La Taxa Tobin, quatre mots doctrinals

La seva efectivitat només quedaria ben bastida en cas que s'implantés a nivell mundial. Sembla, però, que no s'imposarà mai arreu, per culpa dels polítics ultraliberals, del lobby dels banquers i del principi d'incoherència, que és regla general, pel que fa a la relació dels Estats en el pla internacional. Per tant, comencem per aquí: no s'implantarà, perquè, fins i tot si s'institucionalitza en la França de Sarkozy, no seria pas efectiu. No importa l'existència, en qüestió de taxes i impostos, ans l'efectiva recaptació. 

La defensa de la competència ben podria pensar-se que és un condicionat de regularització externa als mercat. La normativa dels Estats membre d'Europa i de la Comissió europea és estricta i poderosa. Les multes són quantiosíssimes. Un capitalista neci podria afirmar que l'Estat fica les seves brutes mans a l'economia. Però hi ha una estranya unanimitat, que ha costat quasi cent anys institucionalitzar seriosament a nivell mundial -la Xina i l'Índia, amb menor seriositat- i que tothom accepta de grat. Comenta Broseta que "aquesta és una exigència ineludible de tots els països capitalistes". Fins i tot Déu actua, si ho fa, d'acord amb algunes regles. Regles no limitadores, ans funcionals, a fi i efecte de fer operar el sistema en una manera més adequada, precisa, perfecta. Per tant, si àdhuc Déu té alguna regla, malgrat ser teòricament il·limitat, també el capital n'ha de tenir algun, de límit. 

La defensa de la competència consisteix, clar i breu, en què un empresari no pot foragitar els altres empresaris. No es vincula per força amb el monopoli, sinó amb una competència entre empresaris pacífica que permeti competir en condició d'igualtat. El cas típic és que dos empresaris es posin d'acord sobre els preus per enfonsar el seu contrincant. Quan l'han enfonsat, mitjançant una rebaixa generalitza de preus, els apugen. El perjudicat, el consumidor. El cas és que aquesta normativa palesa que "no tot està permés". El beneficiat de la defensa d'una competència sense interferències artificials no és, però, sols el consumidor. Ans sobretot l'empresari, que vol entrar en el mercat o expandir-se. El capitalisme, talment, s'atomitza menys. 

La necessitat de la Taxa Tobin necessitaria un plantejament idèntic, altrament els portaveus del capitalisme - empresaris, banquers i Estats, tres factors que entren en cercle viciós- no l'acceptaran mai. Cal fer que la Taxa Tobin, com va dir Sarkozy, sigui acceptable, assumible. Ara bé, no perquè, com va dir Sarkozy, els culpables de la crisi siguin els mercats i, per això, cal gravar-los les transaccions financeres. Això, del cert, és així. Innegablement. Els culpables, com qui aprén dels errors, han de ser castigats. Altrament, cal presentar-ho com beneficiós. Posem pel cas, que el 100% del recaptat amb la Taxa Tobin sigui a favor de major estabilitat financera i pressupostària, per una major seguretat dels diners i capitals, per a un món més adequat per a tota mena d'inversions. Trist, però sortiria a compte. 

La Taxa Tobin no és només un afer de tributs. És una actitud, una forma de comportar-se educadament al si dels mercats. Del cert, és un tribut que permetria recaptar, segons com es plantegi, més que l'IVA, puix que les quanties de les transaccions financeres internacionals són astronòmiques. Amb una quota tributària petita ja se'n trauria més que posant un IVA al 18%. Ara bé, com dèiem, és molt més que un tribut. Cal partir de la base que les transaccions que fan els mercats estan exemptes de quasevol càrrega. No paguen IVA per comprar accions, ans sols per vendre-les, en cas que hi hagi rendiments, es paga IRPF. A un tipus, per cert, més aviat baix: força més baix que el dels rendiments del treball. El cas és que avui els especuladors no paguen impostos als seus propis països, que no són, en principi, paradisos fiscals. Pagar impostos és un factor afegir que obliga a ser més prudents. No es pot jugar amb uns diners que invertim, però encara es pot jugar menys amb els diners invertits gravats amb impostos. L'activitat especulativa quedaria indirectament reduïda, per proporció i densitat. Això seria un bé de tot, sobretot dels capitalistes no especuladors i, al capdavall, per tots els ciutadans del món civilitzat.  

Economia des de l'ull tributari

El legislador dolent, el polític que, trobant-se al Parlament i aprofitant el sojorn, fa canvis continus a les Lleis i Reglaments vigents i, mica en mica, n'augmenta la complexitat fins que ningú no se'n pot ja assabentar del contingut, aquest legislador funest, flagell de la civilització moderna, és el que assegura als advocats una minuta. Una minuta segura.

Els seus clients s'atansen a l'advocat, davant un problema que no entenen que entra en contradicció amb una legislació que tampoc no entenen. Hi van com amb un mal de panxa, mal de cap o problemes de consciència. Quasi com fer una confessió a un frare. Saben que hi ha un problema, però res més. El legislador dolent és el motor de la relació entre els penediments del contribuent i els advocats estudiosos. 

I

Els diners negres són anomenats així per qui no en té. O per qui gairebé no en té. Negres. Altrament, s'anomenen "B", professionalment, diguem-ne. Cal afirmar respecte aquest punt, ras i curt, que sense els diners "B" l'economia dels Estats no rutllaria. Són precisament en la línia vermella de l'economia d'opció, per no dir un pas més enllà depassant-la. Alguna vegada no us heu demanat: perquè, amb 5 milions d'aturats, no hi ha una revolució? De fet, alguns expliquen la Guerra Civil des del punt de vista d'1 milió de desocupats, segons relata Primo de Rivera, amb neguit, als seus discursos violents. Doncs hi ha a Espanya 5 milions d'aturats no revolucionaris perquè hi ha també, entre els desocupats i les revolucions, els diners "B", que permeten portar el pa de cada dia a casa i salvar a molta gent. 

En aquesta línia, l'Estat és una empresa que no ha de desincentivar els seus propis interessos. Dos exemples molt clars en què l'Estat va contra l'Estat i sembla tenir un conflicte intern: (a) els ajuts a l'atur col·laboren activament a perllongar el mateix atur i (b) els impostos obstaculitzen el consum. L'atur i la contracció del consum és un mal, però la manca d'atur i la manca d'impostos és, sembla, un mal major. Cal doncs, almenys, un element psicològic a l'hora de legislar en tema fiscal: que el contribuent vegi que es fa alguna cosa amb els seus impostos. La gent no acostuma a saber què paga, en total, en impostos. La gent tampoc no llegeix els pressupostos de l'Estat i de la Generalitat. No cal, de fet. Ara bé, cal que noti, intueixi, li faci l'efecte, que alguna se'n fa, arran del seu sacrifici indefinit que li marca el nom de contribuent. En altres paraules, l'obligat tributari vol veure que es fa amb els impostos més o menys el que ell faria amb els seus impostos. Per això els suecs paguen, perquè veuen que Suècia s'assembla amb que volen del seu país. Els suecs comprarien Suècia, talment és, mentre no és pas segur que els espanyols compressis Espanya. Tot altre: és segur que no la comprarien. El problema ara és que el contribuent medi aquí s'estima més fer donacions a fundacions o altres entitats sense ànim de lucre que no pas pagar impostos. Val a dir, reduccions de bases imposables a quotes tributàries, a través de susdites donacions, abans de no pas pagar un tot en impostos que aniria a parar a l'Estat. 

II

Quan comença la crisi? S'endega quan el legislador grava els productes de demanda inflexible, com ara labors del tabac, alcohol, benzina, etc. I quan és greu, la crisi? Quan el legislador toca l'IVA. Llavors tot està perdut i no queda més remei. El contribuent, llavors, que és per definició defraudador (entre no pagar i pagar, no pagar), intenta no pagar. I com no pot deixar de pagar, consumeix menys. I aquí apareix el colossal problem d'aquest Estat. El primer número u d'Espanya no és pas l'atur, ans el cercle que obre i no tanca l'atur. El problema que hi hagi 5 milions d'aturats és que hi ha, tot comptant, un volum gegantí de força de treball inoperant i que, doncs, no cobra. D'una banda, que no es treballi vol dir que es produeix menys, sia serveis o béns, tant se val. Hi ha menys intervenció d'activitats econòmiques en el mercat. Es podria parlar perfectament d'un 20% de l'activitat econòmica estúpidament estancada com una bassa d'oli. D'altra banda, que no es cobri vol dir que la gent té menys diners i que consumeix molt i molt menys del que faria si tingués diners. Això vol dir que hi ha també prop d'un 20% menys de consumidors. Sembla que els aturats no són enlloc, però el mal de la desocupació és que hi ha menys activitat econòmica i menys consum.

Tràgicament, una cosa coincideix amb l'altra: si hi ha menys consum, perquè produir més? El cercle, com dèiem, no es tanca. Té molt de sentit: no es produeix més perquè no es consumeix amb més puixança. Amb un exemple gràfic: no es fan més pisos perquè ja n'hi ha un munt sense vendre. Això no treu que, enmig d'aquesta paradoxa de l'estalvi (Keynes), hi ha les persones que voldien consumir, posem pel cas, comprar-se un pis, i no poden.

I, al bell mig d'aquesta tràgica paradoxa, hi ha el legislador de tributs i els talibans de l'Agència Tributària. Primer de tot, l'Estat ha de pagar prestacions per desocupació (no són quatre rals). En segon lloc, l'AEAT perd, perd moltíssim. Ja no recapta els impostos per rendes del treball personal, per rendiments d'activitats econòmiques i per l'impost sobre el valor afegit del consum. Entre tots els altres, que queden colgats a un port de muntanya. L'Estat, aleshores, no té un ral i passa ben bé a formar part de les llargues llistes dels desocupats: s'ha encongit, aprimat i pot morir d'anèmia. 

Criteris davant d'una inspecció d'Hisenda

Primer de tot, saber que els catalans són poc opositors. La raó: hi ha més mercat privat i, posats a triar entre un mercat privat tradicionalment ric i un càrrec de funcionari, els catalans han acostumat a escollir el món privat. Altrament, a altres zones d'Espanya no n'hi ha, directament, de sector privat. Per tant, oposicions. Això porta al PRIMER CRITERI: l'inspector d'Hisenda és estranger i, ben pot ser, vulgui tocar el dos tan bon punt pugui. Arreu al seu despatx, pòsters de Badajoz, posem per cas. El criteri consisteix a esperar que canviïn l'inspector, perquè marxarà el que ens està inspeccionant, potser, abans no acabi d'inspeccionar. Llavors caldrà començar, des de cert punt de vista, de bell nou. Endarrerir la feina i arribar a la caducitat (12 mesos) i, amb sort, atènyer la prescripció (4 anys). Llavors, la matèria inspeccionada serà completament tancada, per sempre, per a qualsevol inspector. 

El SEGON CRITERI és que l'inspector, per definició, sempre vol trobar alguna cosa. És la seva funció: trobar coses ignorades per l'Administració Tributària. És la seva expectativa. Per això, cal deixar trobar-li el xic a fi que no torbi el gros. O millor dit, fer-li trobar el petit per amagar-hi rere el gran. Exemple: deixar-li trobar un cotxe particular com bé afectat a l'activitat econòmica en l'IRPF i no deixar-li trobar el vaixell, que també tenim dins dels registre de béns afectats. 

El TERCER CRITERI és que es jugui amb el seu volum de treball. En altre paraules, un afer senzillíssim, complicar-se'l fins a l'extrem de barrejar papers, trastocar taules d'excel perquè no s'hi puguin llegir els números, barrejar les caixes de documents, tacar els papers de xocolata, de fuet, de diversos tipus d'oli, etc. Això genera despeseració, errors i, finalment, desistiment. 

El QUART CRITERI és que descobreixi deutes que siguin cobrables. En relació al segon criteri, el que ha de poder trobar l'inspector ha de ser cobrable, financera-econòmicament i moralment per part de l'AEAT. D'una banda, si és massa alta la quantia amb la qual topa, el crèdit de l'Administració no serà mai satisfer, perquè no el pagarà ningú. La societat es dissoldrà. L'empresari es quedarà completament embargat. I no serà cobrat el deute. D'altra banda, jugar amb el fet que: hi ha més de cent treballadors que, si tanques aquesta empresa, serà fotuts al carrer. La insolvència empresarial i la destrucció de teixit productiu és un argument convincent davant el cor no insensible dels inspectors. 

El CINQUÈ CRITERI és que tots els inspectors, a partir del novembre, deixen de tenir bonificacions per l'abastament i èxit de la seva feina al llarg de l'any i, per tant, és una data a considerar i meditar. Si no descobreix fins aleshores, l'inspector es calma i descansa. Abans d'aquella data, no. Els documents que hem de lliurar a Hisenda, si podem triar lliurar-se'ls abans o després de la data de les bonificacions, millor després. En altres paraules, l'inspector és també una persona humana com nosaltres que té interessos materials, tangibles i que, sobretot, no representa pas un ordre superior que sigui, in se, més defensable que el nostre, sigui quin sigui el nostre.   

Xauxa

Vegem què passa a altres racons d'Europa. França: una comissió per ajudar les empreses en risc de fallida. Foren salvades més de 40.000 empreses i força més d'un milió de llocs de treball. Alemanya: els Land, amb ciutadans enamorats del sol, van tancar piscines l'estiu a fi d'estalviar. Espanya: mai no s'ha pres una decisió sòlida, ni amb Zapatero ni amb Rajoy. L'un avança les eleccions, mentre l'altre exigeix que s'avancin. Què més? Per això, portada de The Economist: "the party is over", respecte els directius que, per fer res, necessiten uns quants assessors.   

Encara sobre la inconsistència ideològica del PSOE (part I)

L'estabilitat pressupostària no és novella, ans des de fa més d'un decenni la Generalitat de Catalunya lluita contra les lleis estatals que l'encarnen. Com succeeix en tantes altres qüestions, un manament comunitari a l'Estat esdevé una excusa perfecta per recentralitzar o, el que al capdavall és el mateix, per delegar responsabilitats a les CCAA i augmentar enaixí el crèdit i la confiança en les administracions madrilenyes. 

La consagració del principi d'estabilitat pressupostària a la Constitució el 27 de setembre passat dinamina una de les maneres històriques de sortida de la crisi. El keynesianisme, això és, més inversió (més endeutament) per reactivar una economia que, en una fracció arreu significativa, pertany l'àmbit de decisions polítiques. En altres mots, queda prohibit el "més Estat". Ara tot es delega a un sector privat que potser no està per feina. En tot cas, no analitzarem l'oportunitat aquí de la reforma (ja es féu avall), sinó que mirarem d'entendre què li passa al PSOE, car sembla que dels seus canvis ideològics als darrers anys no se'n trau ni un borrall en clar. 

El PSOE, l'any 2002, va promoure des del seu grup del Congrés dels Diputats un recurs d'inconstitucionalitat contra les Lleis d'Aznar 5/2001, orgànica d'estabilitat pressupostària i 18/2001, general d'estabilitat. Aquestes Lleis avui dia ja no importen gaire, perquè haurien de ser parcialment reformulades arran de la reforma constitucional de la qual parlàvem. El cas és que el PSOE, des de l'oposició, era en contra i, vet aquí, quan era el Govern pensà altrament, tot votant a favor. Què ha canviat des aleshores? El principi, al cap i a la fi, és un principi liberal de guerra contra la crisi. Es tradueix en un palès "menys Estat", perquè un Estat que té com a prioritat pagar deute i interessos a fi de reduir el seu dèficit és un Estat que oblida l'equilibri contret amb moltes altres exigències democràtiques i socials. 

Sigui com sigui, PSOE, vet aquí la resposta al seu recurs d'inconstitucional contra la seva pròpia reforma de la Carta Magna: STC 189/2011. Se la pot emmarcar al seu despatx, senyor Pérez Rubalcaba! O fer-la servir com combustible inorgànic per encentre un foc enmig de la fusió freda amb el Partit Popular!

Què us dec? Pagui!

¡La transparencia, señor, la transparencia!

J. R. Jiménez

Se'ns assegura al discurs d'investidura de Rajoy "farem una reforma de la Llei General de Subvencions a fi de implementar-ne la transparència". El primer que podríem respondre és que des del seu orígen, l'any 2003, sota Aznar, la transparència és un dels principis d'aquesta matèria. I, encara diríem més, és un principi de tota l'activitat administrativa. No és, per tant, un "qüestió de principis", ans "de ser més conseqüents" i desenvolupar la transparència màximament. 

Alhora, com si no fos una contradicció, però, l'Estat central, en la seva línia (potser ja és hora que comencem a pensar que, com a regla general arrelada, l'Estat central exerceix sempre les seves competències de forma errònia i esbiaixiada), amaga moltíssima informació. Parlo, entre molts altres temes de rellevància (com ara, atesa la publicitat que té darrerament, els comptes de la Casa Reial), dels diners que anyalment l'Estat furta silenciosament a Catalunya. No se sap quina és la xifra, malgra en siguin moltes, les especulacions. Declarar què és furta, almenys, també és un exercici de transparència i de lleialtat institucional. 

Fa tres mesos en conseller Mas-Colell va fer-ne una estimació. Salgado va respondre: "no jugueu amb els números". El conseller, tanmateix, va palesar una part: "el dèficit amb l'Estat espanyol almenys és del 9%". Aquesta és una de les causes poderoses relatives al deute històric o, puix que també és jurídic (principi de no declarar els números o principi d'haver de jugar amb aquests), un deute estructural. Altres analistes diuen, altrament, que el dèficit és del 6,5 al 8,5% del PIB català. Els mateixos assenyalen que aquestes xifres, si les busquem al cas basc (on seria més evident el furt, donat que tenen concert i tot és més transparent), s'acosten al zero.

Acabo amb una pregunta: quan, senyor Rajoy, serem seriosos i farem com Alemanya amb els Lander, fixant per Constitució que el dèficit amb l'Estat mai no serà superior al 4%? En altres paraules: la transparència, senyor Rajoy, la transparència! 

Vicenç Navarro versus David Brooks

L'article a l'Ara (22.12.2011) del Dr. Navarro critica la hermenèutica neoliberal sobre l'Europa dels nostre dies. Un concepte en crisi -com precisament l'és Europa- és molt susceptible de ser malinterpretat, capgirat, malès abans d'hora. Els enemics d'Europa, no ho oblidem, són sobretot els no europeus, aquells que, diguem-ne, han de pagar els drets aduaners per entrar-hi amb els seus productes. Aquest són, com ens mostra de biaix l'article, els nord-americans de dretes. Això és, no Krugman, ans Brooks. El darrer, fa pocs dies, va escriure al The New York Times, fent-ne  una lectura d'acord amb les últimes conseqüències, que a la Unió Europea hi ha, d'una banda, banquers alemanys i francesos amb bones intencions que donen diners i, d'altra banda, països amb Administracions públiques sobredimensionades que els reben. La Unió no rutlla, al capdavall, per això: perquè aquells que reben diners no els tornen i, doncs, s'acaba el negoci dels creditors.

El Dr. Navarro ofereix una dada: "la despesa pública per habitant és, a Espanya, la més baixa de la UE-15 [...] i pel que fa el percentatge de població que són funcionaris, és només un 9% (I), un dels més baixos de la UE". Precisament, la mitjana europea és del 15% i a Suècia el percentatge s'enfila fins el 25%. Per tant, delega Navarro un escreix de responsabilitat als particulars i als seus deutes privats.

En aquest escenari, apareix Rajoy amb l'austeritat dels pressupostos de l'Estat. No oblidem mai, en aquest punt, que l'única partida útil dels pressupostos de l'Estat central són les pensions, així com les prestacions per desocupació. Per la resta, interessos de deute públic, defensa i altres diverses parafarnàlies. I Rajoy diu al seu discurs que la sola partida que pujarà (tret de la dels interessos, que es dóna per suposat) és la de les pensions, a fi d'augmentar el poder adquisitiu dels pensionistes. Sembla que anem a la deriva: Rajoy pensa el mateix que Brooks.   

(I) Cal anar amb compte: 9,6% és a Catalunya, mentre 15,8% a Espanya. En tot cas, per sota de la mitjana.

L'impost de societats a les dues Irlandes

La Hisenda estatal depèn més que en cap altre moment del que succeeixi a la globalitat. Ara bé, què s'esdevingui a l'Estat veí és encara molt important. Per aquesta raó, Irlanda del Nord vol, en vistes al 2012, aplicar un impost de societats (corporation tax) semblant al de la República d'Irlanda. L'únic problema és que, com se sap, els irlandesos paguen l'impost de societats més baix del món, això és, del 12,5%. Per aquesta raó, Irlanda del Nord l'ha igualat (pagant 6,5% menys que la resta dels britànics, als quals se'ls graven les societat fins un 19%), sols a fi, però, de crear llocs de treball. Per tenir dos punts de referència, tinguem en compte que a Espanya és del 30%, tret de l'excepció d'Euskadi, que és del 28%, mentre a Luxemburg és del 15 % com regla general. El cas d'Irlanda, les dues a partir de l'any vinent, és una indecència a aquesta Europa nostra. 

Municipis problemàtics i resultats relatius el 20N

Hi ha una sèrie de municipis catalans que no entenc: municipis on el darrer vint de novembre hi guanyà el Partit Popular. Són aquests els següents enumerats. A Lleida: Els Omellons (a prop de Les Borges Blanques, amb 60 vots i el 37% del total). A Tarragona: Godall (petit, però existent), La Sénia (vora València), Corbera d'Ebre, Mont-roig del Camp, Vila-seca, Salou (amb quasi 3 mil vots i el 38%, que té l'honor de ser l'indret més popular de Catalunya), Pobla de Mafumet, Pallaresos, la ciutat de Tarragona (amb 17 mil vots i el 30%), Rodà de Barà,  Pobla de Montornès i Olivella. A Barcelona: Castelldefels (8 mil vots i 31%), Querol (96 vots i el 34% del total) i Lliçà d'Amunt. A Girona: La Vajol (únic municipi de la província, amb 12 vots, sí, exactament 12, i el 32 % del total). I l'Aran: Vilamòs (28 vots i 38%) i Bossòts. En total, 19 municipis catalans que han caigut sota la marea blava. Són, però, municipis (tret de Tarragona i Castellsdefels, que són dos casos terribles i dolorosos) petits i de nul·la influència. I, sobretot, el PP no ha anat més enllà, en el cas de Salou, del 38%. 

Encara s'entén menys, però, què passa amb els 715.802 vots al PP a Catalunya, que suposa el 20,7% del total. La bona notícia és que aquesta percentual es troba força per sota del 44,62% del PP a Espanya. Exactament, 23,92 punts per sota, que Déu n'hi do. La bona notícia, en suma, és que el PP és el tercer partit de Catalunya. Ara bé, la mala notícia és, alhora, que és el tercer partit més votat de Catalunya, només 10 punts per sota del guanyador. Cal rumiar-se prou bé què en fem d'aquesta gent.

El camí que convindria seguir probablement es diu "Girona", que amb el 16,2% dels vots al partit espanyolista, atès que és la província, després de Gipuzkoa (amb 13,87% sobre el total), amb menys recolzament al futur Govern central.  

Crítiques a Joan Ramon Resina

Crec necessari posar en entredit l'article "El somni d'una nit d'estiu" signat ahir per J. R. Resina (ARA, 29.11.2011). L'autor hi  exposa la seva concepció de la història de tarannà fatalista, d'una banda, i les darreres eleccions generals, de l'altra, per arribar-se a la conclusió segons la qual un Estat català té una rellevància merament onírica i prou. Ordeno talment la meva crítica: (a) les opinions no han de tenir com argument altres opinions, perquè en tal cas s'escriu literatura disfressada de ciència política, (b) confondre història i democràcia implica, en darrer terme, caure en la simplificació que el futur dels Estats radica en les urnes, la qual cosa és, ras i curt, fals, (c) afirmar que, arran del resultat d'uns comicis concrets, un poble com el català està condemnat a haver-se de conformar, és equivalent a pontificar que una persona, com una societat, no pot canviar de parer sobre afers importants, (d) no s'ha d'oblidar, a l'hora de dir que Euskal Herria sí serà independent, que a Àlava i a Navarra ha guanyat clarament el Partit Popular, la qual cosa no ha passat a terra catalana, (e) dir que les consultes populars, com ara les de Barcelona, són estètica, significa no tenir present, per exemple, que el 10A del Cap i casal va rebre, amb escreix, molts més vots que la realitat institucional de l'actual alcalde Trias. Tot comptant, professor Resina, us prego que reviseu part de la vostra manera de veure el món.   

Ser a un símbol: l'Infern i el Purgatori des de la perspectiva pontifícia

Començo anotant dues afirmacions del summe pontífex Benet XVI. La primera fa així: "l'Infern existeix, és etern i no és pas buit" (8 de febrer del 2008), val a dir, que és un lloc a l'espai, corroborant l'opinió d'un amic teòleg, el suís Urs von Baltasar. Aquesta constatació contradiu una altra de Joan Pau II. Alhora, tanmateix, Benet XVI assegura que "el Purgatori no és un lloc a l'espai, ans un foc intern" (12 de gener d'enguany). 

Tot comptant, des d'un punt de vista merament formal, l'ontologia de l'Infern i el Purgatori és diferent. Ara bé, albirant l'afer en la seva pregonesa, se'ns diu que algunes ànimes van a una realitat, mentre d'altres entren dins d'un símbol. 

Què vol dir ser a un símbol? No vol dir res si ho analitzem arran la realitat. La frase "trobar-se a un símbol" no deixa de ser simbòlica. La teologia catòlica ha de ser revisada de cap a peus. 

I quan caiguin els tecnòcrates, què?

 Ya el 21 de noviembre

bajará la prima de riesgo y subirá la Bolsa

Cristobal Montoro, PP

Però el 21 de novembre, l'endemà de les eleccions, 

la prima de risc va assolir màxims històrics 

i la Borsa va baixar un 3 %

El trànsit europeu està sent aquest: de la democràcia devers els tecnòcrates. De moment, la referendumista Grècia i la berlusconiana Itàlia, amb govern d'economistes i professors. Europa mateixa, però, és en si  una gran tecnogràcia. Conclusió: és evident que els polítics que fins ara han tingut el poder a les seves mans han fracassat. La seva estupidesa s'ha posat de manifest.

La pregunta, tanmateix, que avui ens fem els europeus fa així: els economistes i professors són un règim transitori o un punt d'arribada? I, sobretot, en cas de ser un règim transitori, però no devers la democràcia, cap a quin ordre polític? Sembla que només queda una opció: el retorn de la política en forma de populisme. I, en suma, el respòs a les barbàries. Potser hauríem d'adonar-nos que aquest temps ja és a tocar.

Estat del benestar

Un dels grans èxits de la institucionalització de l'estat del benestar és la desvinculació entre consum i tributs. Aquesta desvinculació és total i tal totalitat és la primera garantia del benestar generalizable de la societat. Aquesta garantia s'ha de conservar, atès que, contra el que pensen alguns teòrics de l'esquerra, l'estat del benestar només ha de manifestar-se davant dels que el necessiten. El dret de consum de l'estat del benestar ha d'ésser reservat privativament a favor dels que no tenen més remei. Dic "necessitat" i no parlo de les al·lucinacions que alguns tèorics de l'esquerra pontifiquen. Altrament i en aquesta línia, els impostos han de ser pagats només per qui pot pagar-los. Cal tenir clars aquests dos extrems perquè, si els perdem de vista, acabarem engegant en l'aire el més preuat del nostre sistema institucional de garanties. 

El referèndum grec que mai no es farà

És com aquella pregunta que no vam poder fer a l'amor jovenívol. Se'ns queda dins, es cova i ens gangrena. Així és la pregunta que mai no es farà del referèndum grec. 

Probablement -ara no hi ha més remei que especular- hi hauria d'haver hagut dues opcions. Són les següents: (a) Euro, Europa, acatament dels plans de rescat, compliment responsable de les condicions estipulades o (b) Dracma, Grècia sobirana de tota la seva crisi, plans propis. Les conseqüències són clares, respectivament: (a) austeritat radical i uns anys llançats a la brossa o (b) receptes màgiques i una crisi sense uns llindars extrínsecs. Encara no s'ha demostrat, però, que no hi hagi mags. 

Només hi ha dues opcions, per lògica. Els grecs, més enllà de les incoherències que com a multiplicitat copsa tot poble, no poden tenir expectatives racionals d'exigir crèdit d'Europa sense assumir responsabilitat amb el deute que, alhora, incrementa. Així mateix, no té ni cap ni peus esperar romandre a Europa i dins de l'euro sense cumplir amb els "mínims europeus" marcats, en economia, per les potències econòmiques més fortes. Pot ploure molt i donar moltes voltes el globus terraqui, però qualsevol préstec anirà sempre lligat a un cert grau de confiança.   

El gran Papandreu i el seu referèndum

Ben podria ser que Geórgios Papandreu fos recordat com la persona equivocada que actuà malament en un moment en què no es podia fer res bé. Tanmateix, la proposta de fer un referèndum per demanar a la ciutadania què en pensa, dels acords europeus, pot ser que faci virar els nostres temps. Ha enfrontat dos elements absoluts: (a) Europa, això és, la paraula de Merkel, Sarkozy, els banquers alemanys i francesos, l'estabilitat pressupostària, l'ordre en general i l'ordre econòmic mundial, les Borses i els típics postulats del capitalisme d'avui dia (el que, dementre, no té gaires postulats) i (b) el poble grec, això és, el magmatisme intranquil·litzat, la proposta sense finançament, la voluntat freturada de realisme, la indefinició o, ras i curt, l'abisme. Aquests dos fronts són incompatibles i es neguen entre ells. Tot comptant, un referèndum al poble grec és clar que foragitaria tot el que es qualifica d'europeu a la República Hel·lènica. 

És trist quan les estructures institucionals s'enfronten brutalment a la seva essència, que és el poble. Ara bé, si passa, llavors cal que estigui en qüestió tot: el que ha de fer el poble, que ho faci de pressa. No hi ha procediments solemnes per la derogació de l'ordenament jurídic per part dels pobles. Les revolucions, més enllà del que absurdament provi a fixar la llei, sempre estan per sobre si reeixen. En una frase: no ha de ser pas mai, mai, un problema demanar al poble què en pensa sobre els afers importants. 

Una altra batalla és que el funcionament de l'Estat de Dret, tot i ser democràtic, no ha de demanar contínuament en referèndum al poble cadascuna de les assignatures que tracta. Les causes són dues: la causa formal, d'una banda, és que les Administracions públiques ja són en si mateixes democràtiques i no cal demanar res al poble, perquè ja han estat constituïdes demanant-li en forma prou caracteritzada i, d'altra banda, la causa material és que la gran majoria del poble té uns coneixements insuficients per gestionar un Estat. Per tant, l'àmbit del referèndum és l'excepcionalitat. Em fa l'efecte que la nota sonant de l'excepcionalitat es dóna amb escreix en el cas grec.

Com dèiem, tot fa pensar que els grecs diran "no" de forma massiva i que, per tant, el que està fent Papandreu és dir "no" en el mateix acte de proposar un referèndum. Quan la raó i el seu efecte estan tant a prop, ben poden ser units en el nivell interpretatiu. D'alguna manera, Papandreu ens està aixecant la camisa: després de rebre milions, després d'haver alzinat potencialment el fons de rescat europeu a un bilió d'euros, després de destruir la calma, serenitat i caixes de cabals de mitja europa, després dels atacs de cor de les Borses, després d'haver-se-li condonat la meitat del seu deute, després de tot això (hores de clemència), el primer ministre grec anuncia que ja en té prou i que toca el dos. Que abandona Europa, d'una revolada, amb el seu endeutament de tot el seu producte interior brut i prop d'un 50% més. Dellà tingui sentit o no, Grècia mereixeria tots els menysteniments. 

Nogensmenys, potser Papandreu té cops amagats i esdevindrà el nou home que necessita el món actual. Potser sap, en el fons, que aquesta decisió que, sembla ser, ha pres tot sol, salvarà Grècia i Europa. Es vota i guanyen les reformes. Torna la confiança: tots ens salvem. El cop sobre la taula és l'últim recurs: si rutlla, el gran Papandreu passarà a la Història.