bunquerització, si es vol (mai no s'ha volgut), i alhora la característica determinant de la catalana terra: ser cruïlla de pas, lloc d'encreuament de civilitzacions, porta de la vella Europa i sortida del Mediterrani. 

Això fa que, primer de tot, els catalans no puguem pagar el preu de les vies rodades: per això, diu Abertis, hi ha peatges, perquè per l'autopista Jonquera-Castelló hi passen, sobretot, viatgers, magrebins que van i vénen a través del Marroc, i turistes que entren i surten de les Espanyes. En segon lloc, ser terra de pas dóna certa inseguritat definitòria al tarannà català, perquè, al capdavall, com tothom en aitals circumstàncies, manlleva de l'estranger el que troba que és bo per al seu negoci, ofici i forma de viure. La cuina catalana n'és exemple palès: té tradició pròpia, és puríssimament mediterrània, però alhora vol ser moderna (Adrià, Santamaría, etc), la més moderna del món. La cuina catalana, ras i curt, és i esdevé, atesos els seus condicionants geogràfics. La personalitat de la gent d'aquesta contrada també és així, com arreu, per amb una accentuada voluntat de cosmopolitisme no pas reeixit, perquè allò que s'és s'erigeix a l'ensems en obstacle per esdevenir dellà. 

Encara vull insistir en el tema del mar. Des de la batalla de Muret (any 1213) ençà els podersos catalans han après que no s'escau de crèixer sobre la terra. Si avui es pot especular fàcilment a través d'iniciatives empresarials a Internet, abans era fàcil de fer-ho al mar. I van crèixer, els mercaders i comerciants catalans, pel mar. No volien terra, ans ports. I van establir ports pertot. No pot dir-se, a partir d'aquí, que hi hagi un imperialisme català (com s'ha dit i repetit enllà l'Ebre), sinó una lliçó ben apresa ensenyada pels estrangers que passaven per casa nostra. Vèiem l'anòmin passegívol i l'imitàvem. 

II

La història. Aquest mot in se condueix el magí cap al passat. I, el passat molt llunyà, com correctament escrivia Aristòtil, no importa a ningú. Del cert, què s'esdevingué fa mil anys no ha de tenir importància. Malament si el que va passar fa mil anys importa, perquè ha d'importar, per sobre de tot i sense dubtes, el present absolut. La història, però, no és solament passat. 

Una part del present, una part vivíssima del present, això també és la història. El mer fet d'adonar-se un jovenet que el lloc on viu existia des de molt abans que neixés impressiona. Això passa als catalans: per sort, tenim ciutadans, i no pas historiadors, però són ciutadans que saben que són punta de llança d'una història que s'endega en dies arcaics. El contingut, ben podria ser-ne desconegut. El fet de saber-ne d'aquesta història, ja és suficient. L'absència d'aquesta narració de la història ha fet, per exemple, que els EUA lluitessin hora rere hora per bastir una història tal. A qualsevol guerra, s'hi apuntaven. Havien de viure, sembla ser, totes les etapes de la història mundial, començant per le guerres prehistòriques i carnívores (Vietnam) i seguint per les actuals Creuades papals (Irak i Afganistan) i seguint per altres novelles creuades (Iran). Això, a Catalunya, per sort, ja ho tenim fet: vam prendre, amb Barcelona al capdavant, una fracció de la península a l'Islam, i tot seguit després vàrem participar en guerres civils pròpies, sobretot entre comptes, i amb una de final de molt dura (1462-1472), per després lluitar entre segadors i a favor d'Àustria per una corona d'Espanya no borbònica (a la batalla de Talamanca els maulets van fer servir armes prohibides pel Pontífex per la seva inhumanitat), per tot seguit participar en les Quatre (o tres, segons qui ho digui) Guerres Carlines, per tot seguir ser derrotats alhora a la Cinquena Guerra Carlista (arran el cop d'Estat de Sanjurjo, Mola, Franco, etc.) i a França contra Hitler, en una ecatombe de milers de voluntaris. Des de llavors, els catalans han esdevingut pacifistes, esgotats de tanta, tanta, guerra. En aquest sentit -no es pot negar que la guerra és element clau de cert progrés històric- la història d'aquest país ja no vol evolucionar a través de la violència. 

III

La història ratifica Catalunya com a nació, una nació de pocs patriotes. Crec que mai no ha estat Catalunya un cau d'idealistes, d'escriptors, ni de patriotes, que al capdavall basen el seu fer i la seva obra en l'intangible. El patriotisme ha durat molt poc en les rares ocasions en què s'ha manifestat amb convicció. Aquestes rares ocasions són de contraviment més que no pas de pura i abstracta revelació interior d'un sentiment fosc. Catalunya ha estat i és una nació de navegants que marxaven de casa i s'establien a l'Habana (per alguns, la Cabana), feien diners, vivien bé i no tornaven. L'individualisme i l'enveja menen endavant els negocis i, per això, Catalunya ha romàs com a nació, d'un poble d'individus igualment individualistes. 

En conclusió, la història parla de Catalunya com a nació, però aquesta nació mai no ha volgut tenir unes fronteres tancades. El proteccionisme del segle XIX -fronteres tancades amb aranzels, contra les quals, tanmateix, també lluità el calafí Figuerola- no és un bon contraargument al que dic. Tota la indústria catalana era comprada a l'estranger i ininterrompudament els vins (d'abans de la filoxera) eren venuts arreu del món. El que ha volgut el català proteccionista típic ha estat tenir el monopoli en el seu territori (millor manera de fer diners en aquest model, que pressuposava com condició tancar algunes portes a competidors d'enllà dels Pirineus; en mots d'avui, formes de fer diners que afecten la lliure competència, com ara totes les multinacionals -que malgrat el seu nom- també han volgut tenir el monopoli a la UE) i alhora fer contraban (que és la millor forma de, encara que hi hagi un monopoli, hom es pugui beneficiar de ser l'únic en un ordre il·legal de les coses). Això demostra contradiccions, no pas aparents, dins del caràcter català. Assumibles, nogensmenys. 

IV

Els que neguen el caràcter nacional de Catalunya pel fet de no haver-se constituït en Estat (primer argument) s'equivoquen tant, objectivament parlant, com els que consideren que aquest país no és una nació perquè no ho reconeix la Constitució espanyola (segon argument). 

Sobre "i": l'Estat existeix només des de Lluís XIV (malgrat la Navarra que apareixia en el seu escut d'armes d'Estat absolutista) i, encara diríem més, només des del final de la Segona Guerra Mundial. Formalment existeix l'Estat des de la Pau de Westfàlia l'any 1648, però materialment des de Lluís XIV. Qui cerqui Estats abans d'aleshores, parlarà confusament. És clar que existien estructures de poder, però aquestes no podien pas anomenar-se Estats, perquè la terminologia també té un temps i un moment. Exactament el 1715, quan va morir Lluís XIV (fundador del primer Estat del món) Catalunya acabava de perdre l'estructura del poder per la Guerra de Successió. No va poder ser el segon Estat del món, ni calia pas. 

Sobre "ii": les lleis no poden anar contra la història, perquè fan part de la història. "El tot -la història- és major que la seva part -la llei-", conclou la noció comuna Vª dels Elements d'Euclides. Les lleis que no respecten ni tan sols la lògica, acaben o bé incomplertes o bé derogades tàcitament. L'argument no és absolut -Rosa Diez l'ha fet servir en sentit oposat: la part -Catalunya- no pot decidir pel tot -Espanya-, però això no té en compte que Catalunya és una part que, precisament, vol començar a ser tot; mentre que mai les lleis no passan -malgrat el sermó de Kojève- a omplir tota la història, aturant-la. L'argument, en qualsevol cas, és d'una suficiència prou clara com per considerar que Artur Mas sigui, no pas 4rt president de la Generalitat, sinó 129è. 

Ser una nació, què vol dir? El debat és irrellevant i, ben podria ser que, com tantes convencions, depengui del que hom se senti o del que un se senti dir. Els diccionaris donen una defició que demostra, com a mínim, escassa unanimitat. La nació sembla més un conjunt de persones i sentibilitats col·lectives com a poble que no pas una terra, malgrat el que digui la RAE, que va més enllà, per la qual ser nació depèn estranyament de l'existència d'un govern. En tot cas, és clar que l'IEC i EC donen idees adequades a Catalunya, mentre que la RAE basteix imaginaris i forja conceptes ajustats a una Espanya, que, segons els paradigmes dels susdits IEC i EC, no és pas una nació ni, en principi, ho esdevindrà mai, llevat que no assimili la seva maldada i malaurada composició intestinal. 

V

Però sí és palès què significa ser Estat. Resulta claríssim.

Significa, primer de tot, ser-ho de debò. Ser efectiu. Això sovint s'oblida dellà l'Ebre i, per això, consideren que José I de Bonaparte governà sobre tota Espanya, quan Catalunya, en realitat, era de facto governada llavors, pels volts de la Guerra del francès, per Suchet et alii, però en cap cas José I. Principalment, perquè Napoleó no volia, sinó que volia, a la llarga, annexionar Catalunya a França, essent-ne ja una província, com deia, de facto. Que s'expliqui aquell temps com si Espanya encara estigués governada per Madrid, indica que els historiadors espanyols són uns formalistes. Si la forma diu que Espanya és Espanya, no hi ha espai per cap excepció. La veritat és que, tanmateix, importa l'excepció, si mira a l'efectivitat de les coses. 

I significa que tal efectivitat, en segon lloc, es manifesti en alguna cosa, en algunes realitats. Que hi hagi un Estat format per un Ministerio de la Guerra, un altre de Hacienda i finalment un tercer de Gobierno, resulta irreal i absurd, a ulls de tothom, tant ençà com avui dia. Si no hi ha escoles ni hospitals, l'Estat no existeix. I la veritat és que l'Estat espanyol mai no ha resultat efectiu, perquè mai no ha construir escoles, ni hospitals. Quan dic "mai" no estic exagerant. Per alguna raó -evidentment- encara es parla català a Catalunya: perquè mai no hi hagué escoles estatals a Catalunya que ensenyessin castellà. Si l'haguessin ensenyat, prou que ara tindríem una sola llengua. Perquè a França els catalans van començar oblidar la seva llengua una generació i mitja abans que nosaltres? Perquè l'escola pública a França va implementar-se prop d'un segle abans que a Espanya, i perquè, quan n'hi hagué, aquí, d'escoles, foren d'una indignitat total. Així no s'aprèn una llengua, ans sols a ser analfabets. Amb els hospitals, mateix discurs: eren obres de caritat, ni controlades ni finançades per l'Estat, que omplien buits immensos entre la societat, regida per un Estat, com dic, que era simple Ministerio de la Guerra i de Hacienda. 

No és per atzar que encara avui la majoria històrica d'escoles i hospitals a Catalunya siguin privats. Quan ara dic privats, també incloc concertat, que no fa perdre la condició de centre d'ensenyament o de sanitat privat. I quan dic majoria històrica dic que, abans de la Generalitat del Pujol, a Catalunya hi havia, principalment o gairebé només, escoles i hospitals privats, mig subvencionats, que demostraven que la gent, si la deixes sola -sense els serveis del món de la segona meitat del s. XX-, es busca la vida i construeix pel seu compte, a la seva sort, els seus serveis. I fa diners, però per sort algú ho fa, perquè altrament no hi hauria hagut potser res. En tot cas, l'Estat ha estat, no pas un mal Estat o un Estat ineficient, sinó un Estat que no existeix, perquè no ha estat mai efectiu, perquè mai no s'ha notat, llevat que en la policia i l'exèrcit i els inspectos d'Hisenda, que hi havia un Estat. 

En relació amb això, encara hi ha els magistrats del Tribunal Suprem -amb les generacions de Castán Tobeñas et alii succeint-se les unes a les altres in aeternum- que diuen que no poden ser apreses dues llengues, ans sols una. Més enllà que el mateix Ministerio de Educación (sense terra, sense competències, però amb finançament) avaluï que els estudiants catalans tenen un nivell de castellà superior al de la mitjana d'Espanya, per sobre dels territoris històricament castellans, hi ha un punt en què s'ha d'insistir: el TS no té en compte la realitat -el fet que Catalunya efectivament tingui una llengua pròpia i que, a més, també efectivament sàpiga millor que els mateixos castellans castissos la llengua dels veïns-, sinó formes, idees, paraules, vanitats intangibles i inextrincables. Així és també l'Estat, que amara el seu TS de les seves pulsions: no mira l'efectivitat, actua amb independència de què es necessiti, de què existeix, etc. 

VI

Més enllà de les escoles i els hospitals, hi ha fets, infraestructures, signes, que poden, o no, tenir l'emprempta de l'Estat. Podem parlar de les universitats. Atès que les universitats al 1714 van posicionar-se a favor de l'Arxiduc d'Àustria, Felip V les tancà. I així va quedar la cosa. Sense la Central de Barcelona ni la de Vic, etc. L'excepció era Cervera, amb la seva universitat filipista, que va progressar. La universitat de Cervera, molt més tard, fou traslladada a Barcelona, i tornà a ser la UB. La conclusió és clara: motius polítics contra realitats educatives. Era més important una política de crear inefectivitats estatals (l'Estat no havia d'existir, si era enemic) que no pas el contrari. 

I els camins, per concloure, dels quals ja n'hem parlat: llàstima que hi hagi autopistes a Catalunya. Ara bé, la reflexió pot caure en un parany: si no hi hagués almenys autopistes a Catalunya, potser no hi hauria vies de comunicació. L'Estat també aquí ha volgut ser recaptador d'impostos, però res més. Per això, Abertis, dissortadament i sortosa, ha creat el gruix de les xarxes i túnels de Catalunya dels darreres anys. Té un negoci assegurat, dubtós, mafiós: cert, però ha fet més aquesta empresa que no pas l'Estat, en termes de vies. El mateix pot dir-se del Port de Barcelona -a la fi, comunicacions- en el qual hi ha invertit més l'empresa xinesa Hutchinson que no pas el Ministerio de Fomento, que ja va un lustre endarrerit en les promeses d'accés a França. 

La llista podria ser llarga, i favorable a la nostra visió del balanç. No cal recrear-se, el victimisme afavoreix a qui vol ser i romandre com a víctima, no a qui vol independitzar-se. El victimisme és odiós i gens propi d'un individualista envejós, que s'enriqueix d'experiències múltiples arran d'una enveja totalitzadora, com he dit abans que som els catalans. Per tant, atenent al tarannà no exausitiu del text, poso punt final aquí sobre aquesta matèria. La tesi és clara: l'Estat espanyol ha estat un Estat centralista fracassat -encara que la majoria de la seva història com Estat, encara que inefectiu i doncs imperceptible i invisible, hagi estat tremendament centralista-, i vet aquí que el problema no és el seu centralisme -encara que també- sinó el fet que, com a Estat, ha fracassat. 

VII

Quan dic que l'Estat ha fracassat, no se m'acut dir amb Catalunya. L'Estat espanyola ha fracassat en tot el seu territori, i d'una manera igualment incontrovertible arreu. Dic, per exemple, que va aconseguir ser de les poques contrades d'Europa que començà el s. XX amb uns índex d'analfabetisme colossals. El seu sud extremeny i andalús va malauradament copsar-lo en gran part, perquè la iniciativa privada no va sortir-se'n, a l'hora de crear escoles, en substitució d'un Estat fracassat. Encara avui, a Andalusia, no hi ha universitats privades, ans sols vuit de públiques, la majoria de nou segell. Això demostra que l'Estat ha dedicat els diners a temes d'Estat -amb Felip II, construir San Lorenzo de l'Escorial, part del deute del qual, que generà, es pagarà encara el 2013 i 2014 ben probablement; amb Ferran VII, recuperem les colònies (90% del territori d'Espanya, perdut en nou anys); amb Alfons XII i XIII, fem la guerra d'Àfrica, etc-. Això, encara que estigués finançat amb deute extern i que de tant en tant es fes difauld, era car. I no només car, sinó que impedia que es pugués inaugurar ni una sola escola de tant en quant. 

Els ciutadans i l'Estat han estat, per la inefectivitat del segon, total. No és atzar que l'anarquisme espanyol fos seu de l'anarquisme internacional en un moment on al món, aquest moviment, començava a esvair-se. Era brou de conreu: hi havia un buit de poder immens. Els espanyols havien après a ser bons sense l'Estat, perquè això era ben bé com dir ser bo sense que t'hi obliguessin. Els espanyols que no, en tot cas, tenien la policia o guardia civil que, com he dit abans, amb el II duque d'Ahumada al capdavant, sempre ha estat un factor desiciu i present. Ara bé, la policia era malpagada: contínuament s'aixecava, amb l'exèrcit, contra el seu pagador, en armes, per fer un cop d'Estat -Espanya n'ha tingut més que qualsevol altre, més que als països africans, perquè existia com a Estat quan els països africans eren meres colònies-. El pronunciamiento. També pel mateix: el buit de poder. 

Sobre la gestió de l'Estat espanyol de la crisi podrien dir-se moltes coses, però es dirien indirectament, perquè la sensació general és que l'Estat espanyol, més que prendre les decisions, les executa, manades per un altre, que cerca le seva efectivitat. La UE, el BCE, el FMI, frau Merkel, etc. manen i l'Estat obeeix, es digui Zapatero o Rajoy. L'exemple no cal aprofundir-lo: resulta prou clar. L'Estat espanyol és un intermediari de les tries d'altri. 

VIII

Estat avui dia significa el mateix que en els temps de Lluís XIV -l'Estat sóc jo-? No, en absolut. Avui l'Estat ha perdut absolutisme en la seva sobirania a favor d'una major efectivitat en l'acció comuna amb altres Estats. Gestionar el Danubi pot ser un tema absolutament estatal, però el cert és que el Danubi seguirà travessant Europa. Així és el dret internacional públic. La Unió Europea, malgrat les crítiques dels darrers temps, és una veu que diu: l'Estat ni sóc jo ni ets tu, ans ho som tots. 

La sobirania resideix en el poble, diuen els textos constitucionals. I el poble, amb independència de les teories, són els homes i dones que estan treballant, als petits tallers, a casa o al camp. Res més: l'Estat absolutista ha agenollat davant de la realitat: sols hi ha, a la fi, individus. L'Estat deixa de ser un Rei o un Cap d'Estat i passa a voler major veritat -en termes hegelians-. 

Els Estats avui són una part de les estructures que eren abans. Controlen una part clau de la política, però des de fora hi ha milers de Directives i Reglaments primer comunitaris i ara europeus que predeterminen, preconfiguren, conceben, commensuren, àdhuc aquella part nuclear de la política que no ha estat epressament cedida. Això fa que la línia divisòria entre el dret estatal i el comunitari no sigui només poc clara, sinó que també resulta impossible de fer, sense desmembrar-se. Per això, també, separar l'ordenament jurídica avui vigent a Catalunya de l'ordenament comunitari, en ple vigor aquí, com arreu, resulta tècnicament complex, jurídicament no previst, empresarialment inexplicable, políticament dramàtic. Una Comunitat Autònoma com la de Catalunya ja té algunes eines d'Estat: el que cal és alguna més, sense necessitat, és clar, totes les eines, absolutament, perquè moltes convé que romanguin en mans de Brussel·les, perquè hi ha molts Danubis europeus que també passen per Catalunya. 

IX

En relació al punt VIII, encara cal insistir una mica més, amb mots de Carles Boix (Ara, 9/10/12), amb els quals hi estic essencialment d'acord: "Diuen que si Catalunya vol sobreviure, si vol controlar els vents huracanats del capitalisme global, si vol democratitzar l'economia, no té cap altre remei que ajupir el cap i formar part de cercles concèntrics (Espanya i Europa) més grans. Naturalment, aquest argument es basa en una visió històrica esbiaixada i tramposa. És cert que en el món anterior a la globalització es feia servir la retòrica de la sobirania absoluta i de l'hegemonia completa de l'estat tal com havia estat definida a Westfàlia l'any 1648. Ara bé, aquesta apel·lació a la sobirania es fonamentava estrictament en la coacció i en la força. En un ordre internacional governat per la lògica de la competició militar i de l'acumulació de forces per defensar-se de veïns tan perillosos com un mateix.

"Aquella manca de llibertat a escala internacional coincidia, per raons lògiques, amb la falta de democràcia interna. La projecció imparable de poder imperial cap enfora reforçava una immensa concentració de poder a l'interior de cada país: a Alemanya, el kàiser i l'estat major prussià; a Londres, una classe governant de grans industrials i aristòcrates; a l'Imperi Soviètic, el politburó del Partit Comunista. Espanya, tot i que (atesa la incompetència secular del seu estat) a menor escala, reproduïa el mateix sistema amb una oligarquia (en aquest cas agrària) que mantenia el control absolut del territori, si calia bombardejant Barcelona cada cinquanta anys [Prim i Azaña].

"Aquest estat de coses s'esberlà transitòriament en el període d'entreguerres, amb l'aplicació del principi d'autodeterminació a l'Europa Central i l'extensió del sufragi universal arreu. La fundació definitiva del món contemporani, globalitzat i interdependent, vingué, però, de la mà dels Estats Units a San Francisco (amb l'establiment de l'ONU) i a Bretton Woods (amb la creació de l'FMI i del Banc Mundial). Els europeus el van reforçar amb el Tractat del Mercat Comú l'any 1957. La caiguda del Mur de Berlín l'estengué al bloc exsoviètic i al Tercer Món. Fou aquest món liberal i flexible el que obrí la possibilitat de ser sobirans a una multiplicitat d'actors que havien estat condemnats al silenci més absolut [...] Potser, com sempre, Espanya va endarrerida. La seva lògica política (la de les seves classes governants i mediàtiques i la que va imperar en la redacció de la Constitució del 78) és la del món precontemporani, preglobalitzat, preliberal. I, tanmateix, potser l'esperit de la història (això sí, la liberal) s'hi acaba imposant i, també, els ideals de la democràcia i de l'autodeterminació que inspiren l'ordre internacional actual".

X

En la línia de la concepció oportunista, feta-a-mida, del concepte d'Estat, per part de l'Estat espanyol, crec que pot resultar revelador llegir les seves pròpies resolucions, per orientar-nos, no a través de biografies desqualificades, ans autobiografies intangibles perquè són "actes propis".

La Llei del 19 d'abril del 1961 deia que "La provincia del Sahara gozará de los derechos de representación en Cortes y demás organismos públicos correspondientes a las provincias españolas". Ara bé, aquest intent de fer patxoca davant de l'ONU va durar poc, perquè la Llei de 18 de novembre del 1975 va indicar que el Sàhara "nunca ha formado parte del territorio nacional". El 1976 va fugir del Sàhara, quedant en entredit els drets bàsics de la seva antiga població colonitzada. Era part de l'Estat -pels motius que siguin- i va deixar de ser-ho. Era Espanya i ja no ho és.

Aquells demòcrates que diguin que tot plegat succeí en temps de franquisme, caldrà dir-los que Espanya mai no va, en democràcia, reintegrar la situació, reparar el perjudici, indemnitzar el dany, negociar amb el novell invasor Marroc de Hassan I una situació de la qual n'era l'únic responsable amb la marxa verda. La democràcia va misteriosament coincidir, en les finalitats, en moltes coses que van esdevenir-se convenientment abans de l'arribada de la democràcia.

XI

Exemple paral·lel és el de Gibraltar. Amb els esdeveniments mundials i els líders d'arreu escoltant-lo, Rajoy va anar a l'Assemblea General de l'O.N.U. per denunciar que vol parlar amb Londres la  recuperació o reconquesta de la sobirania espanyola sobre Gibraltar (26 de setembre d'enguany). Això demostra el que dèiem supra: desig d'irrealitat, odi a l'efectivitat. I citava el Tractat d'Utrech, del 1715, on s'arribava entre Espanya i Anglaterra a un acord de pau. Com sembla que tal Tractat no es podia reformar o, després de tres segles, ja era prou ferm en una interpretació no favorable a la idea de fer de Cid de Gibraltar, va instar a canviar el Tractat de la U.E.F.A. a fi que Gibraltar no fos acceptat en el si d'aquesta organització de futbol. Ara bé, féu tard: Gibraltar demanà l'adhesió a la U.E.F.A. abans que Espanya pugués modicar el Tractat susdit. Un Tribunal Arbitral, el mes passat, permeté que Gibraltar en fos membre provisional. I, després, diuen que alguns catalans barregen política i esport, posant una senyera al Camp Nou, etc. quan Espanya, per no poder foragitar del món el Gibraltar anglès, intentar fotre'l fora del camp de futbol!

Altres exemples que manifesten la inconsistència del concepte d'Estat segons Espanya foren redundants. Resultar clar que els conceptes corresponen a un model vell i derogat arreu, formalista, malaguanyat, que cerca satisfer objectius polítics a través de la definició de coneptes fonamentals de l'estructura. Com ara que l'illa de Peregil, en temps d'Aznar, era Espanya, o que l'illa de Tierra, aquest estiu, també era Espanya, quan ambdues zones eren no només deshabitades, sinó inhabitables. Torno a repetir: l'Estat, per Espanya, és una forma o formalitat que romandrà com a tal, sempiternament, amb independència del contingut, sentit, etc. que hi hagi rere.

Pels punts "X-XI" queda palesat per què Rajoy desdiu el concepte d'Estat-nació, equiparable segons E. Renan. Desdiu el concepte perquè Espanya, com ja dèiem amunt, no és un Estat-nació, sinó només un Estat. I també queda alhora igualment clar el perquè de la concepció diferent d'alguns dels catalans, que Espanya, d'una banda, no és nació, però que Catalunya sí que ho és. Si Espanya fos una nació, pensen, Catalunya perdria legitimitat a l'hora de demanar d'esdevenir un Estat-nació estil Renan.

XII

El President de la Generalitat va dir uns mots en el seu últim discurs en seu parlamentària -en el Ple del Parlament del 25 de setembre del 2012-, que trobo oportú aquí transcriure, per poder entendre més i millor -no pas veritats, ans situacions-.

"El pacte fiscal no s'ha vist fora de Catalunya com una solució, sinó com un problema". El 20 de setembre Rajoy va pronunciar un "no" clar i rotund. "L'argument del no hay dinero", segueix, "no serveix, perquè d'entrada no demanàvem diners", sinó poder i, de retruc, diners. Sobre la distribució dels diners recaptats -el ja cèlebre dèficit fiscal- i sobre l'incompliment dels pagaments de les Disp.Add. de l'Estatut (L.O. de l'Estat), en primer lloc, i la distribució de les quanties respecte un objectiu de dèficit entre Administracions, en segon lloc, genera una situació, en ambdós casos, insostenible per a les finances de certes Autonomies com ara Catalunya: "el repartiment de càrregues i sacrificis entre l'Estat i les CCAA s'està fent enmig d'una deslleialtat gran". Posa un exemple: "¿És lleial acusar Catalunya d'estar sempre demanant quan no se'ns paguen els deutes pendents i, a més, tenim un dèficit fiscal anual d'uns 16.000 milions d'euros? [...] Zapatero va marxar sense pagar i Rajoy ha arribat sense reconèixer cap deute".

No fa abstraccions, sinó que afima que els problemes econòmics i de natura financera troben la seva explicació en l'atabalament dels inversors internacionals, com font del pecat original: "Fa més temps que l'Estat ha de pagar tipus d'interès insostenibles, la qual cosa castiga les previsions dels pressupostos i, per tant, el nostre estat del benestar".

Això últim ho vincula amb allò de què tantíssimes vegades -encara que ara tot just hagi passat només un mes des de l'11 de setembre- s'acusa al Mas. Es diu, ras i curt, que en Mas cobreix les seves retallades amb la cortina de fum del sobiranisme. Contrastem-la. Aquesta afirmació dubto que pugui ser, com a regla general, veritat, atent a què el mateix president-candidat ha dit -sempre en el mateix discurs citat- que "segons les dades registrades, l'atur a l'agost s'ha enfilat als 622.882, val a dir 38.234 persones més que ara fa un any. Si ho comparem amb l'inici de la crisi, l'any 2008, hi ha 280.800 persones aturades més. L'atur s'ha més que duplicat per quatre en 4 anys [...] Hi ha 236.000 persones en atur de llarga durada, un 12,5 % més que fa un any [...] La taxa de risc de la pobresa se situa en un 19,9% de la població catalana". I no només ha parlat, sinó que també ha dimitit, convocant eleccions anticipades, pel fet que ha incomplert un altre dels punts bàsics del seu programa, això és, no sols el pacte fiscal, sinó també la reducció de la desocupació. Dubto que qui vulgui enganya, cargolar-se al damunt una senyera per tapar les vergonyes, digui i faci el que el perjudica precisament en ordre a descobrir l'engany de manera pública.

Jo, sincerament, em demano com pot pretendre hom d'argumentar que un polític, per enganyar el poble, posa precisament el poble pel davant. No sé què significa, avui dia -no hi ha enlloc propaganda hitleriana-, que un polític posi entre el poble i ell el mateix poble. Opino, igualment, que és un error considerar, com ha fet el ministre Wert, que TV3 sigui una eina de l'independentisme. És com l'afer de l'ou i la gallina: abans vingué l'independenista o TV3? Perquè, sembla ser, si abans vingué al món l'un que l'altre, l'altre no té existència de ser. Opino, igualment, que no és adequat afirmar, per part de les cartes al director de L.V. que es poden consultar a les hemeroteques, que "a nosaltres, els espanyols a Catalunya, qui ens organitza mil-i-escaig autocars per anar a manifestar-nos coordinadament?". Altrament, crec que la societat civil sap organitzar-se, que no sempre -aquí, evidentment, no- hi ha conjures al rerefons, ni interessos amagats que, com controlant els fils d'un titella, ordenen i manen un guió predeterminat. Els individus, un poble d'individualistes com el poble català (recordem-ho: tenim més de set partits independentistes, tots els quals s'odien a mort entre ells, per geni català, per individualisme radical), decideixen -els individus, encara que Wert et alii no s'ho cregui, poden decidir lliurement, sense propagandes pagades des de l'exterior per l'URSS etc. etc.- i aquí, tot comptant, crec que el poble no s'ha enganyat posant-se pel davant de les retallades, cobrint-les amb la senyera, sinó que, com a màxim, s'ha autoenganyat.

XIII

Sobre la balança comercial -que ens ha recordat també darrerament l'ofensiva de El Economista- alguns membres il·lustres de la intel·lectualitat madrilenya indiquen que la xifra del dèficit fiscal -que admeten en prop del 9% del PIB, perennemente inamovible com si fos la velocitat de la llum- és molt menor als guanys vinculats a exportacions de Catalunya a Espanya, atenent a què, sense aitals exportacions, malgrat haver-se retuït paulatinament fins al punt d'esdevenir poc significatives en comparació a les exportacions catalanes al món (des de fa dos anys), encara són prou importants per explicar l'èxit d'aquest flux comercial. Com diria el Rei, això és barrejar "galgos con podencos". Que un país exporti al món no ha de significar per força que gratis et amore regali capitals immensos als indrets on eventualment més exporta.

XIV

Sobre la L.O.E.P., votada pel Duran Lleida i Sánchez Llibre: "entenem l'austeritat com a valor, no com a dogma [...] Volem formar part de la U.E.? Estem disposats a acceptar les regles del joc que comporta formar-ne part? [...] No estem disposats a autoenganyar-nos [...] Les retallades no són qüestió d'ideologies, ho és de governs europeus de tots colors [...] I, si no, digui-li al socialista Holland que va presentar-se a les eleccions dient que canviaria la política d'austeritat, i que ara fa la major retallada de la història recent de la República Francesa. A Catalunya, el marge de maniobra és encara més estret que a França [...] Qui prometi a la població que s'acabaran les retallades, enganyarà [...] Les necessitats creixen a mesura que la crisi avança i els recursos disminueixen. És una situació enverinada, gairebé diabòlica". "L'envelliment de la població catalana comporta un agument de la demanda de polítiques socials de salut i aquesta tendència s'incrementarà". Sobre això, per no fugir d'estudi, una idea: que els números escrits als propis comptes siguin correcte i fidels a la realitat beneficia al representant de qualsevol opció política. Que els números siguin correctes no és un tema de dretes, sinó de matemàtica, lògica, seny. A molts els agradaria, "de un plumazo", treure els números dels balanços i fer un pastitx amb el passiu, la qual cosa, sense parlar clar, significa deixar impagats els deutes. I qui no paga els deutes, furta.

"Catalunya té, a hores d'ara, els mercats financers pràcticament tancats". Per la qual cosa recórrer al F.L.A., que es basteix, no pas dels impostos dels estremenys (malgrat el que digui Monago i Fernández Vara et alii), sinó (a) del deute sobirà espanyol que inversors internacionals compren a un interès que íntegrament haurà de pagar com a màxim en 12 anys la mateixa Generalitat i (b) de préstecs concertats amb la banca sanejada d'Espanya, ço és, Santander, B.B.V.A., Caixabank i, en menor mesura, el Sabadell. Així que els diners dels inversors que no compren directament deute autonòmic de Catalunya, són diners que indirectament, amb condicions quasi idèntiques (una mica més favorables) es rebran i pagaran de les mateixes mans devers les mateixes altres mans. Una altra mentida -una de les grans mentides-, doncs, dels intel·lectuals madrilenys. Encara, però, que no vulguin acceptar que els ara 6,5 mil milions d'euros que rebrà aviat la Generalitat són, de manera notòria i obvia, ja dins del dèficit fiscal, en qualsevol cas els diners, de manera materialment directa, tampoc no vénen d'Espanya, sinó que Espanya, en aquest procés, és menys que un avalista, entre la Generalitat i bancs i inversors diversos.

Sobre la resta caòtica: la taxa d'activitat emprenedora, millora visible; que respecte el 93,2 % de les famílies, els seus fills al centre educatiu triat com a primera opció; que dels transplantaments renals, hepàtics i cardíacs, hi ha hagut una reducció de llistes d'espera del 6,7%; que l'ús de genèrics, fins el 43% del total. En canvi, la dolenta és l'esment del P.I.R.M.I., essent formulat en una frase molt poc comprensible en la versió de la taquígrafa.

XV

Sobre la manifestació del 11 de setembre del 2012: "no són temps de comoditats institucionals". Que després l'oposició afirmi que hi ha electoralisme en el fet de convocar eleccions en haver estat dos anys retallant a tort i a dret, ja és una qüestió on no hi entro.

Retrau en Mas la manifestació de 10 de juliol del 2010, amb el lema "som una nació: nosaltres decidim". I sobre la lliçó apresa: "aquest cop no votarà el Congrés, aquest cop votarà el poble de Catalunya", amb aplaudiments tot seguit. Per tant, el dret a l'autoderminació (el "nosaltres decidim" de fa dos anys) "ha arribat l'hora d'exercir-lo". Sobre la forma d'exercir-lo: "no cal buscar enemics exteriors", perquè "ens avala la pervivència d'una institució: la Generalitat".

Explica succintament part del seu imaginari: "volem respecte pel que som i no haver-lo de demanar cada dia. Volem els mateixos instruments que tenen les altres nacions per preservar la seva identitat col·lectiva i desenvolupar el seu propi projecte de país i societat". I tot seguit uns mots de natura profètica, que perfectament podrien encastar-se en Isaïes o Jeremies: "el camí estarà ple d'entrebancs. Hi haurà difamacions, provocacions, amenaces de tot tipus". Caldran "grans majories", no una mera majoria simple (com vol ERC), sinó una "majoria indestructible" (com digué fora de seu parlamentària). "Espero, desitjo i confio que aquests objectius s'assoleixin en la propera legislatura", aclarint possibles dubtes sobre el "quan" - a propòsits dels quals l'Oriol Pujol ha dit que "un impossible ha esdevingut un inevitable" i que "fóra impossible evitar una consulta per la independència". Per tant, la propera legislatura, segur si els resultats del 25-N són favorables.

XVI

El 15-M, indignats o, també anomenats, individus o col·lectius que cerquen una democràcia lliure d'indirectes i de corrupteles -l'oposició de totes les oposicions constituïdes-, han sobrevingut darrerament a Espanya, per clamar contra la "convinguda decadència dels polítics", com quedà escrit a la interlocutòria del magistrat Pedraz de l'A.N. a propòsit de la no criminalitat de l'última de llurs accions públiques, això és, el famós Rodea el Congreso del passat 25 de setembre. Aitals indignats afirmen que "volem ser millors que els nostres pares", "menys polítics i més educació", "sense polítics podem viure, amb ells només sobrevivim", o el ja clàssic "la crisi és una estafa", etc. La matèria és alta i greu i fóra irresponsable entrar-hi per analitzar el fons.

A Barcelona, els indignats aplegats en sessió ordinària van aprovar, encara que amb certa lentitud i estira-i-arronsa, el dret de Catalunya a decidir lliurement el seu futur, a poder formar-se sense vicis formals un nou consens social. Això significa, entre altres coses, que hom pot defensar un món completament diferent, en vistes a fer-lo millor, i alhora pensar en, per exemple, el dret a l'autodeterminació. No van cometre l'error de tants polítics madrilenys de dir: "com estem en crisi, només podem pensar a sortir de la crisi", perquè van adonar-se que era una fal·làcia.

XVII

Quan el P.P. exigeix que ara "anem units", ara "cal col·laborar més que mai", "cooperem perquè és necessari", i fraseologia anàloga, no parla ni tan sols (atesa estrictament l'experiència), posem per cas,  d'atènyer pactes parcials amb CiU al Congrés per aprovar mesures polèmiques, per amb un consens d'escons més gran, encara que ja es tingui d'antuvi majoria absoluta, poder agradar els anomenats "mercats" anònims. No es parla d'això, com dic, perquè ja tenim ben bé un any d'experiències amb aquest Govern, que ni pacta, ni vol pactar, ni deixa pactar. La idea del P.P. sobre la gestió de la crisi és la del xec en blanc: recolzeu-me tots totes les meves mesures, sense contraprestacions. Per a Catalunya, anar units i col·laborar significa complir amb un objectiu de dèficit que, a més de deslleial (per no repercutir la flexibilitat d'aquest mateix objectiu de Brussel·les respecte l'Estat, a les CCAA), és impossible, com a hores d'ara admeten gairebé tots -no hi ha hagut un mes de l'any en què s'hagi complert, com fer-ho en els darrers tres mesos? En tot cas, malgrat la susidita flexibilitat, és també molt dubtós que l'Estat compleixi el seu generós i fàcil objectiu de dèficit.

I si el P.P. s'equivoca en la gestió de la crisi? O, potser sense equivocar-se, els representants del poble a l'oposició així ho consideren? Aleshores és clar que no hi ha d'haver xecs en blanc. En qualsevol escenari imaginable, en tot cas, sembla poc just parlar als contribuents catalans, als polítics catalans que, al capdavall, no pinten res a Madrid, perquè quan Rajoy parla d'unir-se per sortir de la crisi, opino que sobretot hauria de fer un pensament en Rubalcaba, i unir-s'hi, si vol, perquè el seu ajut seria, sens dubte, més significatiu que no pas el dels perifèrics. Que sigui Rubalcaba a sortir de la "convinguda decadència dels polítics" que denuncien magistrats de l'Audiència Nacional i alhora manifestants del Rodea el Congreso.

XVIII

Sembla que de realitat sols n'hi ha una, però que d'interpretacions, extrapolacions, avaluacions, valoracions, hipòtesis, esperances, enderrocs, etc, n'hi pot haver molts. Així, a un extrem, tenim els P.G.E. per al 2013 de Montoro i Rajoy i, a l'altre banda, tenim els inversors, malfiants, i el mateix Governador del Banc d'Espanya, Luis Mª Linde, que titlla aquests P.G. de "certament optimistes" (5 d'octubre d'enguany). És cert que l'endemà de presentar els P.G. Wall Street va acollir les notícies econòmiques amb un discret entusiasme. Ara bé, va durar un dia.

No estem dient que les agències de rating, la Borsa, d'aquí i d'allà, els inversors en Deute sobirà, la prima de risc, etc. etc. estiguin en contra de les previsions que inclouen els P.G. sobre el que es recaptarà el 2013, sobre el creixement del P.I.B. espanyol l'any vinent, sobre aquells factors eventualment subjectes a esperança o desesperança. No. Estic dient que el mateix Governador del Banc d'Espanya, triat pel P.P., com el mateix Echenique i Somoano per TVE, per afinitats doctrinals, parla que unes previsions del P.P., no només no són pas gens objectives, sinó que a més són "certament optinistes". En altres mots, ningú no creu que es creixerà el que es diu que es creixerà, ni que es recaptarà el que s'afirma sobre el paper que es recaptarà. Si àdhuc Luis Mª Linde diu això, hem de creure que el ministre Montoro erra de manera descomunal, patètica i absoluta.

Sobre la prima de risc i el fet que "l'estabilitat política cotitzi en Borsa", segons Soraya Sáez de Santamaría: és cert. Que afecti la prima, però, dubtosament serà argument per convèncer els catalans del seu propòsit. Si l'estabilitat d'Espanya romangués internacionalment idèntica davant d'una separació com la plantejada, significaria que tal separació no és seriosa, sinó que és vista com una teoria que ni conceptualment obté adhesions.

XIX

Els arguments clau que he sentit, per part del Govern Espanyol, sobre la independència de Catalunya, poden reduir-se a dos: (a) que una Catalunya sobirana sortiria de la U.E. (Sánchez-Camacho i Llanos de Luna) i (b) que Espanya sense Catalunya sortiria de la U.E. (Gallardón, el 8 d'octubre). Són arguments d'una simetria fabulosa. Sembla que entre Catalunya i la U.E. hi hagi un mer tràmit, o directament no hi hagi res, perquè Madrid és sols com a City de Londres, especulació no susceptible de resistir un examen seriós de solvència europea.

Sobre la subsistència de Catalunya a la U.E., és un debat nou, desconegut, sobre el qual ja s'ha expressat opinions diverses d'autoritats (inclosa la comissaria de Justícia de la U.E., la luxemburguesa Reding, que digué "enlloc no és escrit que Catalunya hagi de sortir de la U.E. si s'independitza", a les darreries del setembre passat) i que no és tancat. Podríem dir que (i) Catalunya compleix l'ordenament jurídic comunitari, (ii) que el mercat únic, pel que fa les empreses catalanes i llurs interessos, recomana la subsistència de les fronteres actuals, (iii) que Espanya, sense un pacte de mínims amb Catalunya, ben podria ser que sortís de la U.E., generant incertesa en els inversors internacionals, (iv) que tots els catalans tenen "nacionalitat europea" des del Tractat de Lisboa, etc. etc. Aquests arguments, tanmateix, no són concloents.

XX

Solidaritat, solidus, significa en llatí sòlidament unit. Implica, per força, reciprocitat. Un altre dels arguments clau i repetit dia rere dia -fins i tot abans de parlar d'independència: amb el pacte fiscal ja n'hi havia prou per fer-ho- era la insolidaritat dels contribuents catalans, amb la resta d'espanyols, en particular els més necessitats, deien. Més enllà del relat dels fets, hi ha idees al rerefons de l'assumpte que cal destacar. 

Solidaritat no pot ser entre iguals, perquè en tal cas resulta inútil el seu efecte, que és equilibrar. Per tant, solidaritat es dóna entre diferents, però units, a favor d'un objectiu almenys parcialment compartit. Equilibrar és bo, però sense desequilibrar qui equilibra, si se'm permet el joc de paraules. Els comptes de la Generalitat han perdut el baricentre, han conduït a un endeutament excessiu per fretura de recursos propis, han implicat finalment, de retruc, impagaments de nòmines i concerts a escoles i hospitals, etc. El desequilibri del tercer que més contribueix a la solidaritat interterritorial -Madrid és extracathegoriam i les Balears són una illa amb una economia ben diferent de la catalana- i del desè que rep. Art. 206.5 EAC: "l'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per capita entre les comunitats autònomes abans de l'anivellament" -una idea incomplerta durant tres segles-. O que l'Estat controli més de dues terceres parts de la recaptació, mentre que només s'encarrega d'una mica més d'una tercera part de les despeses -estructura que permet, en efecte, que el 206 EAC s'incompleixi cada dia de l'any.  

Inacabat i en forma d'esborrany. I deixat talment, a efectes de reflexió solitària.

Tres resolucions del TC sobre el referèndum de Catalunya

Dedicat als coratjosos i, sols potser, 
al 129è president de la Generalitat, l'Artur Mas

Cal tenir present, aquests dies, sobretot la Idea escrita i expressa del Tribunal Constitucional.

Quan dic "aquests dies" em refereixo a què en tal vesprada com la d'avui s'ha aprovat per 84 escons una moció del Parlament de Catalunya a favor de celebrar "prioritàriament" aviat, ben aviat, una consulta de referèndum a fi i efecte que els catalans decideixin sobre el seu futur polític. I quan dic "sobretot el TC", parlo que s'escau d'atansar-se més enllà del que diguin constitucionalistes com ara el de La Vanguardia Francesc de Carreras o el de El País Pérez Royo, o, a l'Ara, el Notari Lluís Jou. Et alii.  

Amb aquest objecte, he recopilat i sintetitzat tres resolucions del TC que són bàsiques a l'hora de plantejar una hipotètica Llei de Consultes per via No de Referèndum, com ara s'està plantejant seriosament, o iniciatives de natura anàloga, perquè, segons el mot de la vicepresidenta Sáez de Santamaría, qualsevol iniciativa d'aquest tipus serà gestionada pel Govern central amb una interposició d'un recurs d'inconstitucionalitat amb la pètita addicional de la seva suspensió immediata en els seus efectes. Analitzem la qüestió, doncs, fil per randa.  

I

Per la seva actualitat, citem primer de tot la Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 9 de juny del 2011 (o ATC) -sobre la Llei 4/2010, del 17 de març, de consultes populars per via de referèndum, que és en suspensió- que diu, en el seu punt clau, el següent:

"La celebración de una eventual consulta está, en todo caso, supeditada a  la obtención de la previa autorización del Estado, siendo de todo punto evidente que a éste corresponderá decidir, con entera libertad, acerca de la conveniencia de otorgar o no la mencionada autorización, condición necesaria e imprescindible para que la consulta pueda ser convocada. Así pues, ante la existencia de un pleno control directo por parte del Estado, expresado en la necesidad de obtener la mencionada autorización, no es posible apreciar los perjuicios que según el Abogado del Estado sufriría el interés general, pues, sin entrar ahora en el problema competencial planteado acerca de si la Comunidad Autónoma de Cataluña tiene o no competencia para regular los "referenda", es claro que, en todo caso, la viabilidad de tales consultas depende directamente de la decisión que el Estado adopte al respecto en ejercicio de la competencia de autorización que no está puesta en cuestión en el presente proceso constitucional. Consultas respecto a las cuáles, por lo demás, tampoco se ha aportado dato alguno que permita constatar que se hayan iniciado o pretendan iniciarse los trámites conducentes a su convocatoria. En conclusión, por las razones expuestas, resulta procedente levantar la suspensión de los preceptos autonómicos impugnados, sin perjuicio de que, dada la finalidad de preservar el interés general que concurre en la defensa de la Constitución y de sus contenidos, sea posible, en caso de acreditarse algún cambio de circunstancias que resulte relevante para modificar lo acordado, solicitar a este Tribunal Constitucional la reconsideración de la decisión adoptada en este incidente".

I dites paraules sense vots particulars, ni d'Asúa Batarrita ni d'Eugeni Gay. 

II

Passem ara a un clàssic, que ha de ser conegut encara amb major observança, que és la Sentència del TC 103/2008 -aquesta sobre la Ley del Parlamento Vasco 9/2008 (segona part del Pla Ibarretxe)-, també emesa sense concórrer-hi vots particulars o dissidents. Cal distingir dues parts. 

A -vessant procedimental, el cens electoral emprat, i altres qüestions de caire formal-. 

"Para el legislador autonómico, no tratándose de "una consulta popular por vía de referéndum, en cualquiera de sus modalidades, ni ser jurídicamente vinculante, no le resulta de aplicación la Ley Orgánica 2/1980, de 18 de enero, sobre regulación de las distintas modalidades de referéndum, ni tampoco precisa, por tanto, la previa autorización del Estado para su convocatoria". Es pacífico, pues, entre las partes que la Ley sería inconstitucional si su objeto fuera la celebración de una consulta referendaria [...] El referéndum es un instrumento de participación directa de los ciudadanos en los asuntos públicos, esto es, para el ejercicio del derecho fundamental reconocido en el art. 23.1 CE. No es cauce para la instrumentación de cualquier derecho de participación, sino específicamente para el ejercicio del derecho de participación política, es decir, de aquella participación "que normalmente se ejerce a través de representantes y que, excepcionalmente, puede ser directamente ejercida por el pueblo" [...] en el art. 23.1 CE se trata de las modalidades -representativa y directa- de lo que en el mundo occidental se conoce por democracia política, forma de participación inorgánica que expresa la voluntad general" [...] El referéndum es, por tanto, una especie del género "consulta popular" con la que no se recaba la opinión de cualquier colectivo sobre cualesquiera asuntos de interés público a través de cualesquiera procedimientos, sino aquella consulta cuyo objeto se refiere estrictamente al parecer del cuerpo electoral (expresivo de la voluntad del pueblo) conformado y exteriorizado a través de un procedimiento electoral, esto es, basado en el censo, gestionado por la Administración electoral y asegurado con garantías jurisdiccionales específicas [...] Para calificar una consulta como referéndum o, más precisamente, para determinar si una consulta popular se verifica "por vía de referéndum" (art. 149.1.32 CE) y su convocatoria requiere entonces de una autorización reservada al Estado, ha de atenderse a la identidad del sujeto consultado, de manera que siempre que éste sea el cuerpo electoral, cuya vía de manifestación propia es la de los distintos procedimientos electorales, con sus correspondientes garantías, estaremos ante una consulta referendaria [...] se trata de un cauce especial o extraordinario [...] la Constitución incluso asegura que sólo los ciudadanos, actuando necesariamente al final del proceso de reforma, puedan disponer del poder supremo, esto es, del poder de modificar sin límites la propia Constitución [...] la participación directa del cuerpo electoral en el procedimiento legislativo se restringe al ejercicio de una facultad de iniciativa (art. 87.3 CE) sobre cuya suerte deciden con perfecta autonomía, y ajenas a todo mandato imperativo (art. 67.2 CE), las Cortes Generales"

B -vessant material: la temàtica de la pregunta del referèndum o consulta-. 

"Con la Ley 9/2008 se llama a consulta sobre un asunto de manifiesta naturaleza política a los "ciudadanos y ciudadanas del País Vasco con derecho de sufragio activo", esto es, al cuerpo electoral de la Comunidad Autónoma del País Vasco, pretendiendo conocer la voluntad de una parte del pueblo español a través de la voluntad del cuerpo electoral de esa Comunidad Autónoma, esto es, del sujeto que de ordinario se manifiesta a través del procedimiento disciplinado por la Ley 5/1990, de 15 de junio, de elecciones al Parlamento Vasco, llamada por la disposición adicional de la Ley recurrida a regir el desarrollo de la consulta en cuestión. Siendo indiscutibles el objeto de la consulta, la voluntad requerida y que ésta ha de manifestarse mediante un procedimiento electoral dotado de las garantías propias de los procesos electorales, es claro también, por lo dicho, que la consulta es un referéndum [...] la concreta convocatoria del cuerpo electoral que realiza la Ley del Parlamento Vasco 9/2008 se lleva a cabo sin apoyo en un título competencial expreso [...] no cabe en nuestro ordenamiento constitucional, en materia de referéndum, ninguna competencia implícita [...] la Ley recurrida vulnera el art. 149.1.32 CE [...] La Ley contempla como sujetos de esa nueva relación a la Comunidad Autónoma del País Vasco y al Estado español, entendido éste en su acepción de "Estado global" y no, como es obligado cuando de la relación con una Comunidad Autónoma se trata, en su condición de "Estado central". Pues bien si esa "nueva relación" se tratara de alcanzar únicamente mediante la reforma del Estatuto de Autonomía del País Vasco el referéndum no tendría sentido ni cabida en este momento inicial, pues la consulta popular sólo es posible para la ratificación de la reforma una vez aprobada ésta por las Cortes Generales [...] "siempre y cuando no se defienda a través de una actividad que vulnere los principios democráticos o los derechos fundamentales", no hay límites materiales a la revisión constitucional [...] el respeto a esos procedimientos es, siempre y en todo caso, inexcusable [...] La Ley recurrida presupone la existencia de un sujeto, el "pueblo vasco", titular de un "derecho a decidir" susceptible de ser "ejercitado" [art. 1 b) de la Ley impugnada], equivalente al titular de la soberanía, el pueblo español, y capaz de negociar con el Estado constituido por la Nación española los términos de una nueva relación entre éste y una de las Comunidades Autónomas en las que se organiza. La identificación de un sujeto institucional dotado de tales cualidades y competencias resulta, sin embargo, imposible sin una reforma previa de la Constitución vigente [...] La cuestión que ha querido someterse a consulta de los ciudadanos de la Comunidad Autónoma del País Vasco afecta (art. 2 CE) al fundamento del orden constitucional vigente (en la medida en que supone la reconsideración de la identidad y unidad del sujeto soberano o, cuando menos, de la relación que únicamente la voluntad de éste puede establecer entre el Estado y las Comunidades Autónomas) y por ello sólo puede ser objeto de consulta popular por vía del referéndum de revisión constitucional. Es un asunto reservado en su tratamiento institucional al procedimiento del art. 168 CE".

III

L'article 122 de l'Estatut de Catalunya, que es titular "CONSULTES POPULARS", podria fer un efecte equivocat si es llegeix ras i curt.

La lletra diu això: "Correspon a la Generalitat la competència exclusiva per a l'establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l'acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat o pels ens locals, en l'àmbit de llurs competències, d'enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l'article 149.1.32 de la Constitució".

L'esperit, però, és el que assenyalà el Fallo (apar. III) de la famosa STC 31/2010, causa de la manifestació de l'estiu del mateix 2010, se'ns diu que "el art. 122 (FJ 69)", això és, pertany a aquell immens grup d'articles que "no son inconstitucionales, siempre que se interpreten en los términos establecidos en el correspondiente fundamento jurídico que se indica".

El fonament jurídic 69 estableix, bàsicament, el següent: "caben, pues, consultas populares no referendarias mediante las cuales «se recaba la opinión de cualquier colectivo sobre cualesquiera asuntos de interés público a través de cualesquiera procedimientos» distintos de los que cualifican una consulta como referéndum (STC 103/2008, FJ 2) y con los límites materiales a los que también hicimos referencia en la STC 103/2008 (FJ 4) respecto de todo tipo de consultas, al margen de la prevista en el art. 168 CE. Las encuestas, audiencias públicas y foros de participación a los que se refiere el art. 122 EAC tienen perfecto encaje en aquel género que, como especies distintas, comparten con el referéndum. Si a ello se añade que las consultas previstas en el precepto se ciñen expresamente al ámbito de las competencias autonómicas y locales, es evidente que no puede haber afectación alguna del ámbito competencial privativo del Estado. En particular, tampoco del título competencial atribuido por el art. 149.1.18 CE, toda vez que, para el cabal entendimiento del art. 122 EAC, como, por lo demás, para la interpretación de todos los preceptos incluidos en el capítulo II del título IV del Estatuto catalán, es necesario partir de las consideraciones de orden general que, con motivo del enjuiciamiento de los arts. 110, 111 y 112 EAC, hemos desarrollado en los fundamentos jurídicos 59 a 61 y 64 acerca del alcance constitucional que merece la calificación como «exclusivas» de determinadas competencias atribuidas a la Comunidad Autónoma por el legislador estatutario. La exclusividad del art. 122 EAC ha de serlo, por tanto, sin perjuicio de la competencia estatal relativa a las bases del régimen jurídico de las Administraciones públicas. Así interpretada, «la competencia para el establecimiento del régimen jurídico, las modalidades, el procedimiento, la realización y la convocatoria por la propia Generalitat o por los entes locales, en el ámbito de sus competencias, de encuestas, audiencias públicas, foros de participación y cualquier otro instrumento de consulta popular», atribuida a la Generalitat por el art. 122 EAC, es perfectamente conforme con la Constitución, en el bien entendido de que en la expresión «cualquier otro instrumento de consulta popular» no se comprende el referéndum".

IV

A partir d'aquí, queden les balmes o escletxes en les quals Artur Mas sapigueu virtuosament encabir-s'hi, ficar-se i anar dellà -sense excloure oblidar-se de tot plegat i tirar pel dret sense el dret-. Sigueu sortós, President, en aquest aspre camí. Féu -altrament del que sembla que són els polítics en general- que les vostres polítiques a curt termini siguin compatibles amb les polítiques a llarg termini, no féu que el programa electoral d'immediat compliment es vegi desdit pel programa electoral de punt d'arribada i de final de camí, sinó tot el contrari: que les accions del demà donin major força i amplitud a les de l'endemà. 

Com diu el refrany del Pèrsic: la paciència és un arbre amb arrels terribles i dures, però els seus fruits són el més dolç que hi ha a la terra. 

Devers una Llei mundial contra la blasfèmia

"La prohibició de la representació s'estén a tot el que és sagrat", afirma un membre del Consell Islàmic de Catalunya, en Jamal el-Attouaki, d'origen marroquí. I arrodoneix: "tot el que és sagrat és superior a la reproducció gràfica humana, atès que resulta únic, i, doncs, no es pot reproduir en cap cas". Aquesta és la idea principal: la iconoclàstia islàmica. 

I

Ara bé, aquesta prohibició -desconeguda àdhuc per alguns musulmans- no és a l'Alcorà: "ni tan sols hi ha un vers al Llibre que prohibeixi representar el profeta", tot i que sí que n'hi ha un en què es posa en boca de Mahoma el mot de "pedra", interpretat com a "ídol", per indicar que, així com entre els grecs sí que es representaven els déus, no així entre els islàmics. S'indica en aquest vers que "s'han d'evitar", no prohibir absolutament, aitals pedres o ídols. Per tant, podem considerar, com a primera premissa, que la prohibició de representació del Sagrat, sigui o no a l'Alcorà, és una creença prou difosa entre les gents que professen aquesta religió. 

Difosa, tanmateix, no significa unànime ni generalitzable, precisament perquè entre perses, mongols i otomans no s'aplica: aquests pobles no han considerat que hi hagi contradicció entre la religió islàmica, la pròpia, i les pintures del profeta, o representacions plàstiques en general. En relació amb aquesta dada cal ahora tenir present que els musulmans àrabs copsen sols el 20% del total de creients d'aquesta Fe. Podem considerar, doncs, com a aclariment de la primera premissa, que és la tradició -derivada de certa interpretació de l'Alcorà o d'altres fonts o autoritats- vinculada a certes comunitats o pobles, quan ha configura la idea de la iconoclàstia. 

Resulta, fins aquí, inqüestionable que hi ha, dins de la ideologia i creences (que són, per cert, realitats ben diferents, encara que els ateus les assimilin) dels individus i de les comunitats que aquests conformen al llarg de la història, que contenen aquesta prohibició de representar. Si les idees han de ser respectades, així com la llibertat religiosa i el seu exercici, sembla clar que s'ha de reconèixer un minumum de respecte per aquest "odi a les imatges". 

Com se sap, aquest fonament -llibertat ideològica i llibertat religiosa-, a més de merèixer el respecte, són drets humans fonamentals. Per tant, podem ser iconoclastes i no passa res. 

II

A. Sembla que fins aquí, la primera premissa -que no ha de ser demostrada, perquè es descriu com un imponderable pur-, justifica que, "ad intra", el creient musulmà no agafi el pinzell per fer un quadre del seu profeta Mahoma o d'Al·là, o d'altres Sagrats. Això és dins de l'empara dels Drets Humans. Cal entrar, però, ara, en la dimensió "ad extra". Això ja no queda clar que sigui dins, o que es pugui pensar com una qüestió, susceptible de la mateixa empara. 

Que perses, mongols i otomans representin el seu propi profeta no implica un problema, perquè la representació gràfica es realitza, dins d'aquestes comunitats, com una forma de fe més. Parlem, per concretar-ho, de la dimensió "ad extra" irrespectuosa. 

No tota representació és blasfema, sinó sols aquella, òbviament, que està feta per fer mala sang, amb una dosi mínima de mala sang, amb consciència que s'està fent mala sang. 

B. Tiguem en compte aquests mots d'Isam Sami, membre de la Gamà Islàmica: "el nostre profeta és una línia vermella indepassable. La seva importància ha de ser respectada. N'hi hauria prou amb aprovar una Llei mundial contra la blasfèmia, talment com hi ha una Llei mundial que prohibeix l'apologia de l'Holocaust". Un membre de CV menys radical és per exemple el Ministre d'Afers Exteriors d'Argèlia, Mourad Mdelci, que diu: "és necesarri un marc jurídic mundial per fer front a la blasfèmia". Són opinions que reflecteixen el problema: 'ad intra, no tenim aquest problema, sinó ad estra, això és, a la resta del món'. 

III

Els arguments adduïts respecte aquesta proposta plentejada, com vèiem, informalment i formal, són de natura diversa. En cert sentit, tots els drets humans, pel seu tarannà absolut, tendeixen a contradir-se, i han de ser ponderats, rebaixant-ne el grau d'absolutivitat. El dret fonamental més citat, però, és el de llibertat d'expressió, que pot manifestar-se tan filmant pel·lícules, escrivint llibres, com publicant imatges de caire satíric. En qualsevol cas, un altre dret fonamental que, quan s'exerceix per fer exactament allò que altres consideren blasfèmia, genera un problema o conflicte. 

Els exemples són prou coneguts: (a) un isrealià que, des de l'odi a Palestina, ha finançat, amb fons d'israelians, un film -Innocència de l'Islam- en què apareix Mahoma con un imbèlic profund i libidinós; una de les actrius ja ha demandat l'israelià en qüestió perquè va posar en la seva seqüència de diàleg uns mots que ella mai no va dir i, afegeix, que eren un mots plens d'odi, en efecte; no s'ha representat mai, llevat d'un cop a Los Angeles; un tràiler en mostra prou, però, per generar tot seguit una sèrie de revoltes al món islàmic de característiques esfereïdores: tres morts, un dels quals Ambaixador dels EUA; i (b) el setmanari Charlie Hebdo, francès, menat endavant pel Sr. Charbonnier, té aquests darrers dies com a portada una imatge de Mahoma en cadira de rodes, que la premsa ha relacionat, pel seu títol -Intocables 2-, com la segona part, irònicament parlant, del film del qual parlàvem. 

Sembla, doncs, que el debat, en aquest cas concret -fer-ho de forma general fóra infructuós i impossible plantejar-lo*- radica en els següents termes: d'una banda, una religió -que, atenent a l'immens descrèdit del catolicisme vaticà (que la gent estigui batejada, què pot implicar?), l'islam és la primera del món, sense cap mena de dubte, en el nombre de creients que la practiquen de debò- que, amb total independència que els integrants de la qual considerin, com a tradició o com quelcom més (com a part integrant de la religió), prohibida la representació del Profeta i Al·là, resulta claríssim, als ulls de tothom, que representar, satíricament, elements sagrats d'aquella religió, de forma irrespectuosa, va en contra de la Fe dels seus creients; i, d'altra banda, una sàtira -que, en el cas de "Innocència de l'Islam", no l'ha vist més que quatre arreplegats, i, en el cas de "Intocables 2", sembla que fa poca gràcia una publicació que ben podria ser que, l'endemà de la publicació, provoqui innumerables morts- que s'empara, diuen, en la llibertat d'expressió. 

IV

Crec que el conflicte o problema teòric entre una religió i el respecte degut mínim del qual vol gaudir, d'una banda, i una sàtira, mal feta, mal venuda i de conseqüència terrificants i mortíferes a mig món, de l'altra, és un conflicte fàcilment resoluble i un problema teòric absolutament fals. 

És un conflicte fàcilment resoluble, primer de tot, perquè una Llei mundial efectiva el podria resoldre. No parlem, com els periodistes han intentat dir per confondre (fa l'efecte, ben bé), d'iconoclàstia o anàlegs, sinó de respecte a la religió. De pur i simple, ras i curt, respecte. Al cristianisme no és pas prohibit representar a Crist i, nogensmenys, si hom el representa d'una manera grollera, això és evidentment blasfèmia, segons qualsevol catòlic, perquè, aquest diria, ofèn Déu. Un exemple de la setmana passada: el Festival de Cinema de Venècia ha premiat un curt en què una dona es masturba amb un Jesús posat a la Creu, la qual cosa, de manera almenys lògica, ha escandalitzat alguns dels seus coreligionaris. Jo penso que no ofèn pas Déu, però, en qualsevol cas, entenc que puguin amoïnar  accions d'aquest tipus, dutes a terme contra el Sagrat, precisament perquè és tal, sense un rerefons clar o finalitat susceptible d'escassa tutela pública. 

I és un problema teòric fals perquè, en una balança, si hagués de triar, una persona prou raonable, entre la llibertat religiosa i l'interès que pugui tenir o no la sàtira irrespectuosa, en aquest món (no ho oblidem: fora i dins d'Europa, molta gent creu seriosament en el transcendental), no hauria de dubtar. La religió és un patrimoni de la humanitat que, tant o més que la cultura, s'ha de respectar. L'humor de mala fe, per fer solament mal i més mal, en comptes, ben podríem pensar, altrament, que és resultat de la secularització, de l'individualime, de l'apatia, d'una societat greument malalta. En altres mots, es debat entre el que verament és un dret humà, com és professar en relativa pau i respecte la pròpia religió, i un interès crematístic o lúdic, com és fer gràcia a la gent a costa d'un dret humà que, per veure's pertorbat i humiliat, acaba generant reaccions violentes massa damnívoles. 

I encara donaria un argument més: el que de cap manera es pot permetre és que es girin les tornes i els que són els que sumen l'epítet de "problemàtica" a una "falsedat" s'erigeixen en els defensors per excel·lència dels drets humans, d'una excessivament hipotètica llibertat d'expressió, per alhora -com els resulta lògic, és clar- reduir a no res, no ja una manera de viure la religió, sinó el respecte que s'hauria d'argermanar -en uns mínims- amb tota religió. 

V

En conclusió, endavant, endavant amb el Tractat internacional contra la blasfèmia (encara ni tan sols endegat), si es fa des del seny, per al respecte de drets fonamentals, contra facinerosos autors de facècies.




* Un altre debat fóra el que es donà, ja fa temps, entre l'escriptor Rushdie i l'islam, amb cremadissa i trencadissa d'ambaixades inclosa, a més de revoltes i morts, ben bé, pels resultats, com ara darrerament. El cas és diferent perquè Rushdie no exercia cap hipotètica llibertat d'expressió, sinó el seu dret de creació literària, també fonamental, que es contraposada, segons els afectats, a la seva llibertat religiosa, en la novel·la Els versos satànics. La contraposició entre drets, però no és l'única diferència, sinó el que implica: 

• eren realment, en aquest cas, drets fonamentals els dos -el conflicte entre drets verament fonamentals resulta més complex, vull dir, que no pas el cas, com veurem, entre el degut respecte a la religió d'altri, d'una banda, i una sàtira ximple contra la religió, no emparada per cap dret rellevanitzable-; i 
• l'exercici seriós i conscient de la llibertat de creació literària ha de ser protegit, sobretot quan no és un atac dolós contra els drets fonamentals d'altri -en això també hi ha una diferència clau: és un vertader exercici d'un vertader dret fonamental, no com una sàtira, que és un exercici de mala fe d'un dret que, amb mala fe, s'assimila a un dret fonamental que no correspon. 

Solbes sobre la Xina i la UE

Aquesta vesprada -22.9.12- he estat a casa d'un amic i, en veure El País sobre la taula (no pertanyia a l'amic, ans al seu pare), n'he furtat una plana, mig per interès en la matèria de l'article i mig per rancúnies passades. En citaré alguns passatges del text, titulat "Después de la cumbre: tres pruebas chinas para España", de Solbes i Youngs. 

La UE debe mejorar su forma de abordar la política comercial y de inversiones. La Comisión ha presentado una propuesta basada en el principio de reciprocidad de acceso comercial [...] Los Gobiernos europeos siguen teniendo discrepancias sobre cuánta reciprocidad es la apropiada: los Estados liberales del norte temen que acabe siendo un proteccionismo descarado. Muchos analistas chinos indican que ese es el aspecto que más enturbia hoy sus relaciones con Europa [...] un uso desmesurado de la reciprocidad tiene grandes probabilidades de provocar una reacción contraproducente en China [...] está justificado ejercer presión para convencer a China de que se adhiera plenamente al espíritu de las normas de la OMC [...] Las exportaciones de la UE a China han tenido un incremento saludable durante la crisis, de 133.000 millones de euros a 156.000 millones de euros entre 2010 y 2011, suavizando la tendencia negativa del déficit comercial europeo con China. Las exportaciones alemanas al país asiático se han duplicado desde 2007. A pesar de los problemas de acceso al mercado, la Unión sigue invirtiendo cinco veces más en China que a la inversa [...] el desplazamiento del poder mundial hace que sea muy difícil aplicar de manera eficaz la política de derechos humanos de la UE en China; algunos dirían que es descabellado e incluso inapropiado. Pero una nueva estrategia de derechos humanos de la Unión que no tenga en cuenta a China no puede considerarse satisfactoria [...] esa especie de “excepción china” que numerosos observadores están defendiendo de manera implícita sería mal presagio [...] un respaldo diplomático menos ambivalente a la cooperación en cuanto a los criterios del Estado de derecho, los marcos de gobernanza económica y el fomento de la construcción de capacidades orientadas hacia los derechos humanos puede ser útil y no constituye una amenaza a las autoridades chinas [...] Está bien evitar cualquier reorientación que evoque la anticuada idea de “contener a China”. Pero eso la obliga a hacer equilibrios, a trabajar con Estados Unidos sin asociarse por completo a las premisas estratégicas de su giro. Será necesaria una geoestrategia muy sutil y muy hábil [...] la UE no debe sobrevalorar su potencial político en Asia.

Carillo-Fraga-Anasagasti

59 segundo, TVE, finals del 2008

Carrillo, sintetitzant el seu mot, diu: una cosa és el Franquisme i una altra, de ben diferent, és que el Franquisme va tenir tot el temps que va voler donar-se per rehabilitar-se, per fer-se publicitat, per demonitzar els seus enemics. Entre altres raons, és per això que en la "forma mentis" dels militars jubilats que encara avui defensen públicament certes ideologies antidemocràtiques i colpistes, no han pas canviat, ni canviaran, d'idees. 

Fraga-Iribarne -en la línia del "si hem d'aplicar la Llei de la Memòria Històrica, hem d'arribar fins a Caïm i Abel"- respon: les guerres carlines van ser massa dures, a més del cop d'Estat de Ferran VII, com per ara tornar-hi. És d'aquella opinió -com els jetzale- segons la qual l'anomenada Guerra Civil espanyola era només la cinquena guerra civil que vivia Espanya en un lapse de temps de cent anys. I es planyia, com si hagués lluitat a totes cinc, cansat, ja gran. 

Anasagasti, en substància, afegeix, com home novell respecte els dos anteriors, amb la distància doctrinal que permet aquesta circumstància: la IIª República fou volguda pel poble i, per tant, aquells pocs anys han de ser respectats. Pensa, però no ho diu, en el legendari lehendakari Aguirre Lekube. Indica, més a prop de Carillo, que no pas de Fraga, que potser fóra hora de poder investigar legalment la història. L'Estat, però, té arxius classificats com confidencials i, doncs, no se sap la veritat, per exemple, sobre Pedro Urraca, l'assassí de Companys. I diu que, conseqüència del "sermo" de Carrillo és que, avui dia, al Congrés dels Diputats, hi hagi quatre retrats -hem de pensar que ara n'hi ha molts més, però aleshores sols quatre- tres dels quals eren d'homes de Franco. Això, amb Goering, es demana retòricament, fóra possible a Alemanya? Conclou: "hay que poner las cosas en su sitio", això és, reconèixer que el franquisme era "terrorismo de Estado", entre altres coses. Ara bé, "no recrearse en el Pasado". 

Fraga: a Anasagasti, "en la Segunda República el sospechoso señor Alejandro Lerroux se llevó por delante de un plumazo el Estatut catalán, ¿o es que Ud. no se acuerda de eso?", afegeix, de sorpresa, després d'unes itervencions anteriors en les quals no tenia ganes de parlar. 

Anasagasti: "sí, bueno", diu, com admetent, no, en veritat, no me'n recordo pas. 

Fraga: "se ha dado una versión demasiado idílica de la Segunda República", sentencia, confirmant, de fet, la paraula de Carrillo: la publicitat ha arrelat, els productes de "40 años de paz" han interessat a un públic important -a un món dels anys 60 on, de fet, la desocupació era baixíssima, a Espanya també: gràcies a Franco? Potser era una qüestió de Laureà López-Rodó i el flux econòmic mundial, més que del falangisme bullit i rebullit-. El cas és que, per concloure, sobta, i molt, que dos anys després el TC "de un plumazo", com Lerroux, també anorreés l'Estatut de Catalunya, com a prova apodíptica que l'escenari estructural polític no és democràtic. 

Molt inquietant: des del Ministeri de Defensa

Real Decreto-ley 26/2012, de 7 de septiembre, por el que se concede un crédito extraordinario en el presupuesto del Ministerio de Defensa para atender al pago de obligaciones correspondientes a programas especiales de armamento por entregas ya realizadas.

A. Raons de Pedro Morenés per justificar el préstec -exactament de 1.782 milions d'euros- que demana el seu Ministeri de Defensa:

Los programas especiales de armamento son aquéllos que, tanto por su volumen económico como por la complejidad industrial y tecnológica que plantean, suponen las más relevantes adquisiciones de sistemas de armas que realiza el Ministerio de Defensa. Estos programas contribuyen de forma determinante a
– La modernización de las Fuerzas Armadas y su habilitación para la participación en las misiones internacionales en las que España se despliega con países aliados.
– Desarrollo del tejido industrial español con alto componente tecnológico, con opciones de competir en mercados internacionales para exportar dichas capacidades.
– Generación de puestos de trabajo de alto valor y capacitación con importantes transferencias tecnológicas a sectores civiles.
– Cooperación industrial internacional.

B. Raons addicionals, en negatiu: 

Las consecuencias de la no atención de los compromisos de pago serían las siguientes:
– Pérdida de empleos altamente cualificados y de capacidad exportadora de nuestra industria.
– Colapso financiero de los programas internacionales y consecuente deterioro de la imagen de España.
– Limitación de nuestra capacidad para participar en las misiones internacionales.

Deutschland geht es nur gut, wenn es Europa gut geht

Angela Merkel konnte von einem „guten Tag“ für Deutschland und einem „guten Tag“ für Europa sprechen. „Deutschland geht es nur gut, wenn es Europa gut geht“, sagte sie. Das Zusammenwirken der Verfassungsorgane würdigte sie - das von Bundestag, Bundesrat und Bundesverfassungsgericht. [...] Nur die Linksfraktion beteiligte sich nicht an dem überparteilichen Beifall, auch wenn deren Vorsitzender Gregor Gysi („Deutschland braucht den Euro, das ist die Wahrheit“) später zu Protokoll gab, eigentlich müssten CDU, CSU, SPD, FDP und Grüne der Linksfraktion dankbar sein - für die Bedingungen, die das Verfassungsgericht auch wegen der Klage der Linkspartei nun gestellt habe. Das sagten von den Angesprochenen - nach den rhetorischen Gesetzmäßigkeiten des parlamentarischen Betriebs - natürlich niemand im Bundestag. Doch am Rand des Geschehens lobten auch maßgebliche CSU-Abgeordnete die Verfassungsbeschwerde. Allerdings bezogen sie das auf ihren Kollegen Peter Gauweiler, der auch zu den Klägern gehört hatte. [...] Voßkuhle sorgte zum ersten Mal seit Wochen für eine Debattenabschwellung und legte die Entscheidungsmacht wieder in die Hände derer, die dafür da sind: in die von Regierung und Parlament [...] alle nach einem Datum, einer Schicksalsstunde, einem „Ich weiß noch genau, wo ich gewesen bin“-Moment. Das sollte dann der 12. September in Karlsruhe sein [...] Solche Dramatisierung hat eine Entlastungsfunktion. Die Öffentlichkeit verfolgt die nun schon drei Jahre währende Eurorettung mit einem Gefühl der Ohnmacht. De facto ist es eine Zwangslage, in der Finanzanleger von der Uneinigkeit Europas in der Haushalts- und Steuerpolitik profitieren. Die europäischen Regierungen müssen sich wie in Zeitlupe bewegen, um keine panischen Reaktionen bei den Geldhändlern auszulösen. [...] Es war ihr Tag, ist es in Wahrheit immer gewesen. Die Hauptverhandlung wird kaum noch jemanden interessieren. Unter ging auch die Frage von Gregor Gysi: „Wir leihen den Banken Steuergeld zu 0,7 Prozent. Das leihen die anderen Staaten zu sechs Prozent. Wie erklären Sie das eigentlich den Steuerzahlern?“[...] Die Zentralbank werde nur unter „klaren Bedingungen“ Staatspapiere kaufen, versicherte Westerwelle. Der FDP-Politiker, aus dessen Partei heftige Kritik an Draghis Politik laut geworden war, sagte: „Auch wir Deutsche werden am Ende einen Preis für die Überwindung der Krise gezahlt haben.“ Doch gelte es, die eigene Währung und Wirtschaft zu stabilisieren. „Würden wir nicht handeln, wäre alles viel teurer“, mahnte Westerwelle. [...] Juncker schloss abermals aus, dass Griechenland den Euroraum verlässt. Auf die Frage, was passiere, wenn die Troika einen negativen Bericht vorlege, antwortete er: „Wenn der Esel eine Katze wäre, würde er jeden Tag in der Baumkrone sitzen.“

FAZ, 12, 13 und 14.9.2012

Els dos models de l'Alt Funcionariat als Estats contemporaris

MODEL DEMOCRÀTIC

Aquest model, que troba la seva efectivitat a l'hora de triar els alts càrrecs de l'Administració pública o de l'Estat, té la seva soca-rel en el fet que, primer de tot, es celebrin unes eleccions i, en segon lloc, els subjectes electes triïn els alts funcionaris. 

La democràcia, en aquest sentit, no és només constituir un Parlament, sinó que aquest òrgan tigui poders de nomenament sobre alts càrrecs, no sols de l'Executiu -v.gr., els ministres, consellers, llurs secretaris, personal de confiança, etc., que resulta bastant obvi, altrament la democràcia fóra orgànica, com la franquista-, sinó també directors dels òrgans polítics, fiscalies generals, caps de policia, administradors generals d'empreses públiques, institucions nacional i internacionals -pensi's en les ambaixades- i tota mena de seccions i subseccions en el si de la immensa Administració Pública. 

Resulta, per tant, adeqüat pensar en els termes següents: "quan estic votant aquest polític, haig de meditar també qui triarà, destituirà, amb el seu gran "poder de nomenament" que té". Hi ha polítics, per exemple, que acaben sent odiats per fer, amb aquest poder, una col·locació de fills, nebots, família en general, amics i amics d'amics, coneguts, etc. en càrrecs de gran importància per al funcionament normal de l'Estat, que deixa de ser, en tal escenari, normal, perquè rares vegades passa que hom està envoltat de les eminències del país, però sí del gent que, com corbs, volen benefiar-se de l'èxit d'altri. 

Aquet model té aquest avantatge: els bons polítics triaran "els millors" per assumir les responsabilitats  dels càrrecs vinculats als nomenaments respectius. La tendència ideològica, a l'hora de decidir qui és "el millor" per a un cert càrrec específic, és imprescindible. Què és el millor pot resultar relatiu o molt relatiu en la tria de qualsevol especialista. I el desavantatge, que ja ha estat descrit, fa així: pot ser que triïn malament, que vulguin triar malament, que, en fi, tot i saber governar, no sàpiguen triar, que també pot passar, com qui val per això però no per això altre. 

a. Quan Felipe González -posem per cas- afirma que "el dia que un miner no pugui ser president del Govern ja no viurem a una democràcia" i, ho defensa amb totes les conseqüències, acaba caminant cap a l'absurd (com quan va nomenar ministre a un paleta): un miner pot ser que triï un miner per dirigir una alta Institució estatal i, aleshores, estarem perduts i, l'interès general, posat en entredit. Exemple clar és Calviño, ex cap de la TVE, gràcies al qual va aconseguir González incomplir la seva promesa de sortir de la NATO, a través d'un referèndum televisívament influït.

b. Quan darrerament Rajoy posa a Echenique, del PP, al capdavant de TVE i a Somoano, de Telemadrid (cal recordar-ho: posant imatges de manifestants grecs -més violents- fent-los passar per manifestants espanyols, per posar, bàsicament, la població en contra dels manifestants), a dirigir els informatius de la cadena, sembla que té en compte, més que el mèrit d'aquests components, els amiguets més propers.

c. Així mateix, la creació, en temps del Tripartit, del CAC, consell de l'Audiovisual de Catalunya, òrgan que controlar l'activitat dels periodistes. El fet no és el control -el control, si és bo, no és dolent-. El fet és que cap dels seus integrants era periodista. Us imaginaríeu un Col·legi de Fusters sense cap fuster, ans amb polítics: doncs vet aquí el CAC. 

Per acabar, un apunt: el mal funcionament de les Administracions -quasi totes, en fallida o molt a prop, i, en tot cas, fins i tot en temps de vaques grasses, insolvents o bastant deficitàries (amb la confessable excepció de la Seguretat Social espanyola, atenent a les geometries demogràfiques del baby-boom que, només fins ara, treballava, tot fent que la ràtio amb els jubilats cotitzadors fos súmmament positiva)- i, així mateix, empreses públiques, tingui alguna cosa a veure amb el fet que els polítics -cal dir-ho: els mals polítics massa sovint- hagin triat malament els seus administradors, els seus gerents, els seus directors i presidents, etc. Potser és per això que, quan es venen i passen a pagar grans sumes d'impostos que abans no pagaven (malgrat això, vull dir), esdevinguin, per miracle, per primera vegada a la seva història rendibles. 

MODEL NO DEMOCRÀTIC

Malgrat sàpiga greu, aquest és el segon model, que no admet un tercer. Un model intermedi entre el democràtic i el no democràtic resultaria contradictori en la seva essència.

Abans d'entrar a analitzar el rerefons del model no democràtic analitzem el tertium genus, que és l'intentat i no reeixit a l'Estat espanyol. El C.G.P.J. és un organisme cabdal de l'organització institucional de l'Estat i, alhora, un òrgan sens el qual el Poder Judicial espanyol freturaria de consistència interna. El Ministeri de Justícia i el Tribunal Suprem són, amb el C.G.P.J., els que completen tal consistència i funcions. L'art. 122.3 de la Constitució estableix un model, que fa així: "El Consejo General del Poder Judicial estará integrado por el Presidente del Tribunal Supremo, que lo presidirá, y por veinte miembros nombrados por el Rey por un período de cinco años. De éstos, doce entre Jueces y Magistrados de todas las categorías judiciales, en los términos que establezca la Ley Orgánica; cuatro a propuesta del Congreso de los Diputados y cuatro a propuesta del Senado, elegidos en ambos casos por mayoría de tres quintos de sus miembros, entre abogados y otros juristas, todos ellos de reconocida competencia y con más de quince años de ejercicio en su profesión". L'art. 112 de la LOPJ, cridada a desenvolupar el precepte constitucional, ho arrodoneix: els 12 que, segons la Constitució, no han de triar ni en Congrés ni el Senat, seran nomenats per aquestes Cambres indirectament, a través d'un model complex i que fóra llarg d'explicar. 

El resultat és que tots els vint membres del C.G.P.J. són, al capdavall, nomenats pel poder polític, democràtic, legislatiu, que doncs es confon amb el judicial, en aquest punt almenys. El resultat és que el C.G.P.J. és considerat, fins i tot per l'APM, associació de magistrats en principi amb tendència conservadora, un òrgan malauradament massa polititzat, com no podria ser d'una altra manera. El verí de la poma arriba a les arrels de l'arbre. Conclusió: el model mixte, o intermedi, no funciona, perquè acaba essent considerat o massa polititzat o, com podria ser el cas contrari del C.G.P.J., excessivament tecnificat, la qual cosa, com ara tot seguit veurem, també és un defecte. 

El model no democràtic és el que Weber van anomenar el de les oposicions xineses. Sembla que a l'antiga Xina hi havia un sistema d'oposicions duríssim, molt llarg, reservat per intel·ligències d'excepcions i poc plausibles generació rere generació. Aquest sistema va durar fins mitjans de segle passat. La Xina, cal dir-ho, en primer lloc, malgrat tenir aquest Alt Funcionariat, preparadíssim en tots els sentits, no va avançar gaire. Altrament, amb Mao, que va tenir orígens camperols i sols va arribar a ser bibliotecari, la Xina va poder per primera vegada a la seva Història avançar devers un determinat objectiu i satisfer-lo en cert sentit. 

A Espanya fóra, en relació al que parlàvem, que els Jutges i Magistrats escullissin, sense intervenció ni del Poder Executiu ni del Legislatiu, els seus caps, del T.S. i el C.G.P.J. Això faria, molt probablement, que passés això: gent molt preparada tria, entre ells, la gent més preparada. Sens dubte, els Jutges i Magistrats saben millor que els polítics quins són els elements que als quan no es pot badar a l'hora de triar, diguem-ne, el Cap del Poder Judicial: de les publicacions manualístiques, sens dubte, en saben molt més els professionals de l'àmbit, de les novelles jurisprudènices, també sens dubte, els mateixos en tenen una constància clara, perquè aquesta és la matèria prima de la seva feina de dia rere dia. La capacitat de feina, la capacitació en general, pot veure'ns segons aquests criteris, dels quals, un polític, en veu una llista de la qual no n'entén ni un borrall, mentre que un Jutge o Magistrat en copsa l'essència pregona de la feina efectiva de la persona que estan triant. 

La tria de Dívar, com a President del T.S. responia a fosques raons -mai no aclarides- que, en tant que fosques, només podien ser de natura política. No se li coneixia cap sentència important. Altrament, se'l sabia esbiaixat per raons no legals, com ara la seva confirmada peterninença a assemblees catòliques radicals. Aquest escenari féu que Zapatero el nomenés, amb el vist-i-plau de Rajoy, probablement a canvi que aquest segon, llavors a l'oposició, el compensés amb un altre afer -mai no aclarit tampoc-. Aquestes foscors han d'acabar. 

Però, que els més preparats i professionals acabin triant els millors entre els de l'ofici o professió, també té els seus inconvenients. Pot ser que l'Alt Funcionari, que exercirà càrrecs de gran pes de profunda i necessària repercussió a l'hora de satisfer, o no, l'interès general de la societat, sigui enemic del poble. Ho dic així perquè quedi clar: el més preparat de tots ben pot ser que sigui enemic del poble, però no dels companys d'ofici o professió. Això és un problema: pot certificar-se que un Estat on el Parlament és democràtic, però on la resta de càrrecs alts de direcció de l'Administració Pública no ho és, acaba sent un Estat no democràtic. Al capdamunt, els genis, i abaix, els imbècils: això no s'aguanta per enlloc, perquè ni és democràtic ni és assenyat.  

CONCLUSIÓ

La conclusió és trista, perquè ens condemna probablement a la mediocritat. Les societats que són, en el cor de cada ciutadà, democràtiques, ben poden organitzar el sue model d'Alt Funcionariat segons marcs no democràtics, sinó meritocràtics, perquè qui sigui el triat, dels més preparats, també se'l sabrà com un bon ciutadà, que vol el bé del país. Quan dic una societat més democràtica, parlo per exemple d'Alemanya, on Andreas Vosskuhle -president del T.C. alemanya- és considerat inqüestionable, primer de tot, per mèrits propis i, en segon lloc, perquè tant la dreta com l'esquerra, així com els verds, el consideren un geni total. A Espanya és clar -quan contemplem el nostre T.C.- que no tenim cap Vosskuhle, ni el tindrem mai, mentre la societat sencera no sigui més democràtica, això és, mentre no cregui en si mateixa.

En aquest sentit, en Jordi Pujol va definir la mentalitat del Franco respecte la societat que governava (al llibre del Gironella, Cien españoles y Franco) en termes planyívols: en Franco no creia en els espanyols, no hi creia gens, ans considerava que no se'ls podia deixar sols, que calia tutelar-los en tot, fins i tot en què deien i què pensaven, perquè altrament es farien mal solets. Quan la societat creu en si mateixa, en comptes, la llibertat pot esdevenir institucionalment màxima: desapareix la por dels governants respecte els actes i mots dels governats, i també els ciutadans es respecten recíprocament entre ells.

L'única conclusió optimista que vull treure'n d'aquesta dialèctica entre els dos models màxims de nomenament d'Alt Funcionariat als Estats contemporanis, fa així: la democràcia és una manera de fer les coses que té, en tot cas, condicionants previs (no és un absolut, com alguns han dit).

Aquests condicionats als quals se subordina el sistema democràtic són, entre altres coses, un estat del benestar mínim -que hi hagi persones, no bèsties, això és, que la població no tigui majoritàriament por del seu destí en tant a "què menjem demà"- i un ensenyament que arraconi l'analfabetisme i la ignorància.

Si la societat és prou madura com per gaudir d'una democràcia, aleshores proposo que aquesta democràcia que neix serveixi per progressar devers models cada vegada més democràtics que permetin el que és, crec, preferible: que els càrrecs electes, per elecció, tinguin la responsabilitat de nomenar els Alts Funcionaris de l'Estat, inclosa la màxima instància Judicial, perquè, en una societat madura i, dins de cor de cada persona, també democràtica, la tria estarà subjecta a la legitimitat de la seva pròpia posició. La democràcia ens ha de servir per democratitzar, no pas pel contrari, com passa avui dia.