Vicenç Navarro versus David Brooks

L'article a l'Ara (22.12.2011) del Dr. Navarro critica la hermenèutica neoliberal sobre l'Europa dels nostre dies. Un concepte en crisi -com precisament l'és Europa- és molt susceptible de ser malinterpretat, capgirat, malès abans d'hora. Els enemics d'Europa, no ho oblidem, són sobretot els no europeus, aquells que, diguem-ne, han de pagar els drets aduaners per entrar-hi amb els seus productes. Aquest són, com ens mostra de biaix l'article, els nord-americans de dretes. Això és, no Krugman, ans Brooks. El darrer, fa pocs dies, va escriure al The New York Times, fent-ne  una lectura d'acord amb les últimes conseqüències, que a la Unió Europea hi ha, d'una banda, banquers alemanys i francesos amb bones intencions que donen diners i, d'altra banda, països amb Administracions públiques sobredimensionades que els reben. La Unió no rutlla, al capdavall, per això: perquè aquells que reben diners no els tornen i, doncs, s'acaba el negoci dels creditors.

El Dr. Navarro ofereix una dada: "la despesa pública per habitant és, a Espanya, la més baixa de la UE-15 [...] i pel que fa el percentatge de població que són funcionaris, és només un 9% (I), un dels més baixos de la UE". Precisament, la mitjana europea és del 15% i a Suècia el percentatge s'enfila fins el 25%. Per tant, delega Navarro un escreix de responsabilitat als particulars i als seus deutes privats.

En aquest escenari, apareix Rajoy amb l'austeritat dels pressupostos de l'Estat. No oblidem mai, en aquest punt, que l'única partida útil dels pressupostos de l'Estat central són les pensions, així com les prestacions per desocupació. Per la resta, interessos de deute públic, defensa i altres diverses parafarnàlies. I Rajoy diu al seu discurs que la sola partida que pujarà (tret de la dels interessos, que es dóna per suposat) és la de les pensions, a fi d'augmentar el poder adquisitiu dels pensionistes. Sembla que anem a la deriva: Rajoy pensa el mateix que Brooks.   

(I) Cal anar amb compte: 9,6% és a Catalunya, mentre 15,8% a Espanya. En tot cas, per sota de la mitjana.

L'impost de societats a les dues Irlandes

La Hisenda estatal depèn més que en cap altre moment del que succeeixi a la globalitat. Ara bé, què s'esdevingui a l'Estat veí és encara molt important. Per aquesta raó, Irlanda del Nord vol, en vistes al 2012, aplicar un impost de societats (corporation tax) semblant al de la República d'Irlanda. L'únic problema és que, com se sap, els irlandesos paguen l'impost de societats més baix del món, això és, del 12,5%. Per aquesta raó, Irlanda del Nord l'ha igualat (pagant 6,5% menys que la resta dels britànics, als quals se'ls graven les societat fins un 19%), sols a fi, però, de crear llocs de treball. Per tenir dos punts de referència, tinguem en compte que a Espanya és del 30%, tret de l'excepció d'Euskadi, que és del 28%, mentre a Luxemburg és del 15 % com regla general. El cas d'Irlanda, les dues a partir de l'any vinent, és una indecència a aquesta Europa nostra. 

Municipis problemàtics i resultats relatius el 20N

Hi ha una sèrie de municipis catalans que no entenc: municipis on el darrer vint de novembre hi guanyà el Partit Popular. Són aquests els següents enumerats. A Lleida: Els Omellons (a prop de Les Borges Blanques, amb 60 vots i el 37% del total). A Tarragona: Godall (petit, però existent), La Sénia (vora València), Corbera d'Ebre, Mont-roig del Camp, Vila-seca, Salou (amb quasi 3 mil vots i el 38%, que té l'honor de ser l'indret més popular de Catalunya), Pobla de Mafumet, Pallaresos, la ciutat de Tarragona (amb 17 mil vots i el 30%), Rodà de Barà,  Pobla de Montornès i Olivella. A Barcelona: Castelldefels (8 mil vots i 31%), Querol (96 vots i el 34% del total) i Lliçà d'Amunt. A Girona: La Vajol (únic municipi de la província, amb 12 vots, sí, exactament 12, i el 32 % del total). I l'Aran: Vilamòs (28 vots i 38%) i Bossòts. En total, 19 municipis catalans que han caigut sota la marea blava. Són, però, municipis (tret de Tarragona i Castellsdefels, que són dos casos terribles i dolorosos) petits i de nul·la influència. I, sobretot, el PP no ha anat més enllà, en el cas de Salou, del 38%. 

Encara s'entén menys, però, què passa amb els 715.802 vots al PP a Catalunya, que suposa el 20,7% del total. La bona notícia és que aquesta percentual es troba força per sota del 44,62% del PP a Espanya. Exactament, 23,92 punts per sota, que Déu n'hi do. La bona notícia, en suma, és que el PP és el tercer partit de Catalunya. Ara bé, la mala notícia és, alhora, que és el tercer partit més votat de Catalunya, només 10 punts per sota del guanyador. Cal rumiar-se prou bé què en fem d'aquesta gent.

El camí que convindria seguir probablement es diu "Girona", que amb el 16,2% dels vots al partit espanyolista, atès que és la província, després de Gipuzkoa (amb 13,87% sobre el total), amb menys recolzament al futur Govern central.  

Crítiques a Joan Ramon Resina

Crec necessari posar en entredit l'article "El somni d'una nit d'estiu" signat ahir per J. R. Resina (ARA, 29.11.2011). L'autor hi  exposa la seva concepció de la història de tarannà fatalista, d'una banda, i les darreres eleccions generals, de l'altra, per arribar-se a la conclusió segons la qual un Estat català té una rellevància merament onírica i prou. Ordeno talment la meva crítica: (a) les opinions no han de tenir com argument altres opinions, perquè en tal cas s'escriu literatura disfressada de ciència política, (b) confondre història i democràcia implica, en darrer terme, caure en la simplificació que el futur dels Estats radica en les urnes, la qual cosa és, ras i curt, fals, (c) afirmar que, arran del resultat d'uns comicis concrets, un poble com el català està condemnat a haver-se de conformar, és equivalent a pontificar que una persona, com una societat, no pot canviar de parer sobre afers importants, (d) no s'ha d'oblidar, a l'hora de dir que Euskal Herria sí serà independent, que a Àlava i a Navarra ha guanyat clarament el Partit Popular, la qual cosa no ha passat a terra catalana, (e) dir que les consultes populars, com ara les de Barcelona, són estètica, significa no tenir present, per exemple, que el 10A del Cap i casal va rebre, amb escreix, molts més vots que la realitat institucional de l'actual alcalde Trias. Tot comptant, professor Resina, us prego que reviseu part de la vostra manera de veure el món.   

Ser a un símbol: l'Infern i el Purgatori des de la perspectiva pontifícia

Començo anotant dues afirmacions del summe pontífex Benet XVI. La primera fa així: "l'Infern existeix, és etern i no és pas buit" (8 de febrer del 2008), val a dir, que és un lloc a l'espai, corroborant l'opinió d'un amic teòleg, el suís Urs von Baltasar. Aquesta constatació contradiu una altra de Joan Pau II. Alhora, tanmateix, Benet XVI assegura que "el Purgatori no és un lloc a l'espai, ans un foc intern" (12 de gener d'enguany). 

Tot comptant, des d'un punt de vista merament formal, l'ontologia de l'Infern i el Purgatori és diferent. Ara bé, albirant l'afer en la seva pregonesa, se'ns diu que algunes ànimes van a una realitat, mentre d'altres entren dins d'un símbol. 

Què vol dir ser a un símbol? No vol dir res si ho analitzem arran la realitat. La frase "trobar-se a un símbol" no deixa de ser simbòlica. La teologia catòlica ha de ser revisada de cap a peus. 

I quan caiguin els tecnòcrates, què?

 Ya el 21 de noviembre

bajará la prima de riesgo y subirá la Bolsa

Cristobal Montoro, PP

Però el 21 de novembre, l'endemà de les eleccions, 

la prima de risc va assolir màxims històrics 

i la Borsa va baixar un 3 %

El trànsit europeu està sent aquest: de la democràcia devers els tecnòcrates. De moment, la referendumista Grècia i la berlusconiana Itàlia, amb govern d'economistes i professors. Europa mateixa, però, és en si  una gran tecnogràcia. Conclusió: és evident que els polítics que fins ara han tingut el poder a les seves mans han fracassat. La seva estupidesa s'ha posat de manifest.

La pregunta, tanmateix, que avui ens fem els europeus fa així: els economistes i professors són un règim transitori o un punt d'arribada? I, sobretot, en cas de ser un règim transitori, però no devers la democràcia, cap a quin ordre polític? Sembla que només queda una opció: el retorn de la política en forma de populisme. I, en suma, el respòs a les barbàries. Potser hauríem d'adonar-nos que aquest temps ja és a tocar.

Estat del benestar

Un dels grans èxits de la institucionalització de l'estat del benestar és la desvinculació entre consum i tributs. Aquesta desvinculació és total i tal totalitat és la primera garantia del benestar generalizable de la societat. Aquesta garantia s'ha de conservar, atès que, contra el que pensen alguns teòrics de l'esquerra, l'estat del benestar només ha de manifestar-se davant dels que el necessiten. El dret de consum de l'estat del benestar ha d'ésser reservat privativament a favor dels que no tenen més remei. Dic "necessitat" i no parlo de les al·lucinacions que alguns tèorics de l'esquerra pontifiquen. Altrament i en aquesta línia, els impostos han de ser pagats només per qui pot pagar-los. Cal tenir clars aquests dos extrems perquè, si els perdem de vista, acabarem engegant en l'aire el més preuat del nostre sistema institucional de garanties. 

El referèndum grec que mai no es farà

És com aquella pregunta que no vam poder fer a l'amor jovenívol. Se'ns queda dins, es cova i ens gangrena. Així és la pregunta que mai no es farà del referèndum grec. 

Probablement -ara no hi ha més remei que especular- hi hauria d'haver hagut dues opcions. Són les següents: (a) Euro, Europa, acatament dels plans de rescat, compliment responsable de les condicions estipulades o (b) Dracma, Grècia sobirana de tota la seva crisi, plans propis. Les conseqüències són clares, respectivament: (a) austeritat radical i uns anys llançats a la brossa o (b) receptes màgiques i una crisi sense uns llindars extrínsecs. Encara no s'ha demostrat, però, que no hi hagi mags. 

Només hi ha dues opcions, per lògica. Els grecs, més enllà de les incoherències que com a multiplicitat copsa tot poble, no poden tenir expectatives racionals d'exigir crèdit d'Europa sense assumir responsabilitat amb el deute que, alhora, incrementa. Així mateix, no té ni cap ni peus esperar romandre a Europa i dins de l'euro sense cumplir amb els "mínims europeus" marcats, en economia, per les potències econòmiques més fortes. Pot ploure molt i donar moltes voltes el globus terraqui, però qualsevol préstec anirà sempre lligat a un cert grau de confiança.   

El gran Papandreu i el seu referèndum

Ben podria ser que Geórgios Papandreu fos recordat com la persona equivocada que actuà malament en un moment en què no es podia fer res bé. Tanmateix, la proposta de fer un referèndum per demanar a la ciutadania què en pensa, dels acords europeus, pot ser que faci virar els nostres temps. Ha enfrontat dos elements absoluts: (a) Europa, això és, la paraula de Merkel, Sarkozy, els banquers alemanys i francesos, l'estabilitat pressupostària, l'ordre en general i l'ordre econòmic mundial, les Borses i els típics postulats del capitalisme d'avui dia (el que, dementre, no té gaires postulats) i (b) el poble grec, això és, el magmatisme intranquil·litzat, la proposta sense finançament, la voluntat freturada de realisme, la indefinició o, ras i curt, l'abisme. Aquests dos fronts són incompatibles i es neguen entre ells. Tot comptant, un referèndum al poble grec és clar que foragitaria tot el que es qualifica d'europeu a la República Hel·lènica. 

És trist quan les estructures institucionals s'enfronten brutalment a la seva essència, que és el poble. Ara bé, si passa, llavors cal que estigui en qüestió tot: el que ha de fer el poble, que ho faci de pressa. No hi ha procediments solemnes per la derogació de l'ordenament jurídic per part dels pobles. Les revolucions, més enllà del que absurdament provi a fixar la llei, sempre estan per sobre si reeixen. En una frase: no ha de ser pas mai, mai, un problema demanar al poble què en pensa sobre els afers importants. 

Una altra batalla és que el funcionament de l'Estat de Dret, tot i ser democràtic, no ha de demanar contínuament en referèndum al poble cadascuna de les assignatures que tracta. Les causes són dues: la causa formal, d'una banda, és que les Administracions públiques ja són en si mateixes democràtiques i no cal demanar res al poble, perquè ja han estat constituïdes demanant-li en forma prou caracteritzada i, d'altra banda, la causa material és que la gran majoria del poble té uns coneixements insuficients per gestionar un Estat. Per tant, l'àmbit del referèndum és l'excepcionalitat. Em fa l'efecte que la nota sonant de l'excepcionalitat es dóna amb escreix en el cas grec.

Com dèiem, tot fa pensar que els grecs diran "no" de forma massiva i que, per tant, el que està fent Papandreu és dir "no" en el mateix acte de proposar un referèndum. Quan la raó i el seu efecte estan tant a prop, ben poden ser units en el nivell interpretatiu. D'alguna manera, Papandreu ens està aixecant la camisa: després de rebre milions, després d'haver alzinat potencialment el fons de rescat europeu a un bilió d'euros, després de destruir la calma, serenitat i caixes de cabals de mitja europa, després dels atacs de cor de les Borses, després d'haver-se-li condonat la meitat del seu deute, després de tot això (hores de clemència), el primer ministre grec anuncia que ja en té prou i que toca el dos. Que abandona Europa, d'una revolada, amb el seu endeutament de tot el seu producte interior brut i prop d'un 50% més. Dellà tingui sentit o no, Grècia mereixeria tots els menysteniments. 

Nogensmenys, potser Papandreu té cops amagats i esdevindrà el nou home que necessita el món actual. Potser sap, en el fons, que aquesta decisió que, sembla ser, ha pres tot sol, salvarà Grècia i Europa. Es vota i guanyen les reformes. Torna la confiança: tots ens salvem. El cop sobre la taula és l'últim recurs: si rutlla, el gran Papandreu passarà a la Història.

La mentida, la sutza mentida

Solem albergar al nostre cor el sentiment d'insuficiència. Una insuficiència colossal que anorrea tot el que troba davant del seu camí. Sembla doncs que ningú no pot dir amb la vida ja en tenim prou. Topem així contra un absurd, però. El nostre tot, que és la vida, esdevé als nostres ulls divins una part molt petita del que volem. Podríem explicar arran d'aquí la vida eterna: tanmateix, no se m'acudiria. La nostra única vida eterna té un nom i aquest nom es diu mentida. La mentida ens salva o, millor, ens dona aquells marges de vida i de món que, precisament perquè no tenim, ens hem d'inventar. I no sempre és més vida i més món, atès que el nostre somni és que d'aquí en sobri i d'allà en falti. La mentida atorga solemnement aquell esglaó que ens permet, amb esforç, seguir pujant. La mentida ens pot, en aquesta línia, exonerar de decidir entre, d'una banda, veritat que ens fa pregonament infeliços i, de l'altra, veritat dolorosa per aquell que estimem. Ens regala la mentida, com un crèdit que ens donen a l'interès del diner, una possibilitat més. Triem doncs no ja entre veritats, totes planyívoles com passa de vegades o, almenys, pot arribar a passar-li a algú. Amb la mentida podem substituir una veritat dolorosa, segons la faisó de sentir dels nostres éssers estimats, per una mentida necessitada i amada. 

Els conflictes que de debò fan patir la gent no tenen a veure amb el binomi veritat-mentida, ans amb el xoc entre temps feliços i actualitat tristíssima. No hi ha un conflicte moral en negar la veritat i la realitat, ans ontològic. I vet aquí una veritat com una piràmide: a ningú no l'importa ni un pèl del nas l'ontologia. 

Dit això, convé que la mentida constitueixi marges perifèrics, ocasionals i, àdhuc, excepcionals. Altrament, fiquem al bell mig de la vida un element inestable - un quelcom afirmat però inexistent - i això no és el camí cap a la joia. El nucli dur de la vida ha de ser la veritat, no per ser vertadera, ans per ser més convencionalment estable i transparent, per no requerir, quasi contínuament, per part nostra, esforços i dedicacions adreçades a afirmar el que mai no ha estat.

Conclusió: la veritat és preferible sols en tant que estable. L'estabilitat és un valor, altrament de la veritat, que no és res. La mentida, en si mateixa, tampoc no és res, ans una mera constatació del que es vol i té el nivell d'una sutza enganyifa sobretot d'un mateix. La mentida marca la tendència. Ens diu: cap a aquí. I hi anem pel dret, sense dubtar-ho, perquè el que hem dit quan encara era fals ens ha obert el pòrdic devers una satisfacció mica en mica més plena. En suma, que la mentida sigui eina per mesurar el que cal a la vida i no hi és, una eina que fem servir a fi i efecte de conquerir amb l'esforç aquelles àmplies regions buides i gelades que ens separen injustament dels nostres miralls més predilectes. 

Obscurantisme legal com virtut

Motius jurídics de pes indiquen que avui dia, si filem prim, no tenim a Catalunya un Estatut d'Autonomia, sinó la sentència constitucional 31/2010, com a Norma institucional bàsica de la Comunitat Autònoma. Això resulta d'adonar-se que, com a excepció, la jurisprudència no és sota o al costat de la norma, ans sempre per sobre. Una jurisprudència que, contra criteris jurídics, és jeràrquicament per sobre de qualsevol disposició legal. 

Ja no hi ha una norma que diu "això és així" i una resolució judicial que diu "l'així vol dir, respecte l'això, que les coses són així". Tot altre. Tenim una jurisprudència que ens diu "així són les coses" i, després, en darrer terme, un Estatut que aclareix si de cas que "les coses, d'acord amb l'així, eren així però ja no". 

L'anul·lació planteja un problema de base: deixa un buit i no l'omple ni tan sols provisionalment. El buit, tret que l'acció del legislador no superi l'apatia i l'abúlia, queda com a buit. Alhora, la jurisprudència -la paraula d'una persona o d'un grup de persones col·legiades- omple el buit. L'esquema és aquest: les normes anul·lades queden com un eclipsi al cel, mentre les normes reinterpretades passen pel prisma d'una nova realitat. 

El Tribunal Constitucional, dementre, pontifica que "no li correspon als Tribunals ni al Tribunal Constitucional qüestionar de forma genèrica o abstracta la constitucionalitat d'un règim o esquema legal per contrast amb un hipotètic model alternatiu, atès que la configuració d'aquest model resulta ser competència exclusiva del legislador que, dins del límits constitucionals, diposa d'àmplia llibertat d'elecció, la qual el Tribunal Constitucional ni pot ni ha de restringir" (Interlocutòria 113/2011). I, això no obstant, el TC va desvirtuar un bon manat i grapat d'articles que són fonament d'un model triat al Parlament i ben encastat al nostre ordenament jurídic autonòmic. 

La solució és palesíssima: obscurantisme a l'hora de fer les Lleis! No parlo ara de les Lleis que fan servei als ciutadans i empresaris, que sempre han de ser súmmament clares, breus i útils. Parlo altrament de les Lleis, diguem-ne, nacionals catalanes. Ha de ser un conglomerat inintel·ligible de disposicions, poc ordenades, escrites en un to i estil solament comprensible després de mans i màniques. Que siguin aplicables, perquè precisament per això es creen les Lleis nacionals i la seva corresponent nocturnitat. Però que no siguin fàcilment jutjables, constitucionalitzables. Poden ésser indefinidament repetides, però no copiades les unes de les altres, ans escrites de manera molt diferent; en cas d'anul·lar-ne una de les Lleis, per un atzar, encara n'hi haurà moltes altres plenament vigent. 


Quin n'és l'antecedent? El concert basc. Aquest concert va ser creat sobretot mercès la foscor de les disposicions múltiples i irregulars que el fonamentaven (Vid. Ferreiro, "Derecho Tributario I" a Marcial Pons). Van amagar les Lleis basques del concert i van amagar-les en un acte que no va veure ningú. Els catalans hem de fer això: amagar les nostres Lleis nacionals importants. I, particularment, que no ens vegi ningú mentre les amaguem! 

Kofi Annan abertzalea

>>Building a durable peace requires tacking the underlying causes of conflict [...] I wish to stress that each conflict is different [...] there may be no "one size fits all" solution to armed conflict [...] a sustaniable peace is of course more than the absence of war<< I, mentre l'ex-Secretari General de les Nacions Unides feia seus aquests mots a la Conferència de la Pau de Donostia, el Govern central feia seves aquestes paraules: "ETA deje las armas sin más". 

Brevíssima història dels màxims exponents de l'economia de les darreries del segle XX i trencant del XXI

A les universitats encara s'estudia

el model econòmic que ens va guiar cap al desastre

Stiglitz

És palès que les ciències polítiques, la sociologia i la psicologia no tenen pas gaire a veure amb l'economia en sentit estricte. En aquesta línia sembla que els premis vinculats al testament d'Alfred Nobel i el que pugui estipular en matèria de reconeixements el Banc de Suècia -tot i que sigui el més antic del món- no és pas el mateix. Nogensmenys, des del 1969 existeix un premi lligat a les ciències socials que atorga el Banc de Suècia que, no sense estar exempt de controvèrsia, s'anomena Premi Nobel d'Economia. 

A qui ha estat donat, però, durant aquests darrers decennis? 

La majoria ha estat atorgats a nord-americans. Fins i tot, Simon Kuznets (1971), soviètic, era nord-americà, perquè fou Nord-Amèrica l'indret on residí quasi tota la seva vida. Aquest economista digué que "no es xifra el benestar d'una societat arran del PIB per capita" i també això afirmà "hi ha un creixement econòmic de qualitat i un altre quantitatiu: caldria tenir ben clar i especificar, a l'hora de marcar-se objectius de més creixement, el de quin tipus i el per a què". En un cas paral·lel, Leontief (1973) -aplicador del sistema input-output a l'economia que, és clar, no necessita major aclariment perquè tothom coneix- que també nasqué rus i morí novayorquès. Excepció d'aquesta tendència és Kantoròvitx (1975) -eminent exponent de l'econometria. En altres mots: els economistes són, en realitat, economistes capitalistes. Resulta que aquella primera aproximació que proposava el Banc de Suècia d'incloure àdhuc psicòlegs roman tancada, ras i curt, a teòrics dels liberalisme. 

Però el més notable dels premis Nobel de ciències econòmiques són els homes que han trastocat la forma d'entendre el món capitalista. Veiem quins són. El primer home fort és el cèlebre Hayek (1974) -oponent més vell que, tanmateix, sobrevisqué a Keynes- i que respon a una teoria sobre la causa de les crisis financeres antagònica al modus operandi keynessià. Al seu costat, Milton Friedman (1976) amb sentències com ara "la inflació és l'únic impost que es pot imposar sense legislació" o "el sistema s'adreça a fer pagar més impostos a qui treballa i menys a qui no treballa", la qual cosa es manifesta a la reforma de la LIRPF de Zapatero del 2007. Ítem, James Tobin (1981), que tampoc no necessita presentació. Avui dia s'ha tornat a discutir sobre la conveniència de reintroduir, amb puixança i convicció, una nova taxa Tobin per transaccions financeres. Ítem, Amartya Sen (1998), un indi que va parlar d'ètica i economia, val a dir, de l'estat del benestar. Ítem, John Forbes Nash (1994), economista matemàtic, culminador de la teoria dels jocs no cooperatius i els seus equilibris. Després d'ell, ha continuat el també Nobel Thomas Schelling (2005). Ítem, Joseph Stiglitz (2001), crític amb la clobalització i amb el FMI. Ítem, Paul Krugman (2008) que és, d'una banda, un articulista divulgador i, de l'altra, la veu activa de Keynes avui dia. Acabem a un esment sobre l'única dona que ha rebut aquest premi, Elinor Ostrom (2009), especialitzada en governança econòmica.

Finalment, quatre mots sobre els guardonats enguany: Th. Sargent i Chr. Sims. El motiu del seu Premi compartit rau en què han realitzat "una recerca empírica sobre la causa i l'efecte dins de la macroeconomia". Massa general. El cas és que l'onze d'octubre El Mundo escrivia, amb bon ull viu, que ningú no entén per què aquests dos: les seves teories, tot basant-se en les "expectatives raonables" de l'escola de Chicago, són precisament representants o cavall perdedor de la crisi financera del 2008.

Si el liberalisme és en crisi, també ha d'entrar en fallida la forma liberal de fer i de pensar. L'economia, almenys en sentit teòric, necessita una revolució de cap a peus. Diré més: cal una nova economia després de la crisi financera que encara patim.         

Gosem dir "jo sóc jo"!

La distinció entre subjecte i objecte va ser abolida des de Hegel. La veritat, però, no ha estat compresa i es pot escoltar tot sovint que "la raó em diu no, però el cor que sí". La gent vol encara estar dividida: aquesta és l'única explicació que sentin un conflicte entre el que són i el món, o el que és el mateix, entre el que volen fer i el que poden fer. La gent vol encara dir mentides, vet aquí perquè no s'arriba a la veritat. La hipocresia és irrenunciable: davant l'aparença, sí que hi ha una divisió - un d'irreal, és clar, que no és ni a les persones ni al món, sinó només als problemes que ens inventem amb nosaltres mateixos, entre l'individu i la societat, entre les societats, entre l'ésser humà i la realitat, entre la societat i l'univers. Així, segum dient que la racionalitat i els sentiments són dues coses sense punts de contacte i diferents, malgrat ambdues siguin dins nostres i no sabem on. Lògicament funciona millor la hipocresia i la mentida si el "jo" està dividit en dos o més trosos. Trosos que es barallen entre ells: guerres civils anímiques, exclusivament psicològiques, difícils de resoldre sobretot per la fratura de punts de referència. En conclusió, si mai volem la veritat, convé deixar de beneficiar-nos de contradiccions inexistents: el cor i la raó són el mateix, són sempre el "jo"; en altres mots, el que sentim, sensorial i intuïtivament, del món, és també el que comprenem d'aquest. Gosem no matar-nos, en fi, a nosaltres mateixos. Gosem dir algun dia: "jo sóc el que sóc".

Contradicció metafísica: vagin, sense rancúnies, a la presó

Una premissa de Carlos Dívar, President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, assegurava que "un terrorista lliure és una contradicció metafísica" (la qual cosa no sé pas què vol dir) i, arran d'aquí, com a conclusió, deia que els terroristes "vagin, sense rancúnies, a la presó" (és a dir, un desideràtum d'impossible realització). Si aquest és el tarannà del cap del Poder Judicial, no és estrany que, a partir de la distància entre justícia i realitat, la justícia acabi no sabent res del món.