Planys del TC

Por desgracia, la renovación del Tribunal no está completa. Sigue pendiente la elección de los Magistrados nombrados a propuesta del Congreso de los Diputados, cuyo mandato expiró en noviembre de 2010; así como la vacante dejada por el triste fallecimiento del Magistrado don Roberto García Calvo en mayo de 2008. Debemos confiar en que, una vez culminadas las citas electorales que han tenido lugar en el año 2011, el Congreso cumplirá sin más demora su deber constitucional y propondrá al Rey el nombramiento de los cuatro juristas de reconocida competencia que le corresponde elegir. El artículo 159 de la Constitución dispone que el Tribunal debe ser renovado por tercios cada tres años. Cumplir con puntualidad este mandato es garantía de legitimidad de las instituciones, tanto la de este Tribunal como la de los restantes órganos constitucionales llamados a seleccionar a los juristas que deben desempeñar durante nueve años la delicada responsabilidad de interpretar nuestra Ley suprema para hacer guardar sus preceptos. Por añadidura, no es aceptable prolongar sin explicación y sin límite temporal aparente el compromiso asumido por los miembros del Tribunal. Cuando en junio de 2011 me vi obligado a no aceptar las renuncias presentadas por los Magistrados Gay Montalvo, Delgado Barrio y Pérez Vera lo hice ante la necesidad de garantizar la continuidad y estabilidad del Tribunal, cuyo Pleno exige la presencia de dos tercios de sus Magistrados. Pero esa decisión la adopté “sin perjuicio de hacer nuevamente presente, en este caso al Congreso de los Diputados, la necesidad de observancia de los plazos de renovación constitucional y legalmente establecidos”. Y es notorio que la situación actual no puede mantenerse indefinidamente. 

La Memoria deja constancia de que el Tribunal ha permanecido, pese a todo, cumpliendo plenamente su deber de velar por el respeto a la Constitución. En este año 2011, el Pleno, las Salas y las Secciones del Tribunal han solventado 6.721 asuntos jurisdiccionales, 220 de ellos mediante Sentencia. Sigue produciéndose un número muy elevado de inadmisiones a trámite de los recursos de amparo promovidos por los ciudadanos en defensa de sus derechos y libertades fundamentales. Y no deja de resultar llamativo que, cuatro años después de entrada en vigor la reforma de la legislación rectora del Tribunal Constitucional llevada a cabo por la Ley Orgánica 6/2007, de 24 de mayo, muchas demandas sigan sin cumplir la carga de justificar la especial trascendencia constitucional del recurso (art. 49.1 in fine LOTC), lo que conduce directa e irremisiblemente a su inadmisión, impidiendo al Tribunal examinar el fondo del amparo solicitado. Creo que esta realidad debería conducir a una reflexión por parte de los profesionales de la justicia que se dedican a representar y defender a los ciudadanos ante la jurisdicción constitucional de amparo. En cualquier caso, por segundo año consecutivo se puede apreciar un descenso significativo del número de recursos de amparo, que este año han sumado 7.098 (en comparación con 8.947 el año pasado y con 10.792 en 2009)

Memòria del 2011, Introducció de Pascual Sala Sánchez, president del TC

"Queremos poner nombres y apellidos a ese ente abstracto que son los mercados"

Gara 20.5.2012. Amaiur recurrirá ante el TC la decisión de la Mesa del Congreso de no tramitar una pregunta sobre los 50 principales acreedores del Estado. El Parlamento alega que son datos «reservados» y la coalición abertzale denuncia el «oscurantismo». [...] El argumento legal en el que se apoya el recurso es la vulneración del artículo 23.2 de la Constitución española, que garantiza el derecho a acceder a cargos públicos en igualdad de condiciones. Según Amaiur, la mesa no ha cumplido este mandato al no admitir a trámite una pregunta que, en su opinión, cumple con todos los requisitos. [...] «Queremos poner nombres y apellidos a ese ente abstracto que son los mercados», señalaba el diputado Sabino Cuadra. Ahora, en un momento en el que el Congreso español debate los presupuestos en diferentes comisiones, los acreedores del Estado siguen de plena actualidad. No se puede olvidar que los 27.300 millones de euros de recortes impuestos en las cuentas de este año no alcanzan ni siquiera para pagar los 28.000 millones que tiene que abonar Madrid en intereses. «Estamos hablando de dinero público. Por eso, la transparencia debería de ser fundamental», considera Urbina, que insiste en que esta información no debería de ser accesible únicamente para los cargos electos, sino que tendría que estar a disposición de «toda la sociedad» [...] En concreto, se requirió la «identificación y relación a día de hoy de las 50 mayores entidades (bancos, fondos, sociedades...) poseedores de deuda pública del Estado: letras, bonos y obligaciones» [...] «Sabiendo quiénes son sus deudores comprenderemos las bases de la política económica», señalaba entonces Cuadra, que alertó de las ayudas públicas a las entidades bancarias. Una reflexión de especial relevancia en una semana en la que la prima de riesgo española se ha disparado hasta los 500 puntos.

El futur de l'arbitratge com a institució jurídica lliure de perjudicis del passat

“la posibilidad de cuestionarse por vía del proceso constitucional un laudo arbitral, esto es, una resolución expedida por un Tribunal Arbitral, no puede considerarse una opción equivocada ni menos inconstitucional, habida cuenta de que si bajo determinadas circunstancias procede el proceso constitucional contra resoluciones provenientes tanto de la jurisdicción ordinaria como contra resoluciones de la jurisdicción militar (…) no existe razón alguna (tampoco y mucho menos legal, ya que se trata de derechos constitucionales) que impida el uso del proceso constitucional frente a la jurisdicción arbitral (…)” (STC, del Perú, 189-1999, FJ 3).

Contra alguns dogmàtics de la veritat

A. Només hi ha dues opcions: o és de debò, verdader, real, o és un mite, fantasia, mentida. Atenent a què no hi ha factors prou caracteritzats per concloure que és de debò, llavors estic obligat a entendre, per reducció a l'absurd, que és un mite. 

B. Que hi hagi només dues opcions d'acord amb l'estrucutra lògica, tancada, de la frase "només hi ha dues opcions" no és només cap revelació, ans una tautologia que no indica, al seu defora, més veritat que la pròpia. Una veritat sense deures de concordança amb cap realitat fàctica o conceptual externa a aquella pura i simple veritat construïda per tu.

A. Si no hi hagués dues opcions, n'hi hauria una tercera opció: quelcom que no és ni veritat ni mentida, sinó un intermedi d'impossible definició. 

B. Sí que n'hi pot haver una tercera o quarta, d'opcions. Si hem de dividir tot el que és predicable en dos grups: el de les coses vertaderes i el de les falses, potser estem deixant alguna cosa fora del món. Deixar alguna cosa fora del món sí que és imposar un calçador lògic a una sabata que ens va petita. 

A. La veritat no és una cosa més del món, sinó una d'externa que fa part de la consistència estructural del real, tan sigui en el món dels conceptes com en el dels carrers sorrencs. 

B. Si la veritat no fes part del món, freturaria de l'obligat referent, el propi objecte i el contingut. La veritat té, sense ser una cosa o una altra, substantivitat pròpia. 

A. Si la veritat tingués un referent, esdevindria abans definida pel referent que no pas per la veritat. La veritat, per definició, ha de mirar-se i qualificar com a verders els móns des de fora. La veritat, si fos cosificada, passaria a ésser al servei del món o del pensament que la concep, la qual cosa no pot ser pas gens encertada. Diriem coses sense saber què diem, perquè la mateixa forma del "dir" ens impedeix saber-ho. En altres paraules, si hom tingués el monopoli de la qualificació de vertader, ben fàcilment podria qualificar com vertaderes les seves mentides i falsedats. 

B. En tot cas, jo crec que existeix el que no és ni vertader ni fals. La summa divisio del món no és el vertader/fals. D'UNA BANDA, al segle II Galè va dir que "Moisès pensa que Déu pot fer-ho tot, però nosaltres, els grecs, afirmem que existeixen coses que són, per natura, impossibles". Al segle III, Porfiri va dir que "Déu no pot fer-ho tot. No pot fer que dos i dos facin cent en comptes de quatre, perquè la seva potència no és l'única cosa que regeix els seus actes i la seva voluntat". D'ALTRA BANDA, els cristians primitius consideraven que el temps de les veritats teòriques o de les solemnes afirmacions del pensament grec havia acabat, que Déu podia vèncer els filòsofs, fent-los topar amb l'absurd de les pròpies conclusios atingudes amb "clar procedir i ampli pensament". 

A. Jo sóc dels de Galè i Porfiri. La veritat és també més enllà del que faci o deixi de fer Déu. 

B. Si la veritat és alhora el seu propi criteri, hem tornat a crear una estructura tancada, de tipus lògic, però sense valor efectiu, que ben pot afirmar que "només hi ha dues opcions" i, d'acord amb això, tot el que proposa terceres opcions és ximple, o bé pot afirmar un conjunt complex de variables, elements, sistemes, balmes, excepcions integrades i justificadíssimes, etc, que, encara que sigui un conjunt lògic ben abastador, no per això deixa de ser massa xic respecte un sistema amb encara més capacitat integratòria. 

A. Si seguim aquest fil, caldrà renunciar a definir veritat, perquè és impossible, puix que trobar una definició de veritat que sigui consistent i demostrable -respecte la veritat- ens condemna, en tot cas, a quedar tancats en la pròpia gàbia sense portes. La veritat, en aquest sentit, podria podria, de retruc, ser caractertizada com el que no pot ser definit però defineix. 

B. Saps tan bé com jo que afirmar que la veritat pugui ser "el que no és definit que defineix" no resol, a efectes pràctics, res. Sols és una formulació sintàcticament variada. Què és aquest "definidor indefinit"? Una excusa per no concloure, ras i curt, que la veritat no és que sigui indefinible, sinó que ni tan sols pot dir-se que sigui indefinible. Del cert, dividir el món entre el que és, d'una banda, "ni tan sols indefinible" i, de l'altra, "el contrari del que ni tan sols és indefinible", resulta poc aclaridor i útil. 

A. Tens raó: no només no hi ha dues opcions -vertader/fals- a l'hora de predicar sobre conceptes i fets, sinó que ni tan sols té sentit seguir allargant aquesta conversa que, des del començament, plantejava dogmàtiques de summa inconsistència i d'encert, al capdavall, indecidible. Els cristians primitius van entendre millor aquests assumptes.  

   

"El dirigismo ha pasado" Goiri

Entro al blog d'en José Ignacio Goirigolzarri, on llegeixo (juny 2010) que "las administraciones tienen la responsabilidad básica de propiciar un ambiente para la generación de riqueza en sus países o, dicho de otro modo, para atraer empresas creadoras de riqueza a sus áreas de influencia" i que "ellos están sometidos a la competencia con otros estados para la atracción de creación de riqueza". Diu tot seguir que acceptar això és "un elemento de progreso de aquellas sociedades que entiendan estas dinámicas". I, ras i curt, fa la seva cloenda: "los gobiernos no están para definir modelos de crecimiento económico. La etapa del dirigismo ha pasado. Los gobiernos están para crear las condiciones para que los empresarios (internos o externos) creen riqueza, así como para que el talento sea educado, retenido y atraído". Un model governamental que, tot i funcionar (això és indiscutible), ens condueix a paradigmes tecnocràtics, xinesos, dictatorials, en què l'estat del benestar, atès que davant la globalització fa el país menys competitiu, ha de ser minvat o desvirtuat en el seu nucli dur.  

La democràcia a Catalunya

És clar que la llibertat sols té sentit atènyer-la a través de la llibertat, això és, d'un procés democràtic. Quan dic "procés" no em limito a un dia amb urnes, sinó a un conjunt de manifestacions, algunes més unànimes que d'altres, en què el poble pren la paraula per alguns dels seus canals. És clar que, abans d'arribar a la llibertat supraindividual d'un país, com projecció d'un mateix, potser caldria entendre's lliures com a individu, en la mesura que existeixi el lliure albir i no el determinisme. Tot plegat, tanmateix, és força abstracte: quina és la democràcia específicament catalana? 

Crec que a l'hora de respondre cal dir que la caracterització de la democràcia a Catalunya passa, entre altres coses, pel cost del Sevillano, el tren amb el quan van arribar a Catalunya la majoria del 1,2 milions d'andalusos que van marxar de la seva terra entre la dècada dels 60 i 70, costava 17 pessetes i tricava 18 hores. El 90% dels andalusos que es van instal·lar llavors en municipis catalans no van tornar a viure als seus llocs d'origen. Actualment hi ha al voltant de 655.000 catalans d'origen andalús. Aquí ja no es pot parlar de turistes, ans de catalans que tenen idees, en molts casos, radicalment oposades a les dels catalans amb cognoms de la Plana de Vic. 

No establiré conclusions circulars. 

"Ancilla varia" sobre abril, el mes més cruel, i maig

Segons El País (7 d'abril): dels 8.114 Consistoris que hi ha a Espanya, 2.569 encara no han presentat la liquidació de pressupostos del 2010. A més, un de cada quatre encara no ha lliurat els balanços de fa quatre anys [...] Només el 17,9% dels Ajuntaments andalusos han presentat la rendició de comptes del 2010, així com sols el 48,42% del País Basc. 

El ministre d'Economia De Guindos (4 de maig): el problema no és de balances fiscals, sinó d'accés als mercats. I promet a Catalunya, doncs, l'accés als mercats de capital (quan no pot assegurar-ho ni per a Espanya).

Desembre del 2010, les FAES presenten el volum "Por un Estado autonómico racional y viable". L'ofensiva recentralitzadora ara s'empara en el pretext de l'eficiència i la racionalitat (àdhuc racionalització). El mateix argumentari que es fa servir aquests dies per laminar alguns dels palars bàsics de l'estat del benestar, com la sanitat universal (Jordi Muñoz). 

Kissinger i Scowcrotf (El País, 27 d'abril): davant del nou START, s'ha arribat als nivells més baixos des dels anys cinquanta del segle passat. L'objectiu és descendir als 300 caps nuclears. Treballar per a l'eliminació total d'armes nuclears vol dir que hi ha d'haver passes intermèdies comprobables que mantinguin l'estabilitat abans d'arribar a la meta. Necessitem tenir un número d'armes capaç de representar una amenaça contra el que els possibles agressors valorin en qualsevol circumstància imaginable. Hem d'evitar, però, fer anàlisis estratègics en funció del nostri propi reflex. Russia i els EE UU, amb els majors arsenals nuclears, tenen una responsabilitat especial. Aquestes armes seguiran influent en el panorama internacional com part de l'estratègia i com una dimensió de les negociacions. 

Kim Jong-il (13.4.12) al seu testament: el desenvolupament permanent i el manteniment de les armes nuclears, biològiques i míssils balístics és l'única manera de salvagaurdar la pau a la península coreana [...] hem de guanyar la guerra psicològica als EUA [...] eviteu ser explotats per la Xina.

Les ignominioses tanques de Ceuta i Melilla que el Govern de Zapatero va voler convertir en inexpugnables i només va aconseguir que els preus de les màfies per passar les persones s'incrementessin i que el nombre dels que deixaven la vida al mar agumentés (Josep Ramoneda). 

27.4.2012. El 80% de les ofertes d'ocupació qualificades requereix titulació universitària, però només un 14% dels demandants inscrits als Serveis Públics d'Ocupació en té.

Maig. L'únic partit que demana clarament que Grècia abandoni l'euro i la UE és el Patit Comunista, la cinquena força, amb 8,38% dels vots. 

26.4.2012. Mas-Colell pateix per la LOEP: "si es fa una aplicació estricta de la norma, no hi haurà raons per a la intervenció perquè Catalunya està fent i farà els deures. Ara bé, si Rajoy fa una interpretació esbiaixada de la Llei això obriria la porta a una hipotètica intervenció de les finances catalanes. 

Càstigs exemplars: (a) 1971 Lin Biao, delfí de Mao: després d'un cop d'estat fallit, va agafar un avió, amb la família, per anar a l'URSS: Mao manà que l'avió fos abatut; (b) 1981 Jian Qing, vídua de Mao: comdemnada a mort per la revolució cultural; es commuta la pena per cadena perpètua, es suïcida el 1991; (c) 1998 i 2008, Chen Xiton (ex-batlle de Pequin) i Chen Liangyu (ex-líder del partit i rival de Hu Jintao), respectivament, condemnats a 16 i 18 anys de presó per corrupció.  

12.4.12. El president de la Sala Social del Tribunal Suprem, Gonzalo Molinar, considera que la reforma laboral RDL 3/2012 té una dimensió tremenda. L'any passat en números rodons hi va haver 19.000 ERO, dels quals 5.000 acabaren sense acord, té en compte. Preveu la possibilitat que hi hagi moltíssims més plets. 

7.4.12 Segons UBS, només un 4% dels 500.000 milions d'euros atorgats en la darrera subhasta del BCE es van transformar en crèdit per a l'economia real.

13.5.2012: Obama es pronuncia a favor del matrimoni entre homosexuals. Es reconeix una nova normalitat, igual que en 1967 el Tribunal Suprem va declarar que no es podia prohibir el matrimoni entre blancs i negres.

Aurora Daurada, amb Nikolaos Michaloliakos, indica que "no existeixen els immigrants legals". El seu gran heroi és Metexas, el dictador que va plantar cara a l'Alemanya naxi i a Mussolini. 

Jordi Pujol deixa definitivament la política, tot dient: "potser la independència no és viable o és difícilment viable, però tampoc no és viable la Catalunya que ens volen imposar des de fora [...] podria ser que aquesta legislatura tingués un moment de forta càrrega èpica. Si algú pot guiar aquesta batalla és CDC. Som la tropa de xoc. 

Concert, cada dia amb més números (II)

Artur Mas deu demanar-se si crear una Hisenda catalana extramurs d'Espanya pot costar-li la presó. Sobre aquest punt cal tenir molt en compte la STC 173/1996, segons la qual precisament aquells contribuents a Hisenda que, per culpa de disposicions legals sobre impostos que després foren declarades inconstitucionals, van patir perjudicis econòmics -pagar a Hisenda el que no calia que paguessin- podrien, de fet, ser indemnitzats per l'Estat. En el nostre cas, si la Generalitat generés dubtes arran de la Llei per la qual fa autònoma l'Agència Tributària de Catalunya, podria haver de respondre, en un cas semblant a l'anterior, dels perjudicis i àdhuc danys que provoqui als contribuents. No seria impossible, d'acord amb aquest plantejament, que Artur Mas hagués de respondre, com a autoritat, d'aquests rescabalaments. Caldrà veure també si hi ha un pla B per aquestes situacions: esperem que sí.  

Danys i perjudicis per inconstitucionalitat de les Lleis

STC 173/1996

El Poder Legislativo no está exento de sometimiento a la Constitución y sus actos -leyes- quedan bajo el imperio de tal Norma Suprema. En los casos donde la  ley vulnere la Constitución, evidentemente el poder legislativo habrá conculcado su obligación de sometimiento, y la antijuridicidad que ello supone traerá consigo la obligación de indemnizar. Por tanto, la responsabilidad del Estado legislador puede tener, asimismo, su segundo origen en la inconstitucionalidad de la Ley [...] no puede considerarse una carga exigible al particular con el fin de eximirse de soportar los efectos de la inconstitucionalidad de una ley la de recurrir un acto adecuado a la misma fundado en que ésta es inconstitucional. La Ley, en efecto, goza de una presunción de constitucionalidad y, por consiguiente, dota de presunción de legitimidad a la actuación administrativa realizada a su amparo. Por otra parte, los particulares no son titulares de la acción de inconstitucionalidad de la  ley, sino que únicamente pueden solicitar del Tribunal que plantee la cuestión de inconstitucionalidad con ocasión, entre otros supuestos, de la impugnación de una actuación administrativa... La interpretación contraria supondría imponer a los particulares que pueden verse afectados por una ley que reputen inconstitucional la carga de impugnar, primero en vía administrativa (en la que no es posible plantear la cuestión de inconstitucionalidad) y luego ante la jurisdicción contencioso-administrativa, agotando todas las instancias y grados si fuera menester, todos los actos dictados en aplicación de dicha ley, para agotar las posibilidades de que el tribunal plantease la cuestión de inconstitucionalidad. Basta este enunciado para advertir lo absurdo de las consecuencias que resultarían de dicha interpretación, cuyo mantenimiento equivale a sostener la necesidad jurídica de una situación de litigiosidad desproporcionada y por ello inaceptable. [...] El deber de soportar los daños y perjuicios padecidos por la ley declarada inconstitucional no puede tampoco deducirse del hecho de que puedan o no haber transcurrido los plazos de prescripción establecidos para el derecho a reclamar los ingresos indebidos o para el ejercicio de las acciones encaminadas a lograr la nulidad del acto tributario de liquidación.

Elgeta, democràtic i basc, i els militars, tot el contrari

Llegim al GARA i al DEIA el següent (25.4.2012): "El alcalde de Elgeta, Oxel Erostarbe, denunció ayer la «grave provocación» que supone la presencia del Ejército español en el mismo centro de la localidad ayer, coincidiendo con el 75 aniversario de la entrada de las tropas fascistas. El mismo día en que se cumplen 75 años de la toma de Elgeta por las tropas de Franco, los vecinos han tenido que ver cómo soldados del Ejército español armados tomaban el pueblo, explicó el primer edil, para destacar que esta situación es dolorosa para todo el pueblo, y especialmente para los familiares de los fallecidos en el frente y de quienes sufrieron la violencia de las tropas fascistas una vez tomado el pueblo. Erostarbe se preguntó si «alguien imagina que los militares españoles hicieran maniobras mañana en Gernika», cuando se cumplen 75 años del bombardeo de la villa foral a manos de la aviación alemana y la italiana a las órdenes de los militares españoles golpistas". La resposta del Ministeri de Defensa va ser aquesta (8.5.2012): "ha replicado Morenés que sería imposible encontrar un solo día del año en el que no se haya combatido a lo largo de la historia en el pueblo y en sus proximidades sólo en los últimos 220 años. No encontraríamos una sola fecha libre de suceso luctuoso, ha afirmado. En cualquier caso, Morenés ha insistido en que en Elgeta no hubo maniobras, sino el paso de 30 soldados en el marco de una marcha, como un punto más de un amplio circuito por Gipuzkoa. Además, ha recalcado que no se realizó ningún tipo de actividad peligrosa para la población". Aquest comentari convé xifrar-lo, en concret, a Gipuzkoa on, efectivament, ha estat més usual la guerra que a molts altres indrets. N'hi ha prou amb recordar la nissaga dels Kindelán del segle XVIII fins l'Alfredo Kindelán del segle passat. 

Moments discontinus de la història d'Espanya

Miquel Puig va escriure, amb gran encert i lunghimiranza, el dia 3 de maig del 2012 a l'ARA: "Al llarg de la seva dissortada història, Espanya ha arribat en diverses ocasions a un punt de discontinuïtat: 1808-1814, 1868-1874, 1898-1917, 1931-1939, 1974-1979, i tot indica que estem arribant a un altre. La Transició ja es va edificar sobre una falla: el privilegi basc i l'insostenible dèficit fiscal de l'Espanya mediterrània (les Balears, Catalunya i València), però els successius governs espanyols no han fet sinó acumular-ne d'altres: la Logse (Rubalcaba) i el PER (Chaves), que van començar a soscavar la cultura de l'esforç; les prejubilacions com a expedient per resoldre excessos de plantilla (Solchaga); la promesa d'autovies gratuïtes per a tothom (Borrell), vista i doblada per la d'AVE per a tothom (Cascos); el preu de l'electricitat per sota del cost de producció (Piqué), vist i doblat amb subvencions per a les renovables (Montilla); la promesa que l'Estat es faria càrrec de les dependències (Caldera), etc. La bombolla immobiliària, només parcialment culpa autòctona, ha rematat la feina i ens ha deixat amb un enorme endeutament privat, uns quants milions d'immigrants en un país amb prop de sis milions d'aturats i un nivell de salaris industrials gens competitiu internacionalment. Ni la crisi és passatgera, com a tots ens agradaria creure, ni les reformes de Rajoy seran suficients per vèncer-la, perquè el model productiu espanyol és incapaç d'absorbir l'atur: la construcció no tornarà i el turisme crea tants llocs de treball com immigrants atreu per ocupar-los. Malgrat les majories absolutes, el lideratge polític és feble. En aquest context, és difícil ser optimista sobre la solidesa de l'edifici institucional espanyol". 

El pla B d'Artur Mas

Un esborrany de la Constitució espanyola preveia, com féu la Carta Magna republicana, la descentralització del Poder Judicial. S'esmenà aquesta disposició perquè sostreia a l'Estat central una forma de control sobre el poder perifèric.

S'ha parlat d'una futura Llei de l'Agència Tributària de Catalunya amb poders recaptatoris efectius (el concert), que traspassa la Llei estatal (LOFCA), la qual cosa és exacta. Ara bé, aquest xoc entre Lleis no només implica un conflicte de natura política amb Rajoy, sinó també un problema judicial i, en particular, una vegada més, amb un Tribunal Constitucional que suspendrà tot d'una la Llei catalana a fi i efecte d'anul·lar-la després.

En conclusió, el pla B de Mas pressuposa, per definició, que la Generalitat ha de promoure activament una secessió en el si del Poder Judicial, perquè, altrament, no funcionarà.

El concert econòmic, cada dia amb més números

Un informe del CAREC -signat per Salvador Alemany, Germà Bel, Joan Majó, entre d'altres- recolza decididament i raonable el "concert econòmic". Aquest es planteja com "el plantejament d'una fórmula racional de relacció econòmica amb l'administració central". Ras i curt, anoto dues afirmacions que verament paguen la pena: (A) "les aspiracions de Catalunya a un major sostre competencial i d'autogovern es van veure limitades per la dificultat de fer-les extensives a totes les comunitats"; (B) "d'ençà la institucionalització de l'Estat de les autonomies s'ha produït una àmplia descentralització de la despesa envers les comunitats autònomes, que no ha tingut, però, el seu correlat pel costat dels ingressos en perjudici de la responsabilitat fiscal i de l'exercici ple de les competències atribuïdes [...] l'actual model de finançament atorga una elevada autonomia en els aspectes vinculats a les competències traspassades de despesa, però molt limitada pel que fa als ingressos", amb la dada: "l'any 2010 el conjunt de comunitats autònomes va gestionar el 34,6% de la despesa pública no financera i, en canvi, només va recaptar el 19,1% dels ingressos no financers. En canvi l'Administració central (Estat, organismes autònoms i Seguretat Social) va gestionar el 52% de la despesa i va absorbir el 70% dels ingressos". 

El fundador de l'opinió a la premsa

Fill d'un general cèlebre i home de vehemència colossal, Émile de Girardin (1806-1881), va estar involuclat en diversíssims escàndols de l'època, que ell mateix sovint orquestrava. Amic dels primers ministres de França i alhora persona amb nombrosos enemics podersos. De infal·lible punteria, ens diuen les cròniques, en els duels a mort. I, a més, autor de l'Almanac de França del 1834, amb més d'un milió d'exemplars venuts, que el féu famós. El major mèrit, tanmateix, és el de ser el fundador, en susdit Almanac, de la separació nítida entre informació i opinió al periodisme. És un mèrit haver-ho descobert, encara que la praxi real i efectiva de tal separació sovint no ha estat entesa prou bé.

Podria el Banc d'Espanya haver evitat la part rellevant de la crisi que ve de les caixes d'estalvis?

Al suplement de La Vanguardia (22/5/2012) escriu Carles Sudrià (pàg. 14) el següent: "és el banc d'Espanya qui té atribuïdes les funcions de supervisió [...] és indubtable que el Banc d'Espanya coneixia la creixent concentració de les caixes en el crèdit immobiliari i el risc que això comportava en un context d'augment desmesurat dels preus dels immobles [...] sembla com si el Banc d'Espanya es veiés atrapat per la seva pròpia negativa a reconèixer l'existència d'una bombolla immobiliària [...] L'argument que el caràcter privat de les caixes impedia una acció coercitiva de caràcter preventiu resulta contradictori amb la reconeguda capactiat del banc central per imposar el seu criteri de manera informal quan ho ha estimat convenient".