Graduat d'Ensenyaments Artístics et al., fi de recorregut nominatiu

El fj 2 in fine de la STS de 16 de gener del 2012: "la imposibilidad de que las Universidades establezcan títulos oficiales cuyas denominaciones, contenidos formativos o competencias  profesionales sean coincidentes con los títulos de Grado del artículo 8 del Real Decreto 1614/2009 es contraria al derecho fundamental de autonomía universitaria establecida en el art. 27.10 de la CE".

Al fj 8 in fine de la STS arrodoneix: "la disposición adicional séptima es nula de pleno derecho, toda vez que la advertencia que efectúa a las Administraciones educativas para evitar que existan títulos en las enseñanzas universitarias que puedan pertenecer a ámbitos disciplinares que coincidan con títulos oficiales de la enseñanzas artísticas superiores, se refiere a los títulos de grado de estas enseñanzas artísticas, que como ya hemos anticipado en otros momentos de esta sentencia, no existen en esas enseñanzas, de acuerdo con lo establecido en la Ley Orgánica 2/2006 de Educación, artículos 54 a 57, y como también referimos al considerar conforme a Derecho el artículo 15 de este Real Decreto cuando para permitir el acceso a las enseñanzas oficiales de máster considera necesario estar en posesión de un título superior oficial de enseñanzas artísticas".

Més enllà del vessant sentimental o íntim, vinculat amb els records dels noms de les coses, d'una concepció de la justícia que abasta i inclou àmbits nominalistes impertorbables, etc. -factors tots aquests incontrolables i que, a més, no han de ser controlats per Llei en cap cas- l'argumentació del Tribunal Suprem és, en aquest extrem, bastant correcta -una correcció legal, que depèn de la reforma de la Llei Orgànica d'Ensenyament en virtut del EEES o Pla Bolonya-. I, encara es pot dir més: que l'Administració Zapatero fes el RD en qüestió, ara declarat nul, demostra gran ineptitud.

Ortega y Gasset sobre l'Estatut de Catalunya de Núria: "salvo en algún pequeño rincón de la Cámara"

Discurs del 13.5.1932: el problema catalán no se puede resolver, antes sólo conllevar [...] como dice el poeta romántico: "cuando alguien es pura herida, curarle es matarle". Pues esto acontece con el problema catalán [...] El conllevarnos dolidamente, es común destino [...] Tendrá que consistir en restar del problema total aquella posición de él que es insoluble y venir a concordancia en lo demás [...] No nos presentéis vuestro afán en términos de soberanía, porque entonces no nos entenderemos [objectiu principal: entendre's, perquè el principi és que, si no hi ha entesa, hi ha quelcom pitjor i, sobretot, cap solució vàlida per cap de les dues parts] [...] España es, en su casi totalidad, provincia, aldea, terruño [...] Ahora lo que importa es determinar cuál debe ser concretamente la figura de autonomía que hoy podemos otorgar a Cataluña [...] No podemos nosotros aceptar que en el Estatuto se diga que "el poder de Cataluña emana del pueblo", porque emana del Estado [...] Nos parece un error el término "ciudadanía catalana" [esquemes constitucionalistes que creuen que tots els conceptes polítics són alhora conceptes jurídics que el legislador ha de delimitar i definir, com si no hi hagués cap realitat prèvia material: procediment típic en què procedeixen els imbèlics i els filòsofs] [...] Respecto la Hacienda propia, lo que no podemos admitir es que esto se haga con detrimiento de la economía española. No es posible entregar a Cataluña ninguna contribución importante, íntegra, porque eso la desconectaría de la economía general del país y la economía general no podría vivir con salud y mucho menos en aumento [en aquests anys, el PIB de Catalunya representava el 44% de l'Estat] [...] Cuando se crea un gran Estado, en el quevan bien las cosas, en el que ilusiona embarcarse, porque la ofrtuna sopla en sus velas, no nace el nacionalismo entre sus regiones. Etc.

Discurs 12.6.1932: No tolero que ni a mi ni a nadie se nos presente como enemigos de las aspiraciones catalanas, porque salvo en algún pequeño rincón de la Cámara [el senyor Primo de Rivera?], aquí nadie ha discutido el Estatuto, sino sobre el mismo [...] El bilingüismo es un fracaso: así se ha reconocido en Bélgica: el Gobierno belga dimitió a causa del desacuerdo en materia de bilingüsimo [...] Una vez más sobre la Hacienda propia: reconozca el presidente del Consejo que el Estado español unitario no puede tener una Hacienda federal [fixa un esquema teòric de principis que, si no es compleix per inducció com es pretèn a la pràctica, aquesta pràctica resulta invalidada]. Etc.

Discurs 27.7.1932: Autonomía quiere decir complicar las cosas [...] La solución de la doble Universidad es complicación, pero no creo que la haya menor, sino en mayor grado, si se busca la otra de la Universidad única bilingüe, porque lo única que haríamos sería transferir a otro terreno la complicación [...] En este caso, el castellano quería en desventaja, por el simple hecho de que el número de estudiantes de habla española de la Universidad de Barcelona representa sólo el 25% del contingente estudiantil [d'una banda, realitat] [...] [d'altra banda, irrealitat] Pero el Estado tiene una sola lengua, la española, que es la que jurídicamente tiene que prevalecer [exactament el mateix discurs que avui: una Llei contra la realitat significa que la Llei serà totalment deslegitimada, que és com una literatura que no agrada i que, tanmateix, s'ha de llegir tan sí com no]. Etc.

Legalització de Sortu, beneïda pel TC

El fallo de la sentència del Tribunal Constitucional que legalitza la formació abertzale Sortu, amb data de 20 de juny del 2012, segueix, primer de tot, la lògica habitual respecte el Tribunal Suprem: el reconeixement de drets fonamentals per part del TS és molt més restrictiva que no pas al TC, sense perjudici que hi pugui haver excepcions i casos en què ni el TS ni el TC assumeixen postulats que, amb posterioritat, van ser assumits pel TEDH.

Precisament, la STC sobre Sortu comença amb dos postulats: (a) la il·legalització és per als "casos més greus", "amb concurrència de previsió legal expressa", "amb un fi rellevant que ho legitimi" i essent el supòsit de la il·legalització "necessari a una societat democràtica", "una necessitat que ha de ser interpretada restrictivament" (STEDH 10.7.1998) i (b) pot no ser suficient l'exclusiu examen dels estatuts de la formació política, sinó que pot ser correcte verificar alhora l'abast d'eventuals objectius ocults, tot comparant els estatuts amb actes dels membres del partit en qüestió (STEDH 3.2.2005). Per tant, (a) la il·legalització és l'excepció interpretada restrictivament que, tanmateix, (b) pot fer servir mitjans no restrictius, com ara l'esbrinament de voluntats amagades. Aquí no es descarta que, segons com es miri, hi pot haver una contradicció material.

Es reconeix, com a pedra de toc de la resolució, que els estatuts de Sortu contenen un inequívoc rebuig a la violència. Aquest rebuig és expressis verbis. Aquesta asseveració arriba en un moment en què la jurisprudència acceptava plantejaments d'aquest tarannà: la negativa d'un partit polític a condemnar atemptats terroristes pot constituir, en determinades cirumstàncies, una actitud de recolzament polític tàcit al terrorisme. Ara s'indica el següent: la condemnar inequívoca constitueix un contraindici capaç de desacreditar la realitat d'una voluntat del caire de trobar connivència amb el terrorisme deduïda arran d'indicis inicialment suficients. Fins aquí, tots d'acord. El problema apareix quan el TC no s'enfronta directament a un argument metafísic del TS: no pot tenir cap eficàcia sanatòria l'aparent contudència de la condemna expressa de la violència davant d'un frau, puix que la condemna es configura com a part del frau, com a part de l'engany. En altres paraules: el TS considera que, atenent a què és E.T.A. que es condemna a si mateixa, a fi d'atènyer els seus objectius, aquesta condemna convé que sigui considerada com a part de la no condemna. El vot dissident de la interlocutòria del TS, signada per Xiol Ríos, era més seriosa que la resposta del TC: si acceptem l'argument del Suprem, llavors serà sempre hipotèticament possible il·legalitzar, la qual cosa va contra el dret fonamental d'associació, l'efectivitat del qual no pot ésser subordinada a interpretacions, no només massa restricitves, ans també excessivament, com dèiem, de caire bastant metafísic.

S'arriba així a aquest punt central de l'argumentari constitucional: la sospita que el partit polític pugui pretendre continuar o succeir l'activitat dels partits polítics judicialment il·legalitzats i dissolts vuit anys ençà no pot erigir-se en argument jurídic suficient per condicionar el ple exercici d'un dret fonamental. En altres paraules, una intepretació restrigida de l'excepció impedeix basar-se en "sospites" com, s'indica, féu el TS.

Contra Pío Bajora

De la guerra no ha brotado todavía nada nuevo en el campo de las ideas [...] El vasco reaccionario y ultramontano que no ama el castellano porque ha sido éste vehículo de las ideas revolucionarias, no ama tampoco la Patria ni espera nada del Estado porque para él la única Patria es la Iglesia Católica y todo lo que no sea ella es una usurpación [...] Zumalacárregui, la única figura genial del carlismo, un verdadero chapelaundi [...] el idioma más impropio para las necesidades actuales es el vascuence [...] Hoy un nacionalista vasco dirá que quiere los fueros porque son legue zarrac, leyes viejas [...] La historia de España está por hacer [...] Hay navarros que se lamentan de que en el escudo de Guipuzcoa haya los cañones cogidos por los guipuzcoanos a los navarros, lo que considera como una ofensa a la fraternidad vasca [...] Si Cataluña se separa de España será, antes de 50 años, espiritualmente francesa [...] El número de la mayoría a veces no es más que la barbarie. La democracia no es más que un solar que ha producido el derrumbamiento del antiguo edificio social. Etc.etc.etc.


A l'obra Momentum catastrophicum sembla que hi ha, d'una banda, els txapelaudi i, de l'altra, la resta d'ideologies i realitats. Els txapelaudis són presentats com un element actiu, d'acció forta i de pensament pregó, literàriament bo, ideològicament vàlid i àdhuc indiscutible. La resta, en comparació al primer punt, són una deformació, paròdia, error. És possible que tot plegat sigui una sàtira o, encara diria més, si no és una sàtira, hauria de ser-ho. 

El cànon de valoració de la situació política espanyola en el seu conjunt del 1919 -any de publicació i en què es pronuncia el discurs que conté el Momentum- és l'èxit literari. Això també deu ser una paròdia que, si és tal, converteix l'obra en un acudit. El cas és que s'indica que l'existència d'Estats o, almenys, de fer política i executar-la, només té sentit si la finalitat rau en desenvolupar, reconèixer, conscienciar de la literatura nadiua. En altres paraules, sense literatura, no existeix la política. Una opció rau en què Baroja no parli de la literatura de les llibreries, sinó de l'esperit dels pobles. Potser es refeixi a això i, en aquest punt, puc coincidir-hi.

Ara bé, suposant aquesta interpretació forçada del seu Momentum, Baroja assenyala que res no diferencia els bascos i els castellans, els catalans dels francesos, perquè, al capdavall, no tenen estatus de maduresa intel·lectual prou diferents com per motivar el sidral de construir una forma política pròpia. Afegeix que la llengua basca és inservible per a la quotidianitat, que els bascos no tenen grans escriptors i que, conclou, ell ha vingut ha avisar-nos amb neutralitat. Aquesta opinió ens obliga a tornar marxa enrere i reconèixer que, l'any 1919 i avui encara, no hi ha cap llibreria, en principi (tot i que, ho sé, n'hi ha), que pugui, de manera exclusiva i excloent, aplegar només llibres bascos i catalans. Aquesta insuficiència llibresca és la que s'erigeix com obstacle insalvable per poder fer via, en la presa de decisions en i per a una comunitat, pel propi compte. 

Per concloure, quatre asseveracions: (a) Pío Baroja puntualitza certes idees que més endavant i, en la línia de l'hipotètic pensament txapelaudi, simplificador fins al màxim, que després esdevindran tòpics: això hauria de ser vist com un mèrit, (b) l'obra tractada és la demostració més clara que hagi llegit que no s'escau de posar al mateix sac literatura i política, perquè sempre sortirà quelcom literari que, a nivell polític, no val ni un bee negre, (c) que Pío Baroja ben pot ser un bon escriptor que, tanmateix, com politòleg, emetia diagnòstics força errats, (d) Baroja -ibarhotza- va morir el 1956, temps suposo en què va haver de desmentir-se, almenys per al seu fur íntim, totes aquestes bajanades teorètiques sense cap ni peus que, per si de cas, he volgut posar en entredit de manera palesa aquí.  

Problemàtiques greus del RDL 12/2012

El Decret-llei de l'amnistia fiscal, el 12/12, té clarobscurs que ara s'erigeixen entre els defraudadors i la legalització dels diners fins ara -i probablement també enguany- defraudats a la Hisenda pública. Sembla que, malgrat hores d'ara ser l'amnistia fiscal una realitat de rang legal i que s'estarà donant fins finals d'any i que, segons sembla (com se sap per fonts diverses), dóna força feina i calers als despatexos d'advocats dedicats al dret de les finances privades, la qual cosa demostra que rutlla, almenys, per aquelles fortunes prou grans com per, a més de pagar el 10% universal fixat per legalitzar els diners defraudats, pagar una minuta més o menys grossa del fiscalista de torn. 

Dit això, les problemàtiques són aquestes: 

(a) Algunes defraudacions a Hisenda -aquelles per sobre dels 120.000 euros defraudats- són delicte, entre d'altres. El cas és que el Codi penal és una Llei orgànica i el RDL 12/12 no pas. La diferència és que el PP necessita, en alguna mesura, l'oposició per aprovar Lleis orgàniques. Una oposició, val a dir, menys amistosa a l'hora d'aprovar aquest tipus de mesures. En conclusió: cal una exoneració al Codi Penal dels defraudadors que, per ser grans, són alhora criminals. En altres paraules, els grans defraudadors que vagi a Hisenda amb més de 120.000 euros defraudats haurien de ser detinguts ipso facto per ser el clàssic criminal de guant blanc i portat al davant d'una autoritat judicial. 

(b) Una altra guerra és que no passi i que l'Administració Tributària faci la vista grossa. El jutge ni haurà absolt ni cap Llei orgànica haurà perdonat, però el defraudador s'haurà salvat no només de pagar impostos, sinó també de la presó. El cas és que l'art. 180.1 de la Llei General Tributària (no orgànica) indica que Hisenda ha d'informar la jurisdicció competent si creu que hi ha delicte. Així es tanca el cercle, al món de la Llei, que, com tothom sap, és un altre del real.    

Dues visions instantànies de la crisi des de perspectives diferents

El nivell ètic de la banca és el mateix que hi ha a la societat. Quan les coses canvien i s'enderroquen hi ha molt de treball per als advocats. Hem obert en els darrers quatre anys una branca de dret penal econòmic i ens va bastant bé. És un mer reflex de la societat: cal distingir entre l'estratègia imperial i la taoísta, que consisteix a no fer res. 

Pedro Pérez Llorca (Advocat). 

Alguns inversors no veuen rendiment anyal al 7% d'accions com una expectativa real, mentre d'altres sí que ho veuen com raonable. El món és un lloc molt més arriscat que fa cinc o deu anys i l'objectiu principal dels inversors és evitar pèrdues. Qui creu que no pot, tanmateix, assumir riscos de comprar accions ben pot deixar-ho en mans d'altres per un preu raonable. Són els costos econòmics de la por. 

J. Bradford Delong (Exsecretari adjunt del Tresor dels EUA).

Contra Fernández Ordónez, cinc arguments que demostren la seva ineptitud

En el testament de l'antic supervisor del Banc d'Espanya, M.A. Fernández Ordónez, indica que el culpable fonamental de la crisi immobiliària espanyola són, molt en la línia que ara es consolida amb l'Administració Rajoy, les Comunitats autònomes. Raona susdit testament, segons el suplement Negocis de El País de 10 de juny, d'aquesta manera: "va haver de fer servir les fusions fredes per donar el braç a tòrcer dels Governs regionals. Va fer el que va poder [...] Explica per què autoritzà fusions de cajas de la misma región: tothom sap que en algun cas es van frustrar alternatives interregionals més sòlides de caixes i es van haver d'acceptar unes fusions que, encara que viables, eren palesament pitjors que les unions suggerides pel supervisor. Admet que no es va fer el que suggerí arran del poder de les autonomies. És molt qüestionable que el supervisor s'hagi de doblegar a aquests poders, almenys sense denunciar-ho públicament i sense advertir de les greus conseqüències". 

Crec que aquest document romandrà per la posteritat, sobretot l'última frase, segons la qual, com dèiem, la problemàtica bancària espanyola es vincula estrictament amb "aquells poders". Objeccions: primera, la competència autonòmica sobre caixes d'estalvi és precisament i només sobre caixes d'estalvi; segona, que aquesta competència autonòmica, des de l'endemà de la STC 31/2010, sobre l'Estatut de Catalunya, ha estat reintegratada a la baixa, a fi i efecte d'assegurar les bases a l'Estat en virtut de l'ordenació de l'activitat econòmica; tercer, per si de cas no queda prou clar, el fonament jurídic 60 de la STC 31/2010 diu al penúltim paràgraf que "en cuanto a la regularidad constitucional del art. 120.4, la jurisprudencia no habría interpretado que las Comunidades Autónomas sólo tengan en materia de supervisión de las cajas de ahorro una cierta competencia de supervisión prudencial, sino que en ese punto se habría limitado a reproducir, en la STC 133/1997, de 16 de julio, la legislación que regula el Banco de España. Así nada impediría que los Estatutos puedan asumir competencias en la materia de inspección y sanción sobre las cajas de ahorro, sin que el art. 120 impugnado, que sólo indica la necesaria colaboración de la Generalitat de Cataluña, signifique ningún menoscabo para las funciones que correspondan al Banco de España"; quart, que la realitat viscuda contradiu el diagnòstic, atès que les autoritzacions del Banc d'Espanya per a la fusió, freda o calenta, de caixes d'estalvi i bancs diversos va en la línia de modificacions estructurals transregionals; cinquè, per si encara no queda prou clar el punt IV, Bankia -que és el problema nº 1 del sistema financer espanyol- és la unió entre entitats de diversa mena, condició i d'àmbit geogràfic diversíssim, que inclou des de La Rioja, fins Madrid, passant per la Laietana. Conclusió: la ineptitud de l'exgovernador Fernández Ordóñez, malgrat posi les CCAA pel mig per fer-la inexplicable, és clara i total.  

p.s. Tot plegat, és clar, sense perjudici que, quan Adolf Todó va entrar, com director general, a l'actual CatalunyaCaixa, que presidia el polititzat Narcís Serra, ja hi havia un 32% d'hipoteques per més del 80% dels immobles de compra. Val a dir, massa i sense control, també a casa nostra, sens dubte. 

Ara bé, individus com ara Rato i Blesa són, almenys en principi, absents en aquest país, que justifiquen que els bancs no podrien ser fora dels elements característics del temps, excusa acceptable i lícita, però per a altres escenaris extrabancaris. Una cosa és que el preu dels pisos, entre 1995 i 2007, hagi augmentat un 213% i una altra de ben diferent és que, com la banca no se n'adonava, fos objectivament imprevisible i inevitable el desastre esdevingut, tot fent pujar els crèdits concedits als promotors l'any 2006 al doble de l'any anterior.     

L'etapa de les bombes llançades per tothom contra tots els innocents

L'AN ha conclòs que "no encuentra este tribunal elementos suficientes para llegar al convencimiento, sin un margen razonable de duda, de que tenían que conocer que no se trataba solo de apoyar a la izquierda abertzale, sino a la misma ETA. Tampoco en este caso se ha encontrado un elemento de conexión directo con esta organización" (SAN 18.6.12). Per la qual cosa, són absolts 11 membres d'Askatasuna. 

En el passat, però, malgrat tampoc no haver-hi marges raonbales de dubte, s'ha trobat dessota alguna pedra l'element incriminatori directe, a fi de vincular partits polítics -des de Batasuna, passant per Euskal Herritarrok, fins precisament Askatasuna- i organitzacions terroristes -com E.T.A., és clar-.

Això demostra que el new-TOP, l'Audiència Nacional, ha canviat de paradigmes. Comença a deixar de ser el TOP. La notícia és bona, indubtablement. Ara bé, hi ha un vot particular de Nicolás Poveda Peñas, que pertany a l'etapa de les bombes llançades per tothom contra tots els innocents.  

Anys dolents i anys dolents del deute sobirà espanyol

Com veiem a la taula, el deute estatal no ha minvat ni un cèntim des del 1998 fins avui, sinó que ha augmentat de manera estratosfèrica, sobretot des del 2008 ençà (el 2012 és absent perquè encara no se'n sap amb exactitud), que és el interim al llarg del qual el deute sobirà s'ha multiplicat per dos. Sembla que avui dia el deute de l'Estat és del 72% del PIB. 

Si sumen Bankia i les altres entitats financeres rescatades -Catalunya Caixa i Caixa Galicia-, aleshores el deute s'enfilarà fins el bilió d'euros i al 100% del PIB i entrarem en el club dels perillosos de debò. 

És rellevant adonar-se que, malgrat el deute disminuir percentualment entre els anys 98 i 2007, això sols es deu, no a la reducció del deute, sinó a l'augment del volum del PIB. Un volum, és clar, simulat i bombollesc. 

                Milions €           % PIB € Per Capita

2012          -                       72,50%              16.770 €
2011 734.961 € 68,50% -
2010        641.802 € 61,00%    13.908 €
2009 561.319 €  53,30%    12.152 €
2008 433.611 €  39,80%    9.512 €
2007 380.661 €  36,10%    8.484 €
2006  389.507 €  39,60%    8.870 €
2005  391.083 €  43,00%    9.030 €
2004  388.701 €  46,20%    9.101 €
2003  381.591 €  48,70%    9.058 €
2002  383.170 €  52,50%    9.293 €
2001  377.806 €  55,50%    9.269 €
2000  373.506 €  59,30%    9.251 €
1999  361.556 €  62,30%    9.034 €
1998  345.953 €  64,10%    8.654 €

Carlos Dívar o el "Ius divinum"

L'art. 117 de la Constitució, apartat 1, proclama els trets que defineixen les autoritats judicials. Són "independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei". L'apartat 4 afegeix que "els jutjats i els tribunals no exerciran funcions altres que les queassenyala l’apartat anterior", això és, la funció jurisdiccional.

A un país civilitzat no caracteritzat per l'integrisme - hi va haver més cops d'estat a Espanya durant el segle XIX que a cap altre país del món, a més de les seves quatre guerres civils des del 1833 al 1939  - totes conflictivitats en les quals es veien involucrats militars i cardenals, potències estrangeres i conjures de palau i palauesques, però també les nacionalitats espanyoles i diversíssimes fraccions de la població - en un país on no passen aquestes coses - on més devoció hi ha hagut per la Verge i on alhora més esglésies han estat carbonitzades, com deia Dalí sobre el Regne, perquè és on l'anarquisme va arrelar-se amb més ferotgia, atès que l'Estat no va existir, pròpiament, fins els anys 50 del segle passat - no hauria calgut fixar a l'article 127.1 de la Constitució el següent: "els jutges i els magistrats i també els fiscals, mentre restin en actiu, no podran exercir altres càrrecs públics ni pertànyer a partits polítics o a sindicats". La doctrina ha criticat molt el precepte, però ha romàs intacte, com tota la Constitució, llevat de les modificacions del Tractat de Maastricht el 92 i del Pacte per l'Estabilitat Pressupostària de Merkel el 2011.

En la mateixa línia, l'art. 14 del Codi de Comerç, que encara fixa literalment que "no podrán ejercer la profesión mercantil por sí ni por otro, ni obtener cargo ni intervención directa administrativa o económica en sociedades mercantiles o industriales, dentro de los límites de los distritos, provincias o pueblos en que desempeñan sus funciones: Los Magistrados, Jueces y funcionarios del Ministerio Fiscal en servicio activo [...]". També, per si un cas.

Opino, altrament, que, en aquest país, per atènyer la "independència" del Poder Judicial, resulta totalment imprescindible prohibir-los a tots de pertànyer a partits polítics, així com a sindicats, així com, a més, no exercir comerç. Imaginem-nos per un moment que, ja estan polititzat el TC, a més els seus jutges tinguessis a la butxaca el carnet de militants del PP, PSOE, PNB o CDC. Imaginem-nos-ho! Tindrien por de ser suspesos de militància. Tindrien més hipoteques de les que ja tenen -com, de manera evident a hores d'ara, per a tothom, després de trastocar els contrapesos de l'Estatut, va quedà clar- amb els partits polítics que els van triar. Per tant, per tot allò de la "dona del Cèsar", els magistrats han de continuar sent així.

Ara bé, què passa amb la llibertat ideològica de contingut religiós? És un dret fonamental que, com no pot ser d'una altra manera, poden fruir les autoritats judicials. I un detall: mentre queda aquesta llibertat limitada a l'hora d'afiliar-se a un partit polític, no queda pas limitada, paradoxalment, quan es tracta de pertànyer a un grup de la jerarquia vaticana que, sens dubte, pot ser molt més reaccionari que qualsevol partit polític. Ho diré clarament: si Carlos Dívar és de l'Opus Dei, o dels Vetlladors Nocturns, o, simplement, segueix les instruccions vaticanes al peu de la lletra, no hauria de ser, ni ja President del TS, sinó tampoc autoritat judicial. No pot permetre's que radicals representin el poder més independent, en la forma mentis i lex ferenda del constituent, de l'Estat.

Posaré només un exemple: imaginem que tots els jutges de Suïssa, posem per cas, fossin musulmans membres d'associacions integristes islàmiques: la seva imparcialitat, en quina mesura exactament estaria assegurada? Tinguem present que també existeix, i seguirà existint, un integrisme del catolicisme, això és, aquells que segueixen les ordres i instruccions del Pontífex vaticà.

Manacor

Dedicat, com a hores d'ara ja no pot ser d'una altra manera, 

a Antoni Pastor, batlle de Manacor

Em demano -en saber que a Manacor (40.000 habitants, a Illes Balears) es conjuminen aquests dos factors: (a) el PP hi governa des de temps immemorials i (b) el 0% dels pares ha demanat l'escolarització dels seus fills amb el castellà com a llengua vehicular- el següent: (i) quin és el nucli dur del PP o, anant més enllà, si és possible que tingui nucli dur un partit nacional d'un Estat amb moltes nacions i (ii) si l'oposició a Manacor de debò ho ha fet tant malament com per, tenint en compte aquesta realitat i contradicció manifesta, no hagi aconseguit foragitar de les institucions un partit sense nucli dur. 

E.T.A. / G.A.L. / Franco

O, altrament arribem fins Caïm i Abel

No estic en condicions de valorar la comparació i vinculació entre aquestes dades. Encara diria més, no puc dir que aquestes dades són susceptibles de ser comparades i encara menys si poden ser vinculades de manera estricta, que la única manera que importa. 

1. La xifra de víctimes d'E.T.A. és, a Euskadi, 551 (o 558, segons quin és l'observador) i, als Estats espanyol i francès, en total, 829 (sovint sentim que són "mil", la qual cosa és un arrodoniment que demostra, per part dels col·lectius que publiciten aquest "mil", la probable poca importància de la vida individual d'acord amb la concepció d'aquests periodistes, tertul·lians, etc.). 

2. La xifra de víctimes dels G.A.L. és 27. Cal recordar que els G.A.L. eren vinculats, segons diu la jurisprudència, a l'aparell de l'Estat (encara que no sigui pròpiament l'Estat, és clar que això implica un avantatge que E.T.A. no tenia, ans al contrari, era el problema principal per a E.T.A. que hi hagués un aparell estatal). 

Aquí sol acabar-se l'enumeració de xifres, com si no hi hagués res més. Sovint, de fet, l'enumeració de xifres se simplifica a la de "mil", com si no poguessin haver-hi condicionants de cap mena. Segons Fraga-Iribarne, no s'ha d'anar més enllà "1", oblidant "2" en la mesura que ja no perjudiqui el PSOE i sobretot oblidant "3" (que ara veurem), perquè "altrament arribem fins Caïm i Abel". 

3. La xifra de víctimes del franquisme a Euskadi és de 68.000 (segons el Govern basc, com es veu a la seva pàgina web), entre el bombardeig de Gernika i el setge i destrucció de Bilbao, entre moltes altres massacres. 

Suposo que cal tenir present -sense oblidar, però, que una vida és una vida ara i un segle ençà, així com una vida és tan vida encara que la tregui E.T.A., els G.A.L. o el franquisme- que E.T.A. ha actuat  mortalment del `68 al 2010, els G.A.L. del `83 al `86, i el franquisme, arrodonint legítimament, del `36 al '78. Cal reflexionar sobre aquests factors, no per força contemplant aquests factors com a unitat conceptual, però opino que reflexionar sobre "1" oblidant "2" i "3" fóra una insuficiència, un error i, també, una actitud equivocada que posa de manifest que les ferides psicològiques, ideològiques, socials i polítiques, aquestes i altres, les pròpies i les alienes, segueixen ben eixamplades i sagnants.  

Renegociar o expulsar: vet aquí la qüestió grega

O, si és falsa o no la lògica del creditor



Els analistes indiquen que mentre les darreres eleccions parlamentàries gregues van estar marcades pel vot "del càstig" contra els partits majoritaris, les següents seran definides pel vot "de la por", en aquest cas, de la por a sortir Grècia de l'euro, de la U.E., del món civilitzat. Aquest canvi en el vot significa que es beneficiarà als partits clàssics, els que han gestionat amb la tecnocràcia la crisi i els rescats, en contraposició als radicals, revolucionaris, novells, fins ara minoritaris i àdhuc inexistents, que volen, diuen, renegociar el deute. Prova irrefutable que hi ha, més que càstig, molta por, és que cada dia, insisteixo, dia rere dia, es retiren dels bancs grecs, per part dels ciutadans, de 500 a 800 milions d'euros, això és, moneda d'euro.  

I

Tenim en aquest conflicte dos extrems que, cadascú d'acord amb el seu criteri, apliquen l'analogia. 

A.

D'una banda, Tsipras el grec, que diu que s'ha de distingir "renegociar el rescat" de "sortir de l'euro", tot indicant que renegociar el rescat és l'única manera de quedar-se a l'euro, perquè serà la manera de salvar Grècia i els crèdits que han hipotecat els contribuents de tota europa i el món. La veritat és que 2/3 de l'últim rescat grec era per pagar els mateixos interessos del deute anterior, per la qual cosa Tsipras ha dit que hi ha existeix una "faschistische Logik der Gläubiger" (com ho explica el Frankfurter Allgemeine Zeitung), això és, la lògica falsa del creditor, que està interessat a veure, segons la seva diagnosi, el seu deutor en el cercle viciós dels seus propis deutes, per haver de pagar interessos el màxim d'alts i el màxim temps possibles - tot plegat, és clar, perquè quan el deutor és al voraviu de la fallida, el concurs o el col·lapse és precisament quan els interessos que pagarà seran els més alts i, per tant, els que acabarà pagant durant més temps, atès que no podrà pagar uns interessos tant alts de cop. La idea de fons és: no s'està salvant Grècia, ans s'està enriquint especuladors europeus i en particular alemanys. 

B. 

D'altra banda, tenim el creditor alemany, potser lector del Frankfurter, que paradoxalment també vol sortir de l'euro, tornar al mark i, sobretot, no canviar la seva concepció del grec gandul que descriu diàriament Die Bilde. La seva lògica, des del seu punt de vista, no és falsa: perquè els governants europeus -on incloc des del govern europeu mateix fins el govern alemany- considero que, per ser honestos, s'han de distingir els especuladors. La idea no és salvem Grècia a fi i efecte que els grecs paguin durant tres mil anys deutes a favor de les Hisendes i els bancs del vell continent. De fet, si aquesta fos la idea, pensen, seria en tot cas una idea mal aplicada: les quitances i les esperes del deute sobirà grec han arribat a un nivell que palesa, amb claredat meridiana, que els interessos mai no arribaran, que el deute no es pagarà des-de-dins-de-l'Estat, que els grecs mai no podran produir, per molt alts que siguin els impostos, el ja més del 200% del PIB grec. El 9.3.12 llegíem que "tenidors privats de 152.000 milions d'euros en deute grec (el 85,8%), dels 177.000 milions d'euros sota sobirania grega, han acceptat la quita de forma voluntària" (la prima de risc grega va reduir-se en picat, en més de mil punts), probablement perquè o era això o alguna cosa pitjor, com ara perdre el 100%. La idea es pot resumir així: salvar Grècia, no mirant un lucre, ans pensant en un dany emergent en cas de no salvar Grècia, pels efectes sobre la zona euro. En una frase: salvar els grecs pel pragmatisme, per deixar de perdre diners. 

II. 

La distància entre Tsipras i el creditor alemany és avui la que hi ha entre aquells que pensen que "encara existeix la política i, doncs, la ideologia", d'una banda, i els que opinen que "el lloc de la política, d'ara en davant, serà ocupat per economistes molt hipotèticament asèptics". És difícil decidir entre una postura i l'altre: la realitat demostra que la política ja no té marges d'acció, que a Europa no se sap ja a qui atribuir les responsabilitats polítiques, ni, de fet, cap tipus de responsabilitat pel que està passant. D'altra banda, assumir que "així és l'economia, imbècil!" suposa alguna cosa pitjor que el final de la història: implica entrar en una dimensió en la qual regles clares i sobretot el destí final o estació d'arribada, no és pas gens albirada. 

Sols hi ha una cosa segura: la distància entre Tsipras i la U.E. és d'una manera que hom ha de demanar-se per força, en cas que Grècia arribi a ser governada per aquest home del Syriza (si el vot de la por no qualla), què hi fa Grècia dins de l'euro. Quan Tsipras diu "renegociem el rescat" està parlant, al capdavall, de "no pagarem el deute", la qual cosa ja s'ha fet, però encara d'una manera més intensa. Per tant, aquesta intensitat es tradueix, a oïdes dels creditors alemanys, en un "Grècia surt de l'euro" (malgrat començar un article de Tsipras al FT amb una frase exactament antagònica). L'única manera de resoldre aquest dubte és una balança que encara no existeix (perquè no hi ha experiència d'una cosa semblant).

La pregunta es pot formular així: Què és més pragmàtic (per als contribuents europeus, per a les Hisendes dels Estats membre, per a la moneda única, per als interessos europeus en general i, també, per les entitats financeres involucrades tràgicament en el deute grec): renegociar el rescat grec (que el deute grec passi formalment i materialment a no existir, de cop i en bloc, com sembla voler Tsipras) o expulsar Grècia de l'euro i, de pas, de la U.E. (art. 50 TUE, voluntàriament)? 

La resposta es coneixerà després de les eleccions "de la por". 

Xiuxiuejos d'especuladors

Alguns tòpics indiquen veritats i altres no pas. Darrerament, s'ha elevat al rang de tòpic que els especuladors estan atents a tota mena de gestos, declaracions, mostres d'optimisme, reformes constitucionals, aprovacions de Reials Decrets, fenòmens naturals, etc. I no només acumulen tota aquesta informació, sinó a més l’ordenen, la comparen i, arran d’això, especulen en uns bons del Tresor d’un Estat.

El conseller Recoder, en aquesta línia, va dir "invertir en alta velocitat a Galícia fa pujar la prima de risc, mentre invertir en el corredor mediterrani la baixa". Deu ser un acudit. El problema és que alguns interpretin la frase en clau tòpica: els especuladors saben tot, calculen tot, intueixen tot, etc.

Com a complement indispensable del tòpic, s’afirma que els factors psicològics no importen, al capdavall, gens, perquè no pot ser que els més savis del món, que es basen sempre en dades, tinguin en compte sentiments. Em fa l’efecte, però, que els factors psicològics són la regla general, atès que importa el que pensen els altres especuladors, el que creguin. Tant se val si erren mentre la conducta doni rendes. I, en efecte, això passa: sovint s'especula d'acord amb errors i xiuxiuejos d’última hora.

En altres paraules, prou de fer declaracions, reformes, Lleis, etc. en funció de tòpics sobre què volen sentir els especuladors.

Dogmàtiques del Dret del Treball

Les conseqüències de la violència de gènere o dels maltractaments en general sembla que tenen el seu nucli dur a l'àmbit psicològic. La infelicitat, patida més o menys intensament. Ara bé, la treballadora, de forma voluntària, pot demanar mobilitat geogràfica -anar a una altra localitat- si viu a prop del seu agressor. D'aquesta manera, quedaria més palesat la força d'un sobre l'altre: haver de deixar la pròpia casa i la feina que s'ha anat fent. Si això no fos voluntari, fóra un trasbals tremend. El mateix es repeteix en les reduccions de jornada, a la suspensió de contracte i salari i a l'extinció de la relació laboral per decisió unilateral i causal del treballador.

El precapitalisme es manifesta en gremis: no es pot treballar en l'activitat gremial si no es forma part de l'associació d'obligada i constitutiva afiliació. En altres paraules, aquesta és el tipus de producció que imperà a Espanya fins ben entrat el segle XX: la Loi Le Chapelier (aprovada per l'Assamblea Nacional francesa el 1791), que prohibia els gremis, no va penetrar a l'Estat. El capitalisme pròpiament dit -que era fruit del model productiu anglès- no va penetrar a Espanya, en el seu conjunt, fins els anys de tecnocràcia franquista. 

Els RDL sols tenen el seu supòsit constitucional habilitant en "extraordinària i urgent necessitat" (art. 86 CE). Així, les reformes laborals (RRDDLL 7/2011 i 3/2012, entre molts d'altres. Es palesa que la forma ordinària de fer les Lleis -via Congrés- és lenta, ineficaç i, sobretot, mai no triada. Ara bé, en comptes de refer el procediment legislatiu, es consolida que tot o quasi tot es consideri "necessitat" de tipus "extraordinari i urgent", la qual cosa és un frau. Ja se sap, però, que els fraus de les altes instàncies -sobretot en aquest país- creen precedent. 

La STC 11/1981 indicà clarament que el RDL 17/1977, disposició legal regualdora del dret a la vaga, del dret al tancament patronal, de les associacions d'empresaris, etc, havia de ser refet, no sols per ser preconstitucional i en part inconstitucional, i no sols per tenir avui, no ja el susdit RDL, ans la STC, sinó perquè és un dret fonamental que ha de ser reconegut per una Llei actual, actualitzada i seriosa. N'hi ha prou amb dir que han passat 31 anys i que, malgrat les crides recorrents al canvi, no s'ha fet pas cap esforç per legislar sobre el dret a la vada de bell nou. Interessa la indefinició sobre què és i què no és pertinent en una vaga? 

Un sindicalista, en principi, té una formació en matèria laboral que ben podria àdhuc presuposar-se. Per estar més preparats, seran triats, sembla, preferentment pels seus treballadors per representar-los. Així mateix, un empresari potser s'estimaria més negociar amb una persona formada en LET, i que coneix els clarobscurs, greuges i balances del tema, que no pas amb un ignorant que aspira a revolucions més ràpides. No obstant això, això que dic és dialèctic. El que és clar és que tenen al seu favor el principi d'audiència electoral i d'afiliació. Si això no és suficient, de fet, el RDL 7/2011 (que provocà la vaga general contra Zapatero), aclarí definitivament que tenen preferència de negociació de convenis col·lectius els sindicats. Els sindicats, pot concloure's, han guanyat una mica, en això, de poder temporal, tot i que en temes com la ultractivitat han perdut poder etern. 

Cal reflexionar encara una mica més sobre la fricció entre la Llei de l'Estatut dels Treballadors (1995), d'una banda, i la Llei de l'Estatut Bàsic de la Funció Pública (2007). Són dos món separats, expressament separats per la Llei a l'art. 1.3 LET. Especialment, el que cal demanar-se és, primer de tot, per què tantíssima distància? No cal respondre pel que fa les especialitats de la LOPJ: és clar que un jutge o càrrecs del PJ no poden tenir el mateix tarannà que un treballador ordinari.

La contractació i subcontractació troba la seva raó de ser en l'estalvi de costos -el preu d'aplicar el Dret del Treball-  a través de la descentralització d'activitats. Ara bé, mentre una empresa (amb plantilla pròpia, amb infraestructures pròpies i amb organització signular) deixa d'aplicar el DT i paga el pactat via contractes mercantils, una altra empresa sí que aplica el DT. La pregunta és, si els drets del treballador es respecten (si no principalment, almenys subsidiària), on és l'estalvi?

Podem dir que existeixen dues tendències dins del conjunt de tipologies contractuals al Dret del Treball. Una que promou contractes indefinits i una altra que admet que ha de deixar marges a la contractació temporal, eventual, precària. L'únic problema és que una empresa, si pot triar entre un tipus de contractació que implicarà indemnitzacions quantioses, i una altra que no pas, triarà sempre aquesta segona, perquè és més econòmica en cas que les coses vagin maldades. Reconeixent això, el RDL 3/2012 decideix que la modalitat històricament tendent a "contractes de durada indefinida" esdevé el contracte de recolzament als emprenedors, el qual, al capdavall, ha estat qualificat com el punt número 1 de la regressió en els drets del treballador, atès que legalitza l'acomiadament lliure en un termini de prova inusualment llarg, d'un any. 

El contracte temporal de tipus formatiu en la modalitat "per a la formació" -així es defineix aquell contracte per als treballadors que no tenen cap tipus de formació teòrica prèvia- havia estat creat per a joves -que, literalment, no sabien res, per haver abandonat àdhuc l'ESO, i que in illo tempore anomenaven el contracte com "contrato basura"- de 21 anys. Zapatero va decidir que, atenent a què joves d'aquesta mena solien molts tenir més d'aquella edat, ampliava l'àmbit subjectiu fins els 29 anys, que, de joves, jo crec, no tenen res. 

La jubilació parcial, la jubilació flexible i la jubilació anticipada són tres realitat ben diferents, però no ben diferenciades. A través de simulacions i amagatalls, alguns treballadors s'acullen a una modealitat, quan en realitat haurien de fer-ho a una altra, a fi i efecte, exclusivament, de seguir beneficiant-se, en el futur, d'una jubilació de màxims. En altres paraules, acollir-se a una jubilació parcial, per seguir cotitzant i no se penalitzat en la pensió, quan en realitat ja hom s'ha prejubilat. 

Et cetera.