Conflicte entre polítics i jutges

Només hi ha dues opcions. D'una banda, fer que els actes polítics siguins susceptibles de control judicial ple, negant així la separació de poders (entre poder executiu i judicial, això és, permetre discrecionalment que els jutges, que no han estat escollits democràticament governin de facto el país) o, d'altra banda, impedir-ho, promocionant així que el Govern menystingui els llindars que fixa tot l'ordenament jurídic, la jurisprudència i els seus principis, havent de pagar sols un preu social en cas d'extralimitacions excessives. 

Què fer? Aparentment, Govern i Jutges van per dos camins que, en realitat, es creuen de tant en tant, com ara a la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 sobre l'Estatut català. Precisament, la memòria de l'any passat de l'Alt Tribunal s'ha admès que els magistrats treballen irreiablement amb caire ideològic, tot i que no partidista, afegeixen. Desdim, tot comptant, viure en un món ideal en el qual els poderosos no pacten contra la majoria. Recordem-ho: sols hi ha dues possibilitats, ambdues contra tots nosaltres. 

Una manifestació típica d'aquest problema és el de la immunitat. D'una banda, si els polítics no tinguessin un cert grau d'immunitat, aleshores els jutges, per les seves potestats atribuïdes i legítimament, podrien treure'ls del mig, injustament, arran d'una denúncia falsa. Els jutges tindrien en tal cas massa poder i, doncs, l'Estat seria indefectiblement no de Dret. D'altra banda, si els polítics gaudissin d'un grau màxim d'immunitat, ens podrieu veure governats per assassins que creuen que, dins de les seves tasques governamentals, s'inclou l'extermini sistemàtic, com a l'ex primer ministre de Rwanda. 

L'equilibri entre potestats jurisdiccionals i poder polítics mai no satisfarà a tothom. Triem el mal menor.  

Apunts sobre Dret administratiu

La percepció que cal fer perdurar el poder és relativament recent. Encara podríem dir més: ha estat tot just descoberta. El dret administratiu, emparat en les arrels de tall constitucionalista, és l'eina per fer perdurar aquest poder. Constitució vol dir, doncs, perdurabilitat. És com un sac que aplega algunes coses, a canvi de deixar-ne moltíssimes al seu defora. L'Administració, doncs, assegura la seguretat i la llibertat, si és la Constitució és liberal, i diverses prestacions, si es decideix social. Depèn de la concepció que es tingui d'interès general, noció indefinida que necessàriament cal complementar amb contingut pròpiament polític. Així perdura una estabilitat suficientment perdurable per defensar uns certs interessos configurats des del punt de vista polític.

Així, al dret administratiu, on les normes són més prolífiques, es veu la veritat del dret, que és el dret més proper a la seva execució i als seus fins immediats, allunyat de les grans paraules. És fàcil adonar-se que l'incompliment és ben bé la regla general en el dret administratiu espanyol.   

Nemo me impune lacessit

He vist que els lectors del diari ARA han escrit periòdicament memorials de greuges en relació a les dificultats de l'ús del català a les Administracions de l'Estat. La situació respon a un mal no resolt, emparat per moltes lleis, que tots encara patim.

Això no obstant, crec útil citar alguns drets que tenim davant l'Administració estatal a Catalunya. Primer de tot, l'art. 35.d) de la Llei de règim jurídic de les Administracions Públiques i procediment administratiu comú (coneguda com Llei 30/1992) diu que tenim dret a usar altres llengües oficials diferents al castellà, com ara el català si som a Catalunya, València o Illes. Això vol dir que tenim dret a que se'ns entengui (en altres paraules, els administradors tenen el deure d'entendre'ns), tot i que no a ser atesos també en la llengua pròpia. Es deixa un marge a les normes autonòmiques (art. 36.2) que, en el nostre cas, permeten una interpretació àmplia de l'article de la Llei 30/92. Aquesta interpretació, altrament, seria restrictiva a la Comunitat Valenciana. 

En aquesta línia, també tenim dret a ser tractats amb respecte i deferència (art. 35.i)), la qual cosa vol dir que els treballadors de les Administradors tenen el deure d'informar-nos dels nostres drets (l'ús del català que podem exercir) i sobretot el deure de no impedir-ne l'exercici, ans facilitar-lo. No és possible cap menyspreu (vist sovint en altres cartes al director) a la voluntat de parlar la nostra llengua. Si ho fan, vulneren els nostres drets i incompleixen la llei. 

Finalment, com tot plegat pot no ser suficient, tenim un dret que consolida tots els altres: el dret a exigir responsabilitats (art. 41.2). Que els poders públics incompleixin un dret, qualsevulla sigui, genera responsabilitat. La meva recomanació és complir amb el lema nacional d'Escòcia: "nemo me impune lacessit", ningú no em fa mal impunement. Cal ser bel·ligerants.  

L'ezker abertzalea i els jetzale a Burgos

Diversos articles de premsa de Burgos ha parlat darrerament de Trebiñu o, com és més conegut, Treviño. Més conegut perquè fa uns quants segles va ser conquerit per castellans i, des d'aleshores, forma un enclavament al cor d'Araba. Més conegut en castellà, també, perquè hi ha governat el Partit Popular des de fa segles o, almenys, des de l'esdeveniment de la democràcia. Una mostra de què passa amb viles basques sota mans espanyoles, que perden fins i tot el nom. 

El cas és que, malgrat el que diguin els diaris burgalesos, com ara que "el PP gobernará en minoría, porque no es negociable la alcaldía de Treviño" (Diario de Burgos) o que "el PP tiene más votos y gobernará" (El Correo de Burgos), malgrat sigui una majoria simple ben poc satisfactòria. Ras i curt, el PP de Trebiñu ha perdut el 8% dels seus vots, quedant-se amb 3 edils (abans en tenia 4). I vet aquí que, d'altra banda, Bildu i PNB, amb 1 edil cadascun (per primera vegada), entren al consistori, representant junts 1/4 part dels vots dels habitants del poble. No és impossible, doncs, que amb un pacte, per exemple, amb independents de la vila que s'han presentat, diguem-ne, sense subordinacions madrilenyes, governés un batlle d'accent basc. 

En fi, les meves més sinceres felicitacions als dos edils nacionalistes del comtat de Trebiñu. Burgos, no oblidis que entre els teus edils, n'hi ha que no són com tu. El que va adherir una guerra medieval a Castella-Lleó, podrà tornar a ser basc algun dia, amb esforç, ciència i il·lusió!

Qui?

Qui? Qui ha sigut el traïdor? Hi ha un poble al bell mig de Gipuzkoa, que es diu Hernialde, relativament a prop d'Anoeta. A les eleccions del 2007, s'hi van presentar dos partits o, millor encara, s'hi va presentar un, nadiu de la vila i de cap a cap abertzale, i va gosar presentar-s'hi el PP, misteriòsament. N'hi ha prou amb dir que el PP no va obtenir  ni un sol vot. Veig, però, que enguany hi ha hagut un lleu canviament: Bildu hauria governat amb unanimitat si no fos perquè algú, sens dubte un traïdor dels grossos, ha donat el seu vot a un cadidat que, del cert, no és de Hernialde. Sí, 1 vot popular, només 1. Em demano qui és, com pot viure allà i, en fi, perquè no toca el dos i deixa que els seus veïns facin el que els hi sembli amb llur lliure albir!

"The revolution will be not televised"

Fer-ho o no fer-ho?

No fer-ho!

Un músic hawaià que ha mort avui va dir que la revolució no serà retransmesa per televisió. M'adic a aquesta idea de Gil Scott-Heron. Precisament per això, és trist sentir els anomenats indignats tot dient que apaguen l'assemblea general, les comissions, les subcomissions i engegen les diversíssimes manifestacions a la xarxa d'opinions i facècies múltiples. Que em perdorni el lector per dir tot plegat a través de susdita malèfica xarxa. 

BILDU: sous les pavés, la plage!

Resultats a Euskal Herria del Sud: 

• 313.151 vots, el 22%, a les eleccions municipals (14.000 vots menys, això és, un 0,97%, del primer partit, PNB).
• 315.433 vots, el 22,27%, a les eleccions a les Juntes Generals de Gipuzkoa, Bizcaia i Araba, i al Parlament navarrès.
• Vencedor: 119.084 vots, el 34,24%, a Gipuzkoa.

Això significa, en positiu, que serà possible sortir aviat d'Espanya i, també, d'un capitalisme mediocre. Encara més en positiu, serà possible Hego Euskal Herria sense més límits del que volen aquells que hi viuen. Ara bé, en negatiu, significa que el PSE i el PP han quedat expulsats, exiliats per sempre. Ja han deixat de ser partits de primera i segona línia a Euskadi i Nafarroa. Queden, com a mínim, posats a tercer i quart lloc. La felicitat dels populars a Espanya esdevé infelicitat a terres basques, perquè tenen prop de la meitat dels vots de Bildu. D'altra banda, la infelicitat socialista arreu sempre ha estat sentida a Euskal Herria on, de fet, mai no ha somiat ni guanyar amb majoria simple. Així que s'ha entrat, per dir-ho d'alguna manera, a una fase magmàtica. Quan la lava es consolidi, la muntanya serà absolutament diferent.

p.s. Arnaldo Otegi: rebutjar la violència, sí és eficaç! Cal triar els mitjans i, tant bon punt poguem fer el salt, la solució!

Qüestions geomètriques

Hi ha almenys dues maneres d'anar endavant: o nosaltres caminem i ens n'allunyem, mentre els altres es queden quiets, o ells s'allunyen de nosaltres, que som quiets. El PP va caminar força ahir. Altrament, ERC s'ha quedat quieta. L'Espanya del PP s'assembla cada vegada menys, d'aquesta manera, a la Catalunya d'avui dia que, sense fer res, veu com cada vegada serà més difícil ficar-se d'acord sobre qualsevol assumpte. Ens hem d'arribar, doncs, fins aquí: que Espanya estigui regida per les sinèrgies neofranquistes i que, mica en mica, Catalunya, que no podrà mai sentir-s'hi acollida, tocar el dos. És una forma d'acabar topant amb un mur: el de la contradicció. Al final, ben pot ser que sigui Espanya que se separi de la terra catalana i no a l'inrevés.    

LA FI DELS PAÏSOS CATALANS

Ahir al capvespre -nit electoral- vaig despenjar un mapa de la meva cambra. El mapa dels Països Catalans. Seré sincer: mai no m'ho he empassat, això, de les diverses terres unides per la llengua comuna. És així. Ara, mantenir aquella imatge és intentar pintar un quadre sota les ràpides aïgues d'un riu. 

Majoria absoluta als Parlaments de les Illes i de València. Una majoria consolidada, innegable. A les Illes, 35 escons, d'un Parlament de 59, per al Partit Popular. Totes les viles, indefectiblement, sota domini popular: Palma, Ciutadella, Eivissa, Inca, Manacor i Maó. Al País valencià, 55 parlamentaris de 99, amb idèntica victòria a totes les ciutats: ciutat de València, Alacant, Alcoi, Castelló de la Plana, Elx, Gandia, Sagunt, Sueca i Torrent, amb l'excepció de Benidorm, en què hi ha hagut un empat. 

En altres paraules, ha anat a les Illes i a València com a la resta d'Espanya. Cap diferència. Així, l'assimilació ha estat completada.   

La sobirana indignació de la Plaça Catalunya

El que és impossible per a una persona, ben pot ser que per a dues no ho sigui . El que no podem fer dues, és versemblant que ho facin tres. D'acord amb aquest raonament, no res és impossible: qualsevol pedra, malgrat sigui grossa, pot ser aixecada, treta del mig del camí, per seguir endavant. 

Tanmateix, el que és possible per a dues-centes persones, potser no pot fer-se per tres-mil. Quan una munió de mans proven a moure un roc, els rellista, perquè són massa gent. Organitzar-se significa: aquí no hi cabem tots, perquè no cal que hi siguem tots, val a dir, no tothom pot manar. Així, en aquesta línia, encara hi ha coses impossibles, perquè no sabem organitzar prou bé un grup gegantí. 

El risc dels indignats és que no s'organitzin. Per desdir-se d'establir unes finalitats comunes. Per no dur-les a terme com una força única capaç de foragitar les pedres -grans partits i grans bancs- de la vida europea. Si indefinidament neguen de ser representats -tant per individus com per un òrgan de govern estable- aleshores cauran en el pitjor dels individualismes. Així tornarem a començar: una immensitat de coses són impossible per a una persona tota sola. 

Unterwegs, després de 8 anys

Ha fracasado la operación política que el Estado diseñó hace treinta años para asimilar al pueblo vasco, troceando el país y negándole la soberanía e intentando aniquilar la izquierda independentista. Hoy nadie piensa que el futuro de este país se va a construir sobre los cimientos puestos hace treinta años [...] La primera y gran victoria es que hemos hecho fracasar estos instrumentos diseñados para hacernos asimilar.  

[...] El Estado intenta dejarnos fuera de las instituciones. Habría que preguntarse por qué. Pues porque hemos planteado una presencia, una lucha institucional y una gestión que consolidan en el país una alternativa política integral. Por eso nos quieren fuera. 

[...] Cualquier intento que pase por reeditar un proceso de negociación con el Estado tiene que tener anclajes sólidos. El primer anclaje tiene que ser el indispensable protagonismo del conjunto de la sociedad vasca como auténtico garante del desarrollo del proceso negociador.

[...] El PNV apuesta por acomodarse al modelo de Estado español negando las vías para construir un Estado [...] No podemos gastar ni un esfuerzo más en convertir al PNV en lo que no es. El PNV tiene hipotecas políticas, económicas e institucionales con respecto al Estado español y ése es el PNV que existe.

[...] No es cierto que el cese ni tampoco la persistencia de la lucha armada resuelvan todos los problemas [...] No se trata de hacer las cosas de forma parcial.

[...] El Estado tiene mecanismos de coacción. Sigue teniendo un problema con el pueblo vasco. Ahí reside su debilidad. 

[...] Los datos para el optimismo los extraigo del análisis político [...] No hay más garantía de liberación nacional que el pueblo 

[...] Hay que huir de las cuestiones de voluntades. El Estado no tiene, en principio, voluntad de hacer concesiones en su soberanía. Ningún Estado entra en un proceso de negociación por voluntad. Su voluntad será cerrar un acuerdo cediendo lo mínimo posible [...] No hay un proceso sin contradicciones y el Estado español carece de una cultura democrática suficiente para afrontar un proceso de estas características.

Arnaldo Otegi, entrevista al GARA, 30 de novembre del 2008

Triar els mitjans o, més aviat, directament la solució?

¿Condenar la violencia? Haría feliz a mucha gente. Pero si resolviésemos el problema haríamos feliz a todo el mundo. Bueno, no probablemente a todo el mundo. Estoy seguro de que resolver el problema es mejor que condenar la violencia. Es más factible resolverlo. La condena de la violencia no es eficaz. 

Arnaldo Otegi, 2009

Fer la puta i la Ramoneta

"Miente como un bellaco quien diga que hemos hecho recortes", va dir Rodríguez Zapatero en la vetlla d'ahir. I té raó: no ha retallat, ans simplement no ha donat el degut. És clar que no es pot retallar el que, simplement, no es compleix. 

(a) PSOE-PSC i, casualment, la tecnòcrata Rosa Díez, van negar el compliment de lleis espanyoles, en una decisió d'excepció, a Catalunya. És veritat que no han retallat ni un cèntim els 1.450 milions d'euros. Ras i curt, no els ha donat. Ja s'assumeix que és impossible que es compleixi la llei, igualitàriament, en aquest Estat. 

(b) Tampoc no va ser retallada la decisió del ministre d'Educació Gabilondo de convocar unes oposicions per a Ensenyament, per cert, necessàries amb el creixement de la població. Ja s'havia pactat i, vet ací, la ministra Salgado va decidir que estava fora de qüestió que a Andalusia es convoquessin 3.796 places, mentre que a Catalunya no pas cap ni una. Va recórrer la decisió de convocar, doncs, les 1.245 places sol·licitades per a les escoles catalanes. Raó: temença de perdre les eleccions autonòmiques d'Andalusia. 

(c) Rodalies, ja se sap, no rutlla. El conseller Recoder, paradoxalment responsable sense competència i sense diners, tenia prevista una reunió avui que, al cap i a la fi, s'ha anul·lat. L'objectiu de la reunió amb el ministre Blanco consistia a ficar-se d'acord, diguem-ne, en per què no s'han invertit els c. 1.900 milions d'euros previstos en infraestructures. Vet aquí que hi havia un pla, consensuat bilateralment, que establia diverses fites a complir entre el 2008 i 2015. D'aquest pla, ara mateix, sols s'ha dut a terme un 3,3 %. Podem dir que aquí, del cert, tampoc no s'ha retallat, simplement no s'ha fet res. 

Governs forts de societats greument dividides

La carcassa PSOE-PSC ha guanyat en el Congrés contra un front català sense el PSC, endemés del PP, BNG i IU. El fons de competitivitat no serà exigit per aquesta via. Més enllà de la contradicció del PSC de defensar al Parlament de Catalunya i al Senat quelcom que, ara, combat, era previsible. L'obediència espanyola "tira". Així que, al cap i a la fi, els 152 diputats socialistes més els 25 diputats del PSC - 177 "no" - van prevaler sobre els 161 dels altres partits citats. Això va ser possible, no ho oblidem, per l'abstenció del PNB (6 diputats) i altres formacions. Què significa això? Significa, entre d'altres coses, que una decisió a favor de Catalunya rere la qual hi ha exactament 12.398.397 vots del cens ha esta tombada per una altra rere la qual, des del mateix punt de vista, hi ha 11.289.335 vots socialistes. Els fets d'ahir també fan adonar-nos de la injustícia del sistema electoral d'Hondt, útil per constituir contranatura Governs forts per a societats greument dividides, dins les quals es cova l'odi.

Porta de sortida irremeiablement invisible

Com s'explica aquesta desafiliació que es constata a l'Església?

No hi ha una crisi religiosa en el sentit més profund del terme. [...] Potser la veritat última del missatge cristià no és una Església de masses, sinó una de marginal. Tots tenim el mateix problema fonamental: la ruptura de la confiança. Ho pateix l'Església, la família i la política.  

Lluís Duch, monjo de Montserrat

ARA, 10 de maig del 2011