dijous, 27 de setembre del 2012

Tres resolucions del TC sobre el referèndum de Catalunya


Dedicat als coratjosos i, sols potser, 
al 129è president de la Generalitat, l'Artur Mas


Cal tenir present, aquests dies, sobretot la Idea escrita i expressa del Tribunal Constitucional.

Quan dic "aquests dies" em refereixo a què en tal vesprada com la d'avui s'ha aprovat per 84 escons una moció del Parlament de Catalunya a favor de celebrar "prioritàriament" aviat, ben aviat, una consulta de referèndum a fi i efecte que els catalans decideixin sobre el seu futur polític. I quan dic "sobretot el TC", parlo que s'escau d'atansar-se més enllà del que diguin constitucionalistes com ara el de La Vanguardia Francesc de Carreras o el de El País Pérez Royo, o, a l'Ara, el Notari Lluís Jou. Et alii.  

Amb aquest objecte, he recopilat i sintetitzat tres resolucions del TC que són bàsiques a l'hora de plantejar una hipotètica Llei de Consultes per via No de Referèndum, com ara s'està plantejant seriosament, o iniciatives de natura anàloga, perquè, segons el mot de la vicepresidenta Sáez de Santamaría, qualsevol iniciativa d'aquest tipus serà gestionada pel Govern central amb una interposició d'un recurs d'inconstitucionalitat amb la pètita addicional de la seva suspensió immediata en els seus efectes. Analitzem la qüestió, doncs, fil per randa.  

I

Per la seva actualitat, citem primer de tot la Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 9 de juny del 2011 (o ATC) -sobre la Llei 4/2010, del 17 de març, de consultes populars per via de referèndum, que és en suspensió- que diu, en el seu punt clau, el següent:

"La celebración de una eventual consulta está, en todo caso, supeditada a  la obtención de la previa autorización del Estado, siendo de todo punto evidente que a éste corresponderá decidir, con entera libertad, acerca de la conveniencia de otorgar o no la mencionada autorización, condición necesaria e imprescindible para que la consulta pueda ser convocada. Así pues, ante la existencia de un pleno control directo por parte del Estado, expresado en la necesidad de obtener la mencionada autorización, no es posible apreciar los perjuicios que según el Abogado del Estado sufriría el interés general, pues, sin entrar ahora en el problema competencial planteado acerca de si la Comunidad Autónoma de Cataluña tiene o no competencia para regular los "referenda", es claro que, en todo caso, la viabilidad de tales consultas depende directamente de la decisión que el Estado adopte al respecto en ejercicio de la competencia de autorización que no está puesta en cuestión en el presente proceso constitucional. Consultas respecto a las cuáles, por lo demás, tampoco se ha aportado dato alguno que permita constatar que se hayan iniciado o pretendan iniciarse los trámites conducentes a su convocatoria. En conclusión, por las razones expuestas, resulta procedente levantar la suspensión de los preceptos autonómicos impugnados, sin perjuicio de que, dada la finalidad de preservar el interés general que concurre en la defensa de la Constitución y de sus contenidos, sea posible, en caso de acreditarse algún cambio de circunstancias que resulte relevante para modificar lo acordado, solicitar a este Tribunal Constitucional la reconsideración de la decisión adoptada en este incidente".

I dites paraules sense vots particulars, ni d'Asúa Batarrita ni d'Eugeni Gay. 

II

Passem ara a un clàssic, que ha de ser conegut encara amb major observança, que és la Sentència del TC 103/2008 -aquesta sobre la Ley del Parlamento Vasco 9/2008 (segona part del Pla Ibarretxe)-, també emesa sense concórrer-hi vots particulars o dissidents. Cal distingir dues parts. 

A -vessant procedimental, el cens electoral emprat, i altres qüestions de caire formal-. 

"Para el legislador autonómico, no tratándose de "una consulta popular por vía de referéndum, en cualquiera de sus modalidades, ni ser jurídicamente vinculante, no le resulta de aplicación la Ley Orgánica 2/1980, de 18 de enero, sobre regulación de las distintas modalidades de referéndum, ni tampoco precisa, por tanto, la previa autorización del Estado para su convocatoria". Es pacífico, pues, entre las partes que la Ley sería inconstitucional si su objeto fuera la celebración de una consulta referendaria [...] El referéndum es un instrumento de participación directa de los ciudadanos en los asuntos públicos, esto es, para el ejercicio del derecho fundamental reconocido en el art. 23.1 CE. No es cauce para la instrumentación de cualquier derecho de participación, sino específicamente para el ejercicio del derecho de participación política, es decir, de aquella participación "que normalmente se ejerce a través de representantes y que, excepcionalmente, puede ser directamente ejercida por el pueblo" [...] en el art. 23.1 CE se trata de las modalidades -representativa y directa- de lo que en el mundo occidental se conoce por democracia política, forma de participación inorgánica que expresa la voluntad general" [...] El referéndum es, por tanto, una especie del género "consulta popular" con la que no se recaba la opinión de cualquier colectivo sobre cualesquiera asuntos de interés público a través de cualesquiera procedimientos, sino aquella consulta cuyo objeto se refiere estrictamente al parecer del cuerpo electoral (expresivo de la voluntad del pueblo) conformado y exteriorizado a través de un procedimiento electoral, esto es, basado en el censo, gestionado por la Administración electoral y asegurado con garantías jurisdiccionales específicas [...] Para calificar una consulta como referéndum o, más precisamente, para determinar si una consulta popular se verifica "por vía de referéndum" (art. 149.1.32 CE) y su convocatoria requiere entonces de una autorización reservada al Estado, ha de atenderse a la identidad del sujeto consultado, de manera que siempre que éste sea el cuerpo electoral, cuya vía de manifestación propia es la de los distintos procedimientos electorales, con sus correspondientes garantías, estaremos ante una consulta referendaria [...] se trata de un cauce especial o extraordinario [...] la Constitución incluso asegura que sólo los ciudadanos, actuando necesariamente al final del proceso de reforma, puedan disponer del poder supremo, esto es, del poder de modificar sin límites la propia Constitución [...] la participación directa del cuerpo electoral en el procedimiento legislativo se restringe al ejercicio de una facultad de iniciativa (art. 87.3 CE) sobre cuya suerte deciden con perfecta autonomía, y ajenas a todo mandato imperativo (art. 67.2 CE), las Cortes Generales"

B -vessant material: la temàtica de la pregunta del referèndum o consulta-. 

"Con la Ley 9/2008 se llama a consulta sobre un asunto de manifiesta naturaleza política a los "ciudadanos y ciudadanas del País Vasco con derecho de sufragio activo", esto es, al cuerpo electoral de la Comunidad Autónoma del País Vasco, pretendiendo conocer la voluntad de una parte del pueblo español a través de la voluntad del cuerpo electoral de esa Comunidad Autónoma, esto es, del sujeto que de ordinario se manifiesta a través del procedimiento disciplinado por la Ley 5/1990, de 15 de junio, de elecciones al Parlamento Vasco, llamada por la disposición adicional de la Ley recurrida a regir el desarrollo de la consulta en cuestión. Siendo indiscutibles el objeto de la consulta, la voluntad requerida y que ésta ha de manifestarse mediante un procedimiento electoral dotado de las garantías propias de los procesos electorales, es claro también, por lo dicho, que la consulta es un referéndum [...] la concreta convocatoria del cuerpo electoral que realiza la Ley del Parlamento Vasco 9/2008 se lleva a cabo sin apoyo en un título competencial expreso [...] no cabe en nuestro ordenamiento constitucional, en materia de referéndum, ninguna competencia implícita [...] la Ley recurrida vulnera el art. 149.1.32 CE [...] La Ley contempla como sujetos de esa nueva relación a la Comunidad Autónoma del País Vasco y al Estado español, entendido éste en su acepción de "Estado global" y no, como es obligado cuando de la relación con una Comunidad Autónoma se trata, en su condición de "Estado central". Pues bien si esa "nueva relación" se tratara de alcanzar únicamente mediante la reforma del Estatuto de Autonomía del País Vasco el referéndum no tendría sentido ni cabida en este momento inicial, pues la consulta popular sólo es posible para la ratificación de la reforma una vez aprobada ésta por las Cortes Generales [...] "siempre y cuando no se defienda a través de una actividad que vulnere los principios democráticos o los derechos fundamentales", no hay límites materiales a la revisión constitucional [...] el respeto a esos procedimientos es, siempre y en todo caso, inexcusable [...] La Ley recurrida presupone la existencia de un sujeto, el "pueblo vasco", titular de un "derecho a decidir" susceptible de ser "ejercitado" [art. 1 b) de la Ley impugnada], equivalente al titular de la soberanía, el pueblo español, y capaz de negociar con el Estado constituido por la Nación española los términos de una nueva relación entre éste y una de las Comunidades Autónomas en las que se organiza. La identificación de un sujeto institucional dotado de tales cualidades y competencias resulta, sin embargo, imposible sin una reforma previa de la Constitución vigente [...] La cuestión que ha querido someterse a consulta de los ciudadanos de la Comunidad Autónoma del País Vasco afecta (art. 2 CE) al fundamento del orden constitucional vigente (en la medida en que supone la reconsideración de la identidad y unidad del sujeto soberano o, cuando menos, de la relación que únicamente la voluntad de éste puede establecer entre el Estado y las Comunidades Autónomas) y por ello sólo puede ser objeto de consulta popular por vía del referéndum de revisión constitucional. Es un asunto reservado en su tratamiento institucional al procedimiento del art. 168 CE".

III

L'article 122 de l'Estatut de Catalunya, que es titular "CONSULTES POPULARS", podria fer un efecte equivocat si es llegeix ras i curt.

La lletra diu això: "Correspon a la Generalitat la competència exclusiva per a l'establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l'acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat o pels ens locals, en l'àmbit de llurs competències, d'enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l'article 149.1.32 de la Constitució".

L'esperit, però, és el que assenyalà el Fallo (apar. III) de la famosa STC 31/2010, causa de la manifestació de l'estiu del mateix 2010, se'ns diu que "el art. 122 (FJ 69)", això és, pertany a aquell immens grup d'articles que "no son inconstitucionales, siempre que se interpreten en los términos establecidos en el correspondiente fundamento jurídico que se indica".

El fonament jurídic 69 estableix, bàsicament, el següent: "caben, pues, consultas populares no referendarias mediante las cuales «se recaba la opinión de cualquier colectivo sobre cualesquiera asuntos de interés público a través de cualesquiera procedimientos» distintos de los que cualifican una consulta como referéndum (STC 103/2008, FJ 2) y con los límites materiales a los que también hicimos referencia en la STC 103/2008 (FJ 4) respecto de todo tipo de consultas, al margen de la prevista en el art. 168 CE. Las encuestas, audiencias públicas y foros de participación a los que se refiere el art. 122 EAC tienen perfecto encaje en aquel género que, como especies distintas, comparten con el referéndum. Si a ello se añade que las consultas previstas en el precepto se ciñen expresamente al ámbito de las competencias autonómicas y locales, es evidente que no puede haber afectación alguna del ámbito competencial privativo del Estado. En particular, tampoco del título competencial atribuido por el art. 149.1.18 CE, toda vez que, para el cabal entendimiento del art. 122 EAC, como, por lo demás, para la interpretación de todos los preceptos incluidos en el capítulo II del título IV del Estatuto catalán, es necesario partir de las consideraciones de orden general que, con motivo del enjuiciamiento de los arts. 110, 111 y 112 EAC, hemos desarrollado en los fundamentos jurídicos 59 a 61 y 64 acerca del alcance constitucional que merece la calificación como «exclusivas» de determinadas competencias atribuidas a la Comunidad Autónoma por el legislador estatutario. La exclusividad del art. 122 EAC ha de serlo, por tanto, sin perjuicio de la competencia estatal relativa a las bases del régimen jurídico de las Administraciones públicas. Así interpretada, «la competencia para el establecimiento del régimen jurídico, las modalidades, el procedimiento, la realización y la convocatoria por la propia Generalitat o por los entes locales, en el ámbito de sus competencias, de encuestas, audiencias públicas, foros de participación y cualquier otro instrumento de consulta popular», atribuida a la Generalitat por el art. 122 EAC, es perfectamente conforme con la Constitución, en el bien entendido de que en la expresión «cualquier otro instrumento de consulta popular» no se comprende el referéndum".


IV

A partir d'aquí, queden les balmes o escletxes en les quals Artur Mas sapigueu virtuosament encabir-s'hi, ficar-se i anar dellà -sense excloure oblidar-se de tot plegat i tirar pel dret sense el dret-. Sigueu sortós, President, en aquest aspre camí. Féu -altrament del que sembla que són els polítics en general- que les vostres polítiques a curt termini siguin compatibles amb les polítiques a llarg termini, no féu que el programa electoral d'immediat compliment es vegi desdit pel programa electoral de punt d'arribada i de final de camí, sinó tot el contrari: que les accions del demà donin major força i amplitud a les de l'endemà. 

Com diu el refrany del Pèrsic: la paciència és un arbre amb arrels terribles i dures, però els seus fruits són el més dolç que hi ha a la terra

dissabte, 22 de setembre del 2012

Devers una Llei mundial contra la blasfèmia



"La prohibició de la representació s'estén a tot el que és sagrat", afirma un membre del Consell Islàmic de Catalunya, en Jamal el-Attouaki, d'origen marroquí. I arrodoneix: "tot el que és sagrat és superior a la reproducció gràfica humana, atès que resulta únic, i, doncs, no es pot reproduir en cap cas". Aquesta és la idea principal: la iconoclàstia islàmica. 

I

Ara bé, aquesta prohibició -desconeguda àdhuc per alguns musulmans- no és a l'Alcorà: "ni tan sols hi ha un vers al Llibre que prohibeixi representar el profeta", tot i que sí que n'hi ha un en què es posa en boca de Mahoma el mot de "pedra", interpretat com a "ídol", per indicar que, així com entre els grecs sí que es representaven els déus, no així entre els islàmics. S'indica en aquest vers que "s'han d'evitar", no prohibir absolutament, aitals pedres o ídols. Per tant, podem considerar, com a primera premissa, que la prohibició de representació del Sagrat, sigui o no a l'Alcorà, és una creença prou difosa entre les gents que professen aquesta religió. 

Difosa, tanmateix, no significa unànime ni generalitzable, precisament perquè entre perses, mongols i otomans no s'aplica: aquests pobles no han considerat que hi hagi contradicció entre la religió islàmica, la pròpia, i les pintures del profeta, o representacions plàstiques en general. En relació amb aquesta dada cal ahora tenir present que els musulmans àrabs copsen sols el 20% del total de creients d'aquesta Fe. Podem considerar, doncs, com a aclariment de la primera premissa, que és la tradició -derivada de certa interpretació de l'Alcorà o d'altres fonts o autoritats- vinculada a certes comunitats o pobles, quan ha configura la idea de la iconoclàstia. 

Resulta, fins aquí, inqüestionable que hi ha, dins de la ideologia i creences (que són, per cert, realitats ben diferents, encara que els ateus les assimilin) dels individus i de les comunitats que aquests conformen al llarg de la història, que contenen aquesta prohibició de representar. Si les idees han de ser respectades, així com la llibertat religiosa i el seu exercici, sembla clar que s'ha de reconèixer un minumum de respecte per aquest "odi a les imatges". 

Com se sap, aquest fonament -llibertat ideològica i llibertat religiosa-, a més de merèixer el respecte, són drets humans fonamentals. Per tant, podem ser iconoclastes i no passa res. 

II

A. Sembla que fins aquí, la primera premissa -que no ha de ser demostrada, perquè es descriu com un imponderable pur-, justifica que, "ad intra", el creient musulmà no agafi el pinzell per fer un quadre del seu profeta Mahoma o d'Al·là, o d'altres Sagrats. Això és dins de l'empara dels Drets Humans. Cal entrar, però, ara, en la dimensió "ad extra". Això ja no queda clar que sigui dins, o que es pugui pensar com una qüestió, susceptible de la mateixa empara. 

Que perses, mongols i otomans representin el seu propi profeta no implica un problema, perquè la representació gràfica es realitza, dins d'aquestes comunitats, com una forma de fe més. Parlem, per concretar-ho, de la dimensió "ad extra" irrespectuosa. 

No tota representació és blasfema, sinó sols aquella, òbviament, que està feta per fer mala sang, amb una dosi mínima de mala sang, amb consciència que s'està fent mala sang. 

B. Tiguem en compte aquests mots d'Isam Sami, membre de la Gamà Islàmica: "el nostre profeta és una línia vermella indepassable. La seva importància ha de ser respectada. N'hi hauria prou amb aprovar una Llei mundial contra la blasfèmia, talment com hi ha una Llei mundial que prohibeix l'apologia de l'Holocaust". Un membre de CV menys radical és per exemple el Ministre d'Afers Exteriors d'Argèlia, Mourad Mdelci, que diu: "és necesarri un marc jurídic mundial per fer front a la blasfèmia". Són opinions que reflecteixen el problema: 'ad intra, no tenim aquest problema, sinó ad estra, això és, a la resta del món'. 

III

Els arguments adduïts respecte aquesta proposta plentejada, com vèiem, informalment i formal, són de natura diversa. En cert sentit, tots els drets humans, pel seu tarannà absolut, tendeixen a contradir-se, i han de ser ponderats, rebaixant-ne el grau d'absolutivitat. El dret fonamental més citat, però, és el de llibertat d'expressió, que pot manifestar-se tan filmant pel·lícules, escrivint llibres, com publicant imatges de caire satíric. En qualsevol cas, un altre dret fonamental que, quan s'exerceix per fer exactament allò que altres consideren blasfèmia, genera un problema o conflicte. 

Els exemples són prou coneguts: (a) un isrealià que, des de l'odi a Palestina, ha finançat, amb fons d'israelians, un film -Innocència de l'Islam- en què apareix Mahoma con un imbèlic profund i libidinós; una de les actrius ja ha demandat l'israelià en qüestió perquè va posar en la seva seqüència de diàleg uns mots que ella mai no va dir i, afegeix, que eren un mots plens d'odi, en efecte; no s'ha representat mai, llevat d'un cop a Los Angeles; un tràiler en mostra prou, però, per generar tot seguit una sèrie de revoltes al món islàmic de característiques esfereïdores: tres morts, un dels quals Ambaixador dels EUA; i (b) el setmanari Charlie Hebdo, francès, menat endavant pel Sr. Charbonnier, té aquests darrers dies com a portada una imatge de Mahoma en cadira de rodes, que la premsa ha relacionat, pel seu títol -Intocables 2-, com la segona part, irònicament parlant, del film del qual parlàvem. 

Sembla, doncs, que el debat, en aquest cas concret -fer-ho de forma general fóra infructuós i impossible plantejar-lo*- radica en els següents termes: d'una banda, una religió -que, atenent a l'immens descrèdit del catolicisme vaticà (que la gent estigui batejada, què pot implicar?), l'islam és la primera del món, sense cap mena de dubte, en el nombre de creients que la practiquen de debò- que, amb total independència que els integrants de la qual considerin, com a tradició o com quelcom més (com a part integrant de la religió), prohibida la representació del Profeta i Al·là, resulta claríssim, als ulls de tothom, que representar, satíricament, elements sagrats d'aquella religió, de forma irrespectuosa, va en contra de la Fe dels seus creients; i, d'altra banda, una sàtira -que, en el cas de "Innocència de l'Islam", no l'ha vist més que quatre arreplegats, i, en el cas de "Intocables 2", sembla que fa poca gràcia una publicació que ben podria ser que, l'endemà de la publicació, provoqui innumerables morts- que s'empara, diuen, en la llibertat d'expressió. 

IV

Crec que el conflicte o problema teòric entre una religió i el respecte degut mínim del qual vol gaudir, d'una banda, i una sàtira, mal feta, mal venuda i de conseqüència terrificants i mortíferes a mig món, de l'altra, és un conflicte fàcilment resoluble i un problema teòric absolutament fals. 

És un conflicte fàcilment resoluble, primer de tot, perquè una Llei mundial efectiva el podria resoldre. No parlem, com els periodistes han intentat dir per confondre (fa l'efecte, ben bé), d'iconoclàstia o anàlegs, sinó de respecte a la religió. De pur i simple, ras i curt, respecte. Al cristianisme no és pas prohibit representar a Crist i, nogensmenys, si hom el representa d'una manera grollera, això és evidentment blasfèmia, segons qualsevol catòlic, perquè, aquest diria, ofèn Déu. Un exemple de la setmana passada: el Festival de Cinema de Venècia ha premiat un curt en què una dona es masturba amb un Jesús posat a la Creu, la qual cosa, de manera almenys lògica, ha escandalitzat alguns dels seus coreligionaris. Jo penso que no ofèn pas Déu, però, en qualsevol cas, entenc que puguin amoïnar  accions d'aquest tipus, dutes a terme contra el Sagrat, precisament perquè és tal, sense un rerefons clar o finalitat susceptible d'escassa tutela pública. 

I és un problema teòric fals perquè, en una balança, si hagués de triar, una persona prou raonable, entre la llibertat religiosa i l'interès que pugui tenir o no la sàtira irrespectuosa, en aquest món (no ho oblidem: fora i dins d'Europa, molta gent creu seriosament en el transcendental), no hauria de dubtar. La religió és un patrimoni de la humanitat que, tant o més que la cultura, s'ha de respectar. L'humor de mala fe, per fer solament mal i més mal, en comptes, ben podríem pensar, altrament, que és resultat de la secularització, de l'individualime, de l'apatia, d'una societat greument malalta. En altres mots, es debat entre el que verament és un dret humà, com és professar en relativa pau i respecte la pròpia religió, i un interès crematístic o lúdic, com és fer gràcia a la gent a costa d'un dret humà que, per veure's pertorbat i humiliat, acaba generant reaccions violentes massa damnívoles. 

I encara donaria un argument més: el que de cap manera es pot permetre és que es girin les tornes i els que són els que sumen l'epítet de "problemàtica" a una "falsedat" s'erigeixen en els defensors per excel·lència dels drets humans, d'una excessivament hipotètica llibertat d'expressió, per alhora -com els resulta lògic, és clar- reduir a no res, no ja una manera de viure la religió, sinó el respecte que s'hauria d'argermanar -en uns mínims- amb tota religió. 

V

En conclusió, endavant, endavant amb el Tractat internacional contra la blasfèmia (encara ni tan sols endegat), si es fa des del seny, per al respecte de drets fonamentals, contra facinerosos autors de facècies.




* Un altre debat fóra el que es donà, ja fa temps, entre l'escriptor Rushdie i l'islam, amb cremadissa i trencadissa d'ambaixades inclosa, a més de revoltes i morts, ben bé, pels resultats, com ara darrerament. El cas és diferent perquè Rushdie no exercia cap hipotètica llibertat d'expressió, sinó el seu dret de creació literària, també fonamental, que es contraposada, segons els afectats, a la seva llibertat religiosa, en la novel·la Els versos satànics. La contraposició entre drets, però no és l'única diferència, sinó el que implica: 

  • eren realment, en aquest cas, drets fonamentals els dos -el conflicte entre drets verament fonamentals resulta més complex, vull dir, que no pas el cas, com veurem, entre el degut respecte a la religió d'altri, d'una banda, i una sàtira ximple contra la religió, no emparada per cap dret rellevanitzable-; i 
  • l'exercici seriós i conscient de la llibertat de creació literària ha de ser protegit, sobretot quan no és un atac dolós contra els drets fonamentals d'altri -en això també hi ha una diferència clau: és un vertader exercici d'un vertader dret fonamental, no com una sàtira, que és un exercici de mala fe d'un dret que, amb mala fe, s'assimila a un dret fonamental que no correspon. 

Solbes sobre la Xina i la UE

Aquesta vesprada -22.9.12- he estat a casa d'un amic i, en veure El País sobre la taula (no pertanyia a l'amic, ans al seu pare), n'he furtat una plana, mig per interès en la matèria de l'article i mig per rancúnies passades. En citaré alguns passatges del text, titulat "Después de la cumbre: tres pruebas chinas para España", de Solbes i Youngs. 

La UE debe mejorar su forma de abordar la política comercial y de inversiones. La Comisión ha presentado una propuesta basada en el principio de reciprocidad de acceso comercial [...] Los Gobiernos europeos siguen teniendo discrepancias sobre cuánta reciprocidad es la apropiada: los Estados liberales del norte temen que acabe siendo un proteccionismo descarado. Muchos analistas chinos indican que ese es el aspecto que más enturbia hoy sus relaciones con Europa [...] un uso desmesurado de la reciprocidad tiene grandes probabilidades de provocar una reacción contraproducente en China [...] está justificado ejercer presión para convencer a China de que se adhiera plenamente al espíritu de las normas de la OMC [...] Las exportaciones de la UE a China han tenido un incremento saludable durante la crisis, de 133.000 millones de euros a 156.000 millones de euros entre 2010 y 2011, suavizando la tendencia negativa del déficit comercial europeo con China. Las exportaciones alemanas al país asiático se han duplicado desde 2007. A pesar de los problemas de acceso al mercado, la Unión sigue invirtiendo cinco veces más en China que a la inversa [...] el desplazamiento del poder mundial hace que sea muy difícil aplicar de manera eficaz la política de derechos humanos de la UE en China; algunos dirían que es descabellado e incluso inapropiado. Pero una nueva estrategia de derechos humanos de la Unión que no tenga en cuenta a China no puede considerarse satisfactoria [...] esa especie de “excepción china” que numerosos observadores están defendiendo de manera implícita sería mal presagio [...] un respaldo diplomático menos ambivalente a la cooperación en cuanto a los criterios del Estado de derecho, los marcos de gobernanza económica y el fomento de la construcción de capacidades orientadas hacia los derechos humanos puede ser útil y no constituye una amenaza a las autoridades chinas [...] Está bien evitar cualquier reorientación que evoque la anticuada idea de “contener a China”. Pero eso la obliga a hacer equilibrios, a trabajar con Estados Unidos sin asociarse por completo a las premisas estratégicas de su giro. Será necesaria una geoestrategia muy sutil y muy hábil [...] la UE no debe sobrevalorar su potencial político en Asia.

dijous, 20 de setembre del 2012

Carillo-Fraga-Anasagasti

59 segundo, TVE, finals del 2008



Carrillo, sintetitzant el seu mot, diu: una cosa és el Franquisme i una altra, de ben diferent, és que el Franquisme va tenir tot el temps que va voler donar-se per rehabilitar-se, per fer-se publicitat, per demonitzar els seus enemics. Entre altres raons, és per això que en la "forma mentis" dels militars jubilats que encara avui defensen públicament certes ideologies antidemocràtiques i colpistes, no han pas canviat, ni canviaran, d'idees. 
Fraga-Iribarne -en la línia del "si hem d'aplicar la Llei de la Memòria Històrica, hem d'arribar fins a Caïm i Abel"- respon: les guerres carlines van ser massa dures, a més del cop d'Estat de Ferran VII, com per ara tornar-hi. És d'aquella opinió -com els jetzale- segons la qual l'anomenada Guerra Civil espanyola era només la cinquena guerra civil que vivia Espanya en un lapse de temps de cent anys. I es planyia, com si hagués lluitat a totes cinc, cansat, ja gran. 
Anasagasti, en substància, afegeix, com home novell respecte els dos anteriors, amb la distància doctrinal que permet aquesta circumstància: la IIª República fou volguda pel poble i, per tant, aquells pocs anys han de ser respectats. Pensa, però no ho diu, en el legendari lehendakari Aguirre Lekube. Indica, més a prop de Carillo, que no pas de Fraga, que potser fóra hora de poder investigar legalment la història. L'Estat, però, té arxius classificats com confidencials i, doncs, no se sap la veritat, per exemple, sobre Pedro Urraca, l'assassí de Companys. I diu que, conseqüència del "sermo" de Carrillo és que, avui dia, al Congrés dels Diputats, hi hagi quatre retrats -hem de pensar que ara n'hi ha molts més, però aleshores sols quatre- tres dels quals eren d'homes de Franco. Això, amb Goering, es demana retòricament, fóra possible a Alemanya? Conclou: "hay que poner las cosas en su sitio", això és, reconèixer que el franquisme era "terrorismo de Estado", entre altres coses. Ara bé, "no recrearse en el Pasado". 
Fraga: a Anasagasti, "en la Segunda República el sospechoso señor Alejandro Lerroux se llevó por delante de un plumazo el Estatut catalán, ¿o es que Ud. no se acuerda de eso?", afegeix, de sorpresa, després d'unes itervencions anteriors en les quals no tenia ganes de parlar. 
Anasagasti: "sí, bueno", diu, com admetent, no, en veritat, no me'n recordo pas. 
Fraga: "se ha dado una versión demasiado idílica de la Segunda República", sentencia, confirmant, de fet, la paraula de Carrillo: la publicitat ha arrelat, els productes de "40 años de paz" han interessat a un públic important -a un món dels anys 60 on, de fet, la desocupació era baixíssima, a Espanya també: gràcies a Franco? Potser era una qüestió de Laureà López-Rodó i el flux econòmic mundial, més que del falangisme bullit i rebullit-. El cas és que, per concloure, sobta, i molt, que dos anys després el TC "de un plumazo", com Lerroux, també anorreés l'Estatut de Catalunya, com a prova apodíptica que l'escenari estructural polític no és democràtic. 

dissabte, 15 de setembre del 2012

Molt inquietant: des del Ministeri de Defensa


Real Decreto-ley 26/2012, de 7 de septiembre, por el que se concede un crédito extraordinario en el presupuesto del Ministerio de Defensa para atender al pago de obligaciones correspondientes a programas especiales de armamento por entregas ya realizadas.

A. Raons de Pedro Morenés per justificar el préstec -exactament de 1.782 milions d'euros- que demana el seu Ministeri de Defensa:

Los programas especiales de armamento son aquéllos que, tanto por su volumen económico como por la complejidad industrial y tecnológica que plantean, suponen las más relevantes adquisiciones de sistemas de armas que realiza el Ministerio de Defensa. Estos programas contribuyen de forma determinante a
– La modernización de las Fuerzas Armadas y su habilitación para la participación en las misiones internacionales en las que España se despliega con países aliados.
– Desarrollo del tejido industrial español con alto componente tecnológico, con opciones de competir en mercados internacionales para exportar dichas capacidades.
– Generación de puestos de trabajo de alto valor y capacitación con importantes transferencias tecnológicas a sectores civiles.
– Cooperación industrial internacional.

B. Raons addicionals, en negatiu: 

Las consecuencias de la no atención de los compromisos de pago serían las siguientes:
– Pérdida de empleos altamente cualificados y de capacidad exportadora de nuestra industria.
– Colapso financiero de los programas internacionales y consecuente deterioro de la imagen de España.
– Limitación de nuestra capacidad para participar en las misiones internacionales.

divendres, 14 de setembre del 2012

Deutschland geht es nur gut, wenn es Europa gut geht

Angela Merkel konnte von einem „guten Tag“ für Deutschland und einem „guten Tag“ für Europa sprechen. „Deutschland geht es nur gut, wenn es Europa gut geht“, sagte sie. Das Zusammenwirken der Verfassungsorgane würdigte sie - das von Bundestag, Bundesrat und Bundesverfassungsgericht. [...] Nur die Linksfraktion beteiligte sich nicht an dem überparteilichen Beifall, auch wenn deren Vorsitzender Gregor Gysi („Deutschland braucht den Euro, das ist die Wahrheit“) später zu Protokoll gab, eigentlich müssten CDU, CSU, SPD, FDP und Grüne der Linksfraktion dankbar sein - für die Bedingungen, die das Verfassungsgericht auch wegen der Klage der Linkspartei nun gestellt habe. Das sagten von den Angesprochenen - nach den rhetorischen Gesetzmäßigkeiten des parlamentarischen Betriebs - natürlich niemand im Bundestag. Doch am Rand des Geschehens lobten auch maßgebliche CSU-Abgeordnete die Verfassungsbeschwerde. Allerdings bezogen sie das auf ihren Kollegen Peter Gauweiler, der auch zu den Klägern gehört hatte. [...] Voßkuhle sorgte zum ersten Mal seit Wochen für eine Debattenabschwellung und legte die Entscheidungsmacht wieder in die Hände derer, die dafür da sind: in die von Regierung und Parlament [...] alle nach einem Datum, einer Schicksalsstunde, einem „Ich weiß noch genau, wo ich gewesen bin“-Moment. Das sollte dann der 12. September in Karlsruhe sein [...] Solche Dramatisierung hat eine Entlastungsfunktion. Die Öffentlichkeit verfolgt die nun schon drei Jahre währende Eurorettung mit einem Gefühl der Ohnmacht. De facto ist es eine Zwangslage, in der Finanzanleger von der Uneinigkeit Europas in der Haushalts- und Steuerpolitik profitieren. Die europäischen Regierungen müssen sich wie in Zeitlupe bewegen, um keine panischen Reaktionen bei den Geldhändlern auszulösen. [...] Es war ihr Tag, ist es in Wahrheit immer gewesen. Die Hauptverhandlung wird kaum noch jemanden interessieren. Unter ging auch die Frage von Gregor Gysi: „Wir leihen den Banken Steuergeld zu 0,7 Prozent. Das leihen die anderen Staaten zu sechs Prozent. Wie erklären Sie das eigentlich den Steuerzahlern?“[...] Die Zentralbank werde nur unter „klaren Bedingungen“ Staatspapiere kaufen, versicherte Westerwelle. Der FDP-Politiker, aus dessen Partei heftige Kritik an Draghis Politik laut geworden war, sagte: „Auch wir Deutsche werden am Ende einen Preis für die Überwindung der Krise gezahlt haben.“ Doch gelte es, die eigene Währung und Wirtschaft zu stabilisieren. „Würden wir nicht handeln, wäre alles viel teurer“, mahnte Westerwelle. [...] Juncker schloss abermals aus, dass Griechenland den Euroraum verlässt. Auf die Frage, was passiere, wenn die Troika einen negativen Bericht vorlege, antwortete er: „Wenn der Esel eine Katze wäre, würde er jeden Tag in der Baumkrone sitzen.“

FAZ, 12, 13 und 14.9.2012

dissabte, 8 de setembre del 2012

Els dos models de l'Alt Funcionariat als Estats contemporaris



MODEL DEMOCRÀTIC

Aquest model, que troba la seva efectivitat a l'hora de triar els alts càrrecs de l'Administració pública o de l'Estat, té la seva soca-rel en el fet que, primer de tot, es celebrin unes eleccions i, en segon lloc, els subjectes electes triïn els alts funcionaris. 

La democràcia, en aquest sentit, no és només constituir un Parlament, sinó que aquest òrgan tigui poders de nomenament sobre alts càrrecs, no sols de l'Executiu -v.gr., els ministres, consellers, llurs secretaris, personal de confiança, etc., que resulta bastant obvi, altrament la democràcia fóra orgànica, com la franquista-, sinó també directors dels òrgans polítics, fiscalies generals, caps de policia, administradors generals d'empreses públiques, institucions nacional i internacionals -pensi's en les ambaixades- i tota mena de seccions i subseccions en el si de la immensa Administració Pública. 

Resulta, per tant, adeqüat pensar en els termes següents: "quan estic votant aquest polític, haig de meditar també qui triarà, destituirà, amb el seu gran "poder de nomenament" que té". Hi ha polítics, per exemple, que acaben sent odiats per fer, amb aquest poder, una col·locació de fills, nebots, família en general, amics i amics d'amics, coneguts, etc. en càrrecs de gran importància per al funcionament normal de l'Estat, que deixa de ser, en tal escenari, normal, perquè rares vegades passa que hom està envoltat de les eminències del país, però sí del gent que, com corbs, volen benefiar-se de l'èxit d'altri. 

Aquet model té aquest avantatge: els bons polítics triaran "els millors" per assumir les responsabilitats  dels càrrecs vinculats als nomenaments respectius. La tendència ideològica, a l'hora de decidir qui és "el millor" per a un cert càrrec específic, és imprescindible. Què és el millor pot resultar relatiu o molt relatiu en la tria de qualsevol especialista. I el desavantatge, que ja ha estat descrit, fa així: pot ser que triïn malament, que vulguin triar malament, que, en fi, tot i saber governar, no sàpiguen triar, que també pot passar, com qui val per això però no per això altre. 

a. Quan Felipe González -posem per cas- afirma que "el dia que un miner no pugui ser president del Govern ja no viurem a una democràcia" i, ho defensa amb totes les conseqüències, acaba caminant cap a l'absurd (com quan va nomenar ministre a un paleta): un miner pot ser que triï un miner per dirigir una alta Institució estatal i, aleshores, estarem perduts i, l'interès general, posat en entredit. Exemple clar és Calviño, ex cap de la TVE, gràcies al qual va aconseguir González incomplir la seva promesa de sortir de la NATO, a través d'un referèndum televisívament influït.

b. Quan darrerament Rajoy posa a Echenique, del PP, al capdavant de TVE i a Somoano, de Telemadrid (cal recordar-ho: posant imatges de manifestants grecs -més violents- fent-los passar per manifestants espanyols, per posar, bàsicament, la població en contra dels manifestants), a dirigir els informatius de la cadena, sembla que té en compte, més que el mèrit d'aquests components, els amiguets més propers.

c. Així mateix, la creació, en temps del Tripartit, del CAC, consell de l'Audiovisual de Catalunya, òrgan que controlar l'activitat dels periodistes. El fet no és el control -el control, si és bo, no és dolent-. El fet és que cap dels seus integrants era periodista. Us imaginaríeu un Col·legi de Fusters sense cap fuster, ans amb polítics: doncs vet aquí el CAC. 

Per acabar, un apunt: el mal funcionament de les Administracions -quasi totes, en fallida o molt a prop, i, en tot cas, fins i tot en temps de vaques grasses, insolvents o bastant deficitàries (amb la confessable excepció de la Seguretat Social espanyola, atenent a les geometries demogràfiques del baby-boom que, només fins ara, treballava, tot fent que la ràtio amb els jubilats cotitzadors fos súmmament positiva)- i, així mateix, empreses públiques, tingui alguna cosa a veure amb el fet que els polítics -cal dir-ho: els mals polítics massa sovint- hagin triat malament els seus administradors, els seus gerents, els seus directors i presidents, etc. Potser és per això que, quan es venen i passen a pagar grans sumes d'impostos que abans no pagaven (malgrat això, vull dir), esdevinguin, per miracle, per primera vegada a la seva història rendibles. 


MODEL NO DEMOCRÀTIC


Malgrat sàpiga greu, aquest és el segon model, que no admet un tercer. Un model intermedi entre el democràtic i el no democràtic resultaria contradictori en la seva essència.

Abans d'entrar a analitzar el rerefons del model no democràtic analitzem el tertium genus, que és l'intentat i no reeixit a l'Estat espanyol. El C.G.P.J. és un organisme cabdal de l'organització institucional de l'Estat i, alhora, un òrgan sens el qual el Poder Judicial espanyol freturaria de consistència interna. El Ministeri de Justícia i el Tribunal Suprem són, amb el C.G.P.J., els que completen tal consistència i funcions. L'art. 122.3 de la Constitució estableix un model, que fa així: "El Consejo General del Poder Judicial estará integrado por el Presidente del Tribunal Supremo, que lo presidirá, y por veinte miembros nombrados por el Rey por un período de cinco años. De éstos, doce entre Jueces y Magistrados de todas las categorías judiciales, en los términos que establezca la Ley Orgánica; cuatro a propuesta del Congreso de los Diputados y cuatro a propuesta del Senado, elegidos en ambos casos por mayoría de tres quintos de sus miembros, entre abogados y otros juristas, todos ellos de reconocida competencia y con más de quince años de ejercicio en su profesión". L'art. 112 de la LOPJ, cridada a desenvolupar el precepte constitucional, ho arrodoneix: els 12 que, segons la Constitució, no han de triar ni en Congrés ni el Senat, seran nomenats per aquestes Cambres indirectament, a través d'un model complex i que fóra llarg d'explicar. 

El resultat és que tots els vint membres del C.G.P.J. són, al capdavall, nomenats pel poder polític, democràtic, legislatiu, que doncs es confon amb el judicial, en aquest punt almenys. El resultat és que el C.G.P.J. és considerat, fins i tot per l'APM, associació de magistrats en principi amb tendència conservadora, un òrgan malauradament massa polititzat, com no podria ser d'una altra manera. El verí de la poma arriba a les arrels de l'arbre. Conclusió: el model mixte, o intermedi, no funciona, perquè acaba essent considerat o massa polititzat o, com podria ser el cas contrari del C.G.P.J., excessivament tecnificat, la qual cosa, com ara tot seguit veurem, també és un defecte. 

El model no democràtic és el que Weber van anomenar el de les oposicions xineses. Sembla que a l'antiga Xina hi havia un sistema d'oposicions duríssim, molt llarg, reservat per intel·ligències d'excepcions i poc plausibles generació rere generació. Aquest sistema va durar fins mitjans de segle passat. La Xina, cal dir-ho, en primer lloc, malgrat tenir aquest Alt Funcionariat, preparadíssim en tots els sentits, no va avançar gaire. Altrament, amb Mao, que va tenir orígens camperols i sols va arribar a ser bibliotecari, la Xina va poder per primera vegada a la seva Història avançar devers un determinat objectiu i satisfer-lo en cert sentit. 

A Espanya fóra, en relació al que parlàvem, que els Jutges i Magistrats escullissin, sense intervenció ni del Poder Executiu ni del Legislatiu, els seus caps, del T.S. i el C.G.P.J. Això faria, molt probablement, que passés això: gent molt preparada tria, entre ells, la gent més preparada. Sens dubte, els Jutges i Magistrats saben millor que els polítics quins són els elements que als quan no es pot badar a l'hora de triar, diguem-ne, el Cap del Poder Judicial: de les publicacions manualístiques, sens dubte, en saben molt més els professionals de l'àmbit, de les novelles jurisprudènices, també sens dubte, els mateixos en tenen una constància clara, perquè aquesta és la matèria prima de la seva feina de dia rere dia. La capacitat de feina, la capacitació en general, pot veure'ns segons aquests criteris, dels quals, un polític, en veu una llista de la qual no n'entén ni un borrall, mentre que un Jutge o Magistrat en copsa l'essència pregona de la feina efectiva de la persona que estan triant. 

La tria de Dívar, com a President del T.S. responia a fosques raons -mai no aclarides- que, en tant que fosques, només podien ser de natura política. No se li coneixia cap sentència important. Altrament, se'l sabia esbiaixat per raons no legals, com ara la seva confirmada peterninença a assemblees catòliques radicals. Aquest escenari féu que Zapatero el nomenés, amb el vist-i-plau de Rajoy, probablement a canvi que aquest segon, llavors a l'oposició, el compensés amb un altre afer -mai no aclarit tampoc-. Aquestes foscors han d'acabar. 

Però, que els més preparats i professionals acabin triant els millors entre els de l'ofici o professió, també té els seus inconvenients. Pot ser que l'Alt Funcionari, que exercirà càrrecs de gran pes de profunda i necessària repercussió a l'hora de satisfer, o no, l'interès general de la societat, sigui enemic del poble. Ho dic així perquè quedi clar: el més preparat de tots ben pot ser que sigui enemic del poble, però no dels companys d'ofici o professió. Això és un problema: pot certificar-se que un Estat on el Parlament és democràtic, però on la resta de càrrecs alts de direcció de l'Administració Pública no ho és, acaba sent un Estat no democràtic. Al capdamunt, els genis, i abaix, els imbècils: això no s'aguanta per enlloc, perquè ni és democràtic ni és assenyat.  


CONCLUSIÓ

La conclusió és trista, perquè ens condemna probablement a la mediocritat. Les societats que són, en el cor de cada ciutadà, democràtiques, ben poden organitzar el sue model d'Alt Funcionariat segons marcs no democràtics, sinó meritocràtics, perquè qui sigui el triat, dels més preparats, també se'l sabrà com un bon ciutadà, que vol el bé del país. Quan dic una societat més democràtica, parlo per exemple d'Alemanya, on Andreas Vosskuhle -president del T.C. alemanya- és considerat inqüestionable, primer de tot, per mèrits propis i, en segon lloc, perquè tant la dreta com l'esquerra, així com els verds, el consideren un geni total. A Espanya és clar -quan contemplem el nostre T.C.- que no tenim cap Vosskuhle, ni el tindrem mai, mentre la societat sencera no sigui més democràtica, això és, mentre no cregui en si mateixa.

En aquest sentit, en Jordi Pujol va definir la mentalitat del Franco respecte la societat que governava (al llibre del Gironella, Cien españoles y Franco) en termes planyívols: en Franco no creia en els espanyols, no hi creia gens, ans considerava que no se'ls podia deixar sols, que calia tutelar-los en tot, fins i tot en què deien i què pensaven, perquè altrament es farien mal solets. Quan la societat creu en si mateixa, en comptes, la llibertat pot esdevenir institucionalment màxima: desapareix la por dels governants respecte els actes i mots dels governats, i també els ciutadans es respecten recíprocament entre ells.

L'única conclusió optimista que vull treure'n d'aquesta dialèctica entre els dos models màxims de nomenament d'Alt Funcionariat als Estats contemporanis, fa així: la democràcia és una manera de fer les coses que té, en tot cas, condicionants previs (no és un absolut, com alguns han dit).

Aquests condicionats als quals se subordina el sistema democràtic són, entre altres coses, un estat del benestar mínim -que hi hagi persones, no bèsties, això és, que la població no tigui majoritàriament por del seu destí en tant a "què menjem demà"- i un ensenyament que arraconi l'analfabetisme i la ignorància.

Si la societat és prou madura com per gaudir d'una democràcia, aleshores proposo que aquesta democràcia que neix serveixi per progressar devers models cada vegada més democràtics que permetin el que és, crec, preferible: que els càrrecs electes, per elecció, tinguin la responsabilitat de nomenar els Alts Funcionaris de l'Estat, inclosa la màxima instància Judicial, perquè, en una societat madura i, dins de cor de cada persona, també democràtica, la tria estarà subjecta a la legitimitat de la seva pròpia posició. La democràcia ens ha de servir per democratitzar, no pas pel contrari, com passa avui dia. 

Tortura, Censura, Recomanació



TORTURADOR

La trobada és entre, d'una banda, un torturador i, de l'altra, un torturat, com no pot ser d'una altra manera. Resulta segur que el torturat, per definició, haurà de patir dolors en tot cas conscients. Ara bé, el torturador -que coneix la condició humana, que sap on sofreix l'home, que, com sap què és la pietat, precisament la desdiu i no la condeceix, que sap fins i tot quan el dolor que inflingeix va més enllà del que podria mantenir conscient i, per tant, sap què és l'àmbit de la consciència humana, que és àdhuc més important que saber què és el dolor humà- aquest torturador com viurà el moment de la tortura? 

Parlem aquí, tanmateix, de la tortura de debò: aquella davant de la qual el propi torturat té certes reserves d'admetre'n l'existència, no aquella tortura amb víctimes que volen escampar als quatre vents. Definir tortura no és senzill: és clar que, si tortura és allò que han patit aquells que van escriure les cartes des de les presons a la WWII (vid. Lettere della resistenza europea) i que, per deixar de patir-les, van llançar-se per la finestra, resulta dubtós que contínuament -setmanalment- sigui de tot veritat allò que afirmen al Gara i al Naiz basc, segons els quals un blau provocat per una puntada de peu d'un policia nacional ja és considerat com una tortura. Va en contra dels propis interessos fer-ho: tortura és el que van patir els presos d'E.T.A. durant els anys seixanta i setanta, com descriu Xirinacs (vid. L'espectacle obsessiu), que era tremend, i no el que es viu ara, que és un escenari de major garantisme. 

Més enllà de la noció terminològica inefable, i tornant el que dèiem, és fals que el torturat no té sentiments ni sent res, perquè si fos així no sabria ni podria fer mal. Tampoc no hi hauria cap motiu -cap en abolut- per comminar-lo o dirigir-lo a practicar la tortura, perquè seria un mar apàtic i ataràxic. Altrament, el que, parlant de mínims, també resulta segur, és que la condició del torturador parteix d'una contradicció: precisament perquè sap què és el torturat, pot destruir-lo. Conèixer el que destruim: entrar perquè surt. 


CENSOR

En una Dictadura, si d'una banda es troba l'escriptor, el periodista, l'assagista, etc., de l'altra hi ha la figura tradicional i antiga del censor. Censar vol dir moltes coses, a la Constitució el Rei és censor de les Lleis, però és clar que no ho diem en aquest sentit. El censor, altrament, és descrit encara avui d'acord amb la idea que és màquina neutra que actua a favor de la depuració dels textos, en part o del tot, en tant que conenen idees contràries a la ideologia oficialista d'un cert règim sàtrapa. La premissa és falsa. 

El censor que llegeix és un bon lector, perquè té aquestes qualitats: és un lector atent -se n'ha d'adonar de totes, no li'n pot passar ni una-, un lector prudent -la censura, arreu, ha tendit a aplicar-se amb subtilesa, com si no existís, perquè si és descarada, aleshores caldria no ja parlar d'una llibertat d'expressió, ideològica, de difusió de continguts, de premsa, etc. limitada, sinó de la mera i simple inexistència d'aitals llibertats- i és finalment un lector conscient -com a corol·lari de les dues anteriors: sap què llegeix, està atent, i sap què ha de fer, ser prudnet-. Per això, quan un presoner, posem pel cas, lliura al funcionari de la Penitenciaria una carta, un article, un llibre, etc., redactat amb plausible intel·ligència i embolcallat en estil daurat, el funcionari se n'adona.

I vet aquí el drama del censor que fa bé la seva feina i no és arbitrari: sap que el que llegeix -només llegeix o pràcticament circumscriu la seva activitat lectora a textos d'heretgia, de crítica política, de lluita per la llibertat que ell mateix delimita- és millor que el que diuen els pamflets del règim, però el règim li paga el sou. I, com el sou sempre o quasi sempre resulta més persuasiu que no pas la idea esmolada, la lletra formosa, etc., el censor segueix fent via, deixant-ne passar alguna, i essent per això esbroncat, perquè fa el que no creu, perquè almenys mica en mica va fent-se cient del fet que li paguen, només, per fer allò en què ell no creu. 


RECOMANADOR

Avui dia encara força vigent: existeix una deslleial competència entre escriptors. Un escriptor li recomana a un altre: "llegeix aquestes obres x, y i z, perquè són una delícia, plenes de dolcesa i d'inspiració altívola", dit així, amb paraules ambiciosament falsàries. I l'altre li fa cas i, de retruc, acaba escrivint molt malament per, finalment, caure en desgràcia de la llista de les vendes. 

Aquestes recomanacions són clàssiques i encara s'utilitzen amb immens plaer. "El camí és per aquella banda", diu, el que va precisament per l'altre costat. I així el món s'enriqueix i va endavant, amb uns errors que, en realitat, no tenen en compte que "el model de racionalitat comprensible en què es fonamenta la vida humana no pot mai aïllar radicalment el dubte". El dubte, ras i curt. El dubte és, per dir-ho d'alguna manera o de qualsevol, allò que sempre treu el cap quan tot és "dat e beneït", o lligat i al magatzem. El dubte fa que les recomanacions equivocades impliquin el gaudi i benefici de l'aspecte minoritari, però real i poc freqüentat, sigui collides pels extraviats. 

Gràcies als ateus i agnòstics, per posar l'exemple històric, els cristians han vist consolidada la seva creença, en debats, en intercanvi de proclames, en discussions inacabables però satisfactòries. Així mateix, el pecat -la recomanació deslleial i falsa- ens consolida en el "vull ser bo". L'error, quan esdevé conscient, és sempre un cartellet que ens diu: "per aquí no, ara ja ho saps, així que prova a anar més aviat per allà". Conclusió: els grans escriptors, que van intentar enderrocar a peu de recomanar-los els altres escriptors llibres dolents -precisament en recomanaven, aquests, perquè sabien que era aquella persona un risc per al seva professió-, van acabar sent bons escriptors. 

El recomanador del mal, que sap que recomana el mal, és una figura que, altrament del torturador i el censor, no té perdó de Déu, perquè és la persona que del cert més ben s'adiu a representar el Diable a la terra. 


dimarts, 4 de setembre del 2012

Fracàs escolar a Espanya


breviter

Joves estrangers que abandonen els estudis postobligatoris (el Batxiller) són el 45%, molts dels quals tampoc no acaben l'ESO. Aquest és el percentatge més alt de la UE, després de Grècia (47%), i a prop d'Itàlia (43%) i Portugal (38%). 

En l'ensenyament mitjà, un 32% dels alumnes repeteix curs, un 35% no acaba amb èxit 2n d'ESO, el 48% no supera el Batxiller i a la universitat l'abandó dels estudis voreja el 50 %. Es pot xifrar que el 72% de la desocupació dels menors de 25 anys té relació estreta amb l'abandó dels estudis i el fracàs escolar. 

L'índex espanyol de fracàs, prop del 29 %, només és superat per Portugal, amb una mica més del 45%. Les estadístiques oficials indiquen que la comunitat amb més fracàs escolar és Canàries, amb un 35,8%, mentre que la d'Astúries és la més baixa amb un 14,4%, seguida de Navarra, amb un 17,3% i la Comunitat Autònoma Basca, amb un 17,5%. 

El 36% dels alumnes d'ESO i primer de batxillerat han de recuperar assignatures, ara al setembre, que van suspendre el curs passat. 


No la pau, ans la victòria



"La situación actual es muy parecida a la del 36, pero sin sangre. 
El Ejército español, en los momentos fatídicos 
de nuestra historia, siempre estuvo con el pueblo"
coronel Alamán Castro, sept. 2012

Dios nos concedió en el siglo XIX al duque de Ahumada 
(fundador de la Guardia Civil) 
y en el siglo XX a Francisco Franco
Ibid.



1936

Finales de enero: el general Orgaz y otros generales acuerdan sublevarse el 19 de febrero si el Frente Popular gana las elecciones. 
16 de febrero: Las elecciones generales de España de 1936 dan como vencedor al Frente Popular. Paralelamente a Gil Robles, el general Francisco Franco, jefe del Estado Mayor del ejército, trata de persuadir al inspector general de la Guardia Civil, Sebastián Pozas, y al ministro de Guerra, Nicolás Molero para advertirles de los posibles desórdenes que se puedan producir en las calles y que impongan la ley marcial y saquen a la Guardia Civil a la calle. 18 de febrero: Reunión de los generales Franco, Goded, Fanjul y de otros mandos militares para estudiar la posibilidad de declarar el estado de guerra por su cuenta. Reunión del Gobierno que decide declarar el estado de alarma durante ocho días. 19 de febrero: Manuel Azaña forma nuevo gobierno, excluyendo a los socialistas. 21 de febrero: Nueva Ley de Amnistía para los represaliados de la Revolución de 1934. 26 de febrero: Franco es nombrado comandante general de las islas Canarias para alejarlo de las conspiraciones madrileñas.
2 de marzo: Comienza en Caspe los preparativos para elaborar un Estatuto de Autonomía de Aragón de 1936. 8 de marzo: Reunión de militares descontentos en casa del corredor de bolsa José Delgado, amigo de José María Gil-Robles. Entre otros, se reúnen los generales Franco, Fanjul, Mola, Varela, Kindelán y Orgaz, así como el coronelValentín Galarza, jefe de la UME (Unión Militar Española). Los reunidos acuerdan llevar a cabo un golpe de estado en caso de amenaza grave a "la unidad de la patria" y quiebra límite del orden público.3 Acuerdan ofrecer la jefatura al exiliado general Sanjurjo y que el coordinador en España sea el general Rodríguez Barrio. 14 de marzo: Falange Española es declarada ilegal por antidemocrática y su fundador, José Antonio Primo de Rivera, es detenido. 16 de marzo: Decreto por el que se confiscan los latifundios devueltos a sus propietarios en Andalucía. 25 de marzo: Ocupación de latifundios extremeños por unos sesenta mil campesinos. 28 de marzo: Ingresa en prisión José Antonio.
5 de abril: Gran mitin de Unificación de militantes socialistas y comunistas en la Plaza de Toros de Las Ventas. 13 de abril: Es asesinado por falangistas el magistrado de la Audiencia Manuel Pedregal, que había condenado a quienes atentaron contra Jiménez de Asúa. 19 de abril: Intento fallido de alzamiento militar en Madrid liderado por Rodríguez del Barrio. La coordinación de la conspiración pasará a Emilio Mola.
1 de mayo: Comienza en Zaragoza el Congreso de la CNT. En Francia el Front Populaire (coalición de izquierdas) gana las elecciones legislativas por mayoría absoluta. El socialista Leon Blum será nombrado presidente del Gobierno el 4 de junio. 20 de mayo: Comienza a redactarse un estatuto de autonomía para las dos Castillas conjuntamente con León. 30 de mayo: El director del "Diario de Navarra" entrega a Sanjurjo el informe del plan en el que se le reconoce como jefe del alzamiento.
2 de junio: Comienza una huelga de la construcción que paraliza casi todas las obras, y que toma un matiz revolucionario. Finalizará el 4 de julio con un arbitraje gubernamental. Sin embargo se prolongará aún más debido a los duros enfrentamientos entre ugetistas y cenetistas. Mola recibe de nuevo a Queipo de Llano en Pamplona, esta vez con confianza mutua. Acuerdan que Queipo se subleve en Valladolid mientras Mola se hace con Pamplona y Burgos. 10 de junio: Enfrentamientos entre cenetistas y ugetistas en Málaga. 25 de junio: Queda pendiente para su aprobación en el Congreso el Estatuto de Euzkadi. 28 de junio: Se celebra un referéndum en Galicia en el que la inmensa mayoría se muestra a favor del Estatuto de autonomía.
1 de julio: En su "Informe Reservado", Mola contradice las anteriores circulares y presenta un plan definitivo. Mola recibe medio millón de pesetas de los fondos electorales de la CEDA. 4 de julio: El financiero Juan March entrega un cheque en blanco al marqués de Luca de Tena, propietario del diario ABC, para financiar la adquisición de un avión que traslade a Franco a Marruecos para ponerse al frente de las tropas sublevadas. 5 de julio: Luca de Tena, Gil-Robles y Francisco Herrera se reúnen en el sur de Francia con la dirección de la Comunión Tradicionalista carlista para convencerla de participar en la sublevación de Mola, pero no lo consiguen. 9 de julio: Ruptura de las conversaciones entre Mola y los carlistas de Manuel Fal Conde. 13 de julio: Guardias de Asalto asesinan al diputado conservador Calvo Sotelo. El Gobierno ordena la retirada de los periódicos Ya y Época, representativos de la derecha. 15 de julio: Mola envía a su familia a Biarritz (Francia). El teniente coronel Utrilla envía a los Requetés (fuerza paramilitar carlista) las instrucciones para la sublevación. 17 de julio: Bartomeu declara el estado de guerra en Melilla a las 17:00 en nombre del general Franco "general en jefe de las Fuerzas de Marruecos". Comienza anticipadamente la sublevación. Comienza la detención de militantes de izquierda, sindicatos y masones en Melilla. El alcalde de Melilla, Antonio Díez Martín, es fusilado por los sublevados. Tras pasar el día en Sevilla, Queipo de Llano sale a última hora de la tarde hacia Huelva, donde pasa la noche. Allí, escondido en un cine, recibe un mensaje de los golpistas de Sevilla y por la mañana se dirige de nuevo a esta ciudad.  El acorazado Jaime I y los destructores Sánchez Barcaiztegui y Almirante Valdés tratan de pasarse a los nacionales, pero los marineros se sublevan y lo impiden. A bordo de los cruceros Libertad y Cervantes se procede a detener a la oficialidad, entre ellos el vicealmirante Angel de Mier, jefe de la división de cruceros. Los oficiales de los submarinos muestran una actitud totalmente pasiva ante el alzamiento, por lo que también son detenidos. Por la tarde sale de Riotinto hacia Sevilla una columna de mineros cargados de dinamita para sofocar el levantamiento. Un grupo de guardias civiles y de asalto enviados desde Huelva para proteger a la columna llega a Sevilla de madrugada, cambia de bando y se une a los sublevados. La columna minera de Riotinto es interceptada por los guardias civiles de Huelva en la Pañoleta, a las afueras de Sevilla. La dinamita explota, mueren unos 20 mineros y otros 68 son hechos prisioneros.23 Todos menos uno serán fusilados el 31 de agosto. En San Sebastián comienza por la mañana la entrega de armas a milicianos frentepopulistas. A finales de la tarde se organiza una columna de milicianos y fuerzas de seguridad con destino Vitoria. La UGT y la CNT declaran la huelga general en toda España. Los partidos políticos de izquierda piden "armas para el pueblo". En Madrid se reparten 5000 fusiles del Parque de Artillería y en Guipúzcoa se arman columnas de milicianos para atacar Vitoria pero la Generalitat de Cataluña se niega, así como varios gobernadores civiles. 19 de julio: El 18 de julio a las 22:00 dimite Santiago Casares Quiroga, jefe del gobierno republicano. Azaña encarga la formación de nuevo gobierno a Diego Martínez Barrio, con la misión de negociar un acuerdo con los sublevados. Mola rechaza la oferta de paz, por lo que Martínez Barrio dimite a las 8:00 del 19. Forma gobierno José Giral, el cual ordena la entrega de armas al pueblo.  Madrid: Por la mañana empiezan a repartirse armas al pueblo.  En Valladolid el comandante de la 7ª División Orgánica, general Molero Lobo, es herido de un disparo en su despacho por oficiales golpistas. Se apodera del mando el general Saliquet, que declara el estado de guerra. Los sublevados se hacen rápidamente con el control de la ciudad porque los militantes de izquierda no disponen de armas. Casi todo el territorio de la 7ª División (provincias de Valladolid, Segovia, Ávila, Zamora, Salamanca y Cáceres) cae bajo control de los sublevados. Solo resisten Béjar (Salamanca), Requejo (Zamora) y algunas poblaciones abulenses, sobre todo Arenas de San Pedro. En Pamplona el general Mola declara el estado de guerra al amanecer. Tras duros combates, la sublevación es aplastada en Barcelona por las milicias izquierdistas, la Guardia Civil, la Guardia de Asalto y la Aviación. La Olimpiada Popular de Barcelona que debería haber comenzado este día queda anulada por el inicio de la guerra. Un grupo de falangistas fracasa en su intento de liberar a Primo de Rivera de la prisión de Alicante. 20 de julio: Muere el General Sanjurjo, que iba a ser Jefe del Estado según los planes de los sublevados, en accidente aéreo al despegar el avión que le llevaba a España desde su exilio en Estoril. Mola destituye por teléfono al indeciso coronel Carrasco, jefe militar de San Sebastián. Le reemplaza el teniente coronel Vallespín. 21 de julio: Primeros combates en San Sebastián. 22 de julio: Se forma en Pamplona una culumna mixta de requetés y militares en dirección a Guipúzcoa. Queipo de Llano declara al ABC de Sevilla que el movimiento golpista es “netamente republicano, de lealtad absoluta y decidida al Régimen (surgido de las) elecciones generales (de) 1931”.  23 de julio: Se reúne la Junta de Defensa Nacional en Burgos como órgano supremo de los sublevados. La preside elgeneral Cabanellas. En Sevilla cae el último foco de resistencia frentepopulista, el barrio de San Bernardo. Los sublevados controlan toda la ciudad. Los últimos sublevados de San Sebastián se rinden en el hotel María Cristina tras una cruenta lucha. 24 de julio: Salen de Cataluña las dos primeras columnas anarquistas dirigidas por Buenaventura Durruti y Antonio Ortiz Ramírez con el objetivo de conquistar Aragón. Tropas nacionales procedentes de Navarra, al mando del coronel Ricardo Rada, llegan el puerto madrileño de Somosierra. Pero su avance es frenado ante la resistencia de las tropas republicanas del capitán Francisco Galán. En las afueras de San Sebastián comienza el sitio del Cuartel de Loyola, que se rendirá sin lucha el día 28. 25 de julio:  El gobierno de Mussolini se compromete a enviar a los sublevados doce bombarderos S.M.81. El plan inicial es transportarlos por barco, pero Alfonso XIII consigue que vayan volando. Hitler recibe en Bayreuth a los enviados de Franco. Sale de Barcelona la tercera columna anarquista en dirección a Aragón. Es la llamada "columna Ascaso". 26 de julio: La Junta de Defensa Nacional se instala en Burgos. 27 de julio: Llega a España el primer escuadrón de aviones enviado por Benito Mussolini.
1 de agosto: Léon Blum propone la no intervención en España. Juan de Borbón, heredero del trono español en el exilio, entra en España de incógnito por Navarra para unirse a las fuerzas sublevadas. Al ser informado el general Mola ordena su expulsión inmediata. Los republicanos vuelven a bombardear Valladolid: 29 muertos y 126 heridos. Nuevo bombardeo republicano de Valladolid: 25 muertos y 110 heridos. 7 de agosto: Franco instala su cuartel general en Sevilla, en el Palacio de Yanduri. 8 de agosto: Desembarco republicano en Ibiza. 9 de agosto: Francia cierra sus fronteras con España. 11 de agosto: Decreto clausurando las instituciones religiosas. Se crea en Barcelona el Consejo de Economía para encauzar la "revolución" industrial y agraria. Los nacionales toman Tolosa tras una dura resistencia. 12 de agosto: El general Goded es fusilado en los fosos del castillo de Montjuic.  14 de agosto: La aviación nacional bombardea Gijón, muriendo 50 personas. En represalia se da muerte a 116 presos políticos. Las fuerzas mandadas por el coronel Yagüe toman Badajoz. En los siguientes días se produce una fuerte represión durante la que son fusiladas entre 2.000 y 4.000 personas (matanza de Badajoz). 15 de agosto: Franco y Queipo de Llano presiden el izado de la bandera bicolor de la monarquía (roja y gualda) en el balcón del ayuntamiento de Sevilla. 29 de agosto: El General Cabanellas, jefe de la Junta de Burgos, restablece la bandera bicolor, roja y gualda, como bandera de España en la zona controlada por los nacionales. Julio-agosto: “Revolución espontánea” de colectivizaciones de la CNT. 
Septiembre de 1936: Dimite el gobierno de Giral. Ante el avance de los sublevados se da la orden de que los civiles abandonen Irún, emprendiendo el camino hacia San Sebastián. 4 de septiembre: Incendio de Irún a manos de las fuerzas republicanas, que deciden utilizar la táctica de "tierra quemada". Forma gobierno Francisco Largo Caballero, socialista.  5 de septiembre: Conquista de Irún por los rebeldes, con lo que el frente norte queda aislado. 9 de septiembre: Conferencia de Londres sobre la no intervención en España. 12 de septiembre: Evacuación de San Sebastián. 13 de septiembre: ocupación de San Sebastián por los sublevados. 14 al 21 de septiembre: Se incorporan nuevos miembros a la Junta de Defensa Nacional, que se reúne en varias ocasiones. El general Kindelán, siguiendo instrucciones de Alfonso XIII,56 maniobra para que la Junta nombre a Franco jefe supremo de los sublevados; Cabanellas se opone. 19 de septiembre: Sublevación de la Guardia Colonial en la isla de Fernando Poo (Guinea Española). La parte continental de la colonia permanece fiel al Gobierno. 26 Septiembre: el Comitern aprueba Brigadas Internacionales. 28 de septiembre: El gobierno de la República concede la autonomía al País Vasco, siendo designado el nacionalista vasco José Antonio Aguirre presidente del gobierno autónomo. 29 de septiembre: Se publica el decreto de la Junta de Defensa Nacional que nombra a Franco "Jefe del Gobierno del Estado español" y "Generalísimo de las fuerzas nacionales de tierra, mar y aire". 30 de septiembre: La prensa de la zona sublevada reproduce el nombramiento de Franco por la Junta de Defensa Nacional pero indicando como título "Jefe del Estado" en vez de "Jefe del Gobierno del Estado". 
1 de octubre: Se aprueba el Estatuto de Autonomía del País Vasco. El gobierno de Largo Caballero promulga decretos sobre la expropiación y nacionalización de tierras. José Antonio Aguirre es elegido lehendakari, en la Casa de Juntas de Guernica. 30 de octubre: El Ministerio de Guerra decreta la militarización de todos los varones de entre 20 y 45 años de edad. En octubre, creación de las Brigadas internacionales.
2 de noviembre: Bombardeo aéreo sobre Bilbao. 5 de noviembre: Largo Caballero forma nuevo gobierno con participación anarquista, que reciben los ministerios de Sanidad (Federica Montseny), Justicia (Joan García Oliver), Industria (Juan Peiró) y Comercio (Juan López Sánchez). Miaja encarga la organización y planificación de la defensa al entonces comandante de Estado Mayor Vicente Rojo. 7 de noviembre: El Gobierno de la República se traslada a Valencia dándole la capitalidad de la zona Republicana. Ejecuciones masivas de presos en Paracuellos del Jarama y Torrejón de Ardoz, que se irán repitiendo hasta diciempre. (Matanzas de Paracuellos). 8 de noviembre: Varela ordena el asalto final contra Madrid, comenzando el avance desde la Casa de Campo hacia el Manzanares. Comienza la batalla de Madrid, que durará hasta el día 23 de noviembre en que, con ambos bandos exhaustos, se estabiliza el frente. Los republicanos hallan en el bolsillo de un oficial rebelde muerto una copia del plan de Varela. 9 de noviembre: Llega a Madrid la primera unidad de las Brigadas internacionales en apoyo del Frente Popular, la XI Brigada Internacional al mando de Lazar Stern, más conocido como Emilio Kléber. 17 de noviembre: El POUM es expulsado del gobierno de Cataluña. 18 de noviembre: El líder nazi alemán Adolf Hitler y el líder fascista italiano Benito Mussolini reconocen al gobierno de Franco.  19 de noviembre: Es gravemente herido en el frente de Madrid en circunstancias inciertas el líder anarquista Buenaventura Durruti, que muere al día siguiente. El frente de Madrid se estabiliza tras el fracaso de la ofensiva nacionalista. 30 de noviembre: Los nacionalistas vascos lanzan una ofensiva hacia Villarreal destinada a conquistar Vitoria.
7 de diciembre: Juan de Borbón vuelve a intentar alistarse en el bando nacional. Le escribe a Franco solicitando embarcar en el crucero Baleares pero Franco rechaza la propuesta. 11 de diciembre: Intervención de Julio Álvarez del Vayo, ministro de asuntos exteriores español, en la Sociedad de Naciones solicitando la condena de Alemania e Italia por haber reconocido a Franco y no cumplir la No Intervención. 14 de diciembre: El pan empieza a escasear en Barcelona. 30 de diciembre: Críticas a la Comisaría de Abastecimientos de la Generalitat, por falta de víveres. 22 de diciembre: Llegan a Cádiz los primeros camisas negras italianos. 23 de diciembre: se crea el Consejo Interprovincial de Asturias y León. 31 de diciembre: Hasta la fecha han cruzado a la Península algo más de 23.000 hombres del Ejército de África. 

1937

13 de enero: Primer bombardeo nacional sobre Valencia. 19 de enero: Los sublevados inauguran Radio Nacional de España con un discurso del general Franco. 
20 de febrero: Llega a Salamanca Ramón Serrano Suñer, cuñado de Franco y diputado, tras evadirse de la cárcel en Madrid.
8 de marzo: Los sublevados inician la batalla de Guadalajara con el objetivo de aislar Madrid. Después de un rápido avance de las tropas nacionales e italianas, se produce un contraataque de los republicanos, auxiliados por tanques y aviones rusos, en el que los italianos sufren, en la zona de Brihuega, un serio descalabro. La batalla termina el día 18 de marzo sin que los sublevados hayan alcanzado su objetivo. 31 de marzo: Las tropas del general Mola inician su ofensiva sobre Bilbao, defendida por fuerzas al mando del general Llano de la Encomienda. Ochandiano es la primera ciudad en caer en manos de los nacionales. Tomará el mando de las tropas nacionales el general Fidel Dávila.
16 de abril: Enfrentamiento armado entre bandos opuestos de falangistas. Muere tiroteado el jefe del partido en Salamanca. 18 de abril: Consejo nacional de Falange Española. Es elegido jefe nacional el único candidato, Manuel Hedilla, pero con mayoría solo relativa al haber muchos votos en blanco. 19 de abril: Franco unifica por decreto la Falange con el Carlismo, agrupado en aquellos días bajo la denominación de Comunión Tradicionalista, dando lugar a la denominada Falange Española Tradicionalista de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET de las JONS).67 Esta organización, que también se conocerá como Movimiento Nacional, constituirá el Partido único oficial en España entre los años 1939 y 1975. 21 de abril: Guipúzcoa cae. 25 de abril: Hedilla se niega a formar parte de la junta directiva de la nueva FET de las JONS y en represalia Franco ordena su arresto. Será condenado a muerte pero la condena nunca se llegará a cumplir. 26 de abril: Bombardeo de Gernika (en Vizcaya, Euskadi) por la Legión Cóndor alemana. 29 de abril: Guernica cae en manos de los sublevados.
3-8 de mayo: Estallido de los Sucesos de Barcelona, una serie de enfrentamientos a causa del conflito del POUM y la CNT-FAI, de un lado, frente al PSUC y la Guardia de Asalto por otro (y con la connivencia del gobierno autonómico de Companys), tras la disolución de las milicias anarquistas y la toma de la Telefónica por parte de las fuerzas gubernamentales. 11 de mayo: los sublevados toman el monte Bizkargi. 17 de mayo: caída del gobierno de Largo Caballero; El doctor Juan Negrín, también miembro del PSOE como el anterior, es designado Presidente del gobierno. 21 de mayo: Bombardeo republicano de Valladolid.
3 de junio: Muere el general Mola en accidente aéreo. Franco queda como líder indiscutible al haber muerto al principio de la guerra el general Sanjurjo. 12 de junio: Ruptura del Cinturón de Hierro de Bilbao. Comienza la evacuación de Bilbao. 16 de junio: El POUM (comunista antiestalinista) es declarado fuera de la ley en la zona republicana, su diario "La Batalla" clausurado y sus dirigentes arrestados. 19 de junio: toma de Bilbao por los rebeldes, una vez producido el derrumbe del sistema defensivo llamado “Cinturón de Hierro”. Los gudaris nacionalistas vascos evitan la destrucción de la industria de Bilbao prevista por las tropas socialistas y comunistas.
21 de junio: El dirigente comunista, del sector antiestalinista, Andreu Nin, secretario general del POUM, es asesinado por agentes soviéticos.
1 de julio: Carta Colectiva de los Obispos Españoles a los de todo el mundo. Por esta epístola, firmada por todos los obispos españoles menos 3 (Francesc Vidal i Barraquer, de Tarragona, Mateo Múgika Urrestarazu, d'Araba, y Joan Torres i Ribas, de Menorca), la iglesia católica española da el definitivo espaldarazo al bando franquista confiriendo a la guerra el carácter de "cruzada" y declarándola "teológicamente justificada". 18 de julio: Franco declara al ABC de Sevilla que, si volviera a haber Monarquía en España, "tendría que ser muy distinta (...) en el contenido y (...) en la persona que la encargue". Alfonso XIII le responde con una carta de enérgica protesta.
29 de agosto: El Consejo Soberano de Asturias y León cesa al general Gamir Ulibarri como jefe de todas las tropas del frente norte, nombrando en su lugar al coronel Prada.
21 de octubre: Los rebeldes conquistan Gijón y Avilés. Desaparece el frente norte.
2 de noviembre: La Aviación sublevada bombardea Lleida, dejando un elevado número de muertos (entre 185 y 250 muertos) y alrededor de 750 heridos. 30 de noviembre: el gobierno republicano traslada su sede de Valencia a Barcelona.
23 de diciembre: Franco cancela definitivamente su prevista Ofensiva de invierno sobre Madrid, debiendo acudir al Frente de Teruel. 

1938

14, 15, 16 y 17 de enero: Bombardeo aéreo sobre Barcelona de la Aviación Legionaria italiana. 21 de enero: Bombardeo franquista sobre Reus y Valencia. 25 de enero: Bombardeo de Valladolid por la aviación republicana, que provoca algunas bajas civiles y diversos daños materiales en las instalaciones militares y ferroviarias de la ciudad. En represalia por el ataque a Valladolid, los nacionales hacen una nueva incursión sobre Barcelona, dejando 41 muertos y 77 heridos. 23 de enero: bombardeo sobre Sevilla por parte de los republicanos. 26 de enero: Nuevo bombardeo franquista de Valencia. 28 de enero: Bombardeo republicano sobre Salamanca. 30 de enero: Un Violento raid italiano sobre Barcelona deja un saldo de 150 muertos y 500 heridos entre la población civil. 31 de enero: Franco constituye su primer Gobierno. Aunque el general Dávila es nombrado ministro de Defensa, Franco sigue reservándose la dirección de todas las operaciones militares. Gana poder Serrano Súñer, cuñado de Franco, que es nombrado ministro de la Gobernación y por tanto controla la prensa. 
9 de febrero: Termina la Batalla del Alfambra (al norte de Teruel) con una aplastante derrota republicana, que pierde numerosos hombres y material bélico. 
3 de marzo: Fuerte ataque aéreo de la aviación italiana sobre Alcañiz. 7 de marzo: En el Frente de Aragón, el Cuerpo de Ejército Marroquí del General Yagüe rompe el frente republicano en el sector del Ebro. 10 de marzo: Las tropas del General Solchaga ocupan la devastada localidad de Belchite. 13 de marzo: El socialista Leon Blum vuelve a ser nombrado presidente del Gobierno de Francia. Francia vuelve a abrir sus fronteras al tránsito de armas para la República. 16 de marzo: Comienzo de los Bombardeos Aéreos sobre Barcelona que durarán hasta el 18 de marzo. Los ataques dejarán un elevado número de bajas: 1300 muertos, 1500-2000 heridos y graves daños en la ciudad. 17 de marzo: Al anochecer, unidades franquistas conquistan Caspe después de dos días de duros combates. 
3 de abril: En el Frente del Segre las fuerzas marroquíes del General Yagüe conquistan Lleida, después de una semana de resistencia de los hombres de la 46.ª División republicana de El Campesino.97 Más al sur, ese mismo día también cae Gandesa, donde se había atrincherado la XV Brigada Internacional. 8 de abril: Los ejércitos franquistas conquistan Balaguer, Camarasa y Tremp, deteniendo su avance a lo largo del río Segre. 5 de abril: Las recientes derrotas militares en el Frente de Aragón fuerzan la dimisión de Indalecio Prieto como Ministro de Defensa Nacional y es sustituido por el presidente Negrín. 12 de abril: En Francia, el radical-socialista Édouard Daladier es nombrado nuevo Primer Ministro en sustitución de Léon Blum. 15 de abril: Cataluña queda aislada de Madrid y Valencia. 
23 de abril: El General Franco ordena el comienzo de la Ofensiva del Levante, que tiene por objetivo la conquista de Valencia a través de una ofensiva por la zona del Maestrazgo (Castellón). 30 de abril: El presidente del gobierno, Juan Negrín, expone su programa político conocido como los Trece puntos de Negrín, donde expone las condiciones para alcanzar una paz negociada con la España franquista.
25 de mayo: Duro ataque aéreo sobre Alicante cuando la Aviación Legionaria descargó 90 bombas que mataron a más de 250 personas. 
18 de julio: Con ocasión del 2º aniversario del comienzo de la contienda, el Presidente de la República Manuel Azaña pronunció en el Ayuntamiento de Barcelona un histórico discurso bajo el lema "Paz, piedad y perdón" en el que buscaba una mediación diplomática que pusieran fin al conflicto. 24 de julio: A últimas horas de la noche el Ejército Popular comienza los preparativos de una gran Ofensiva en el río Ebro (entre las localidades de Mequinenza y Amposta), con el objetivo de distraer fuerzas enemigas en su ataque sobre Valencia y a la vez disminuir la presión sobre Cataluña. 25 de julio: A las 00:15 h., las unidades republicanas empezaron a cruzar el Ebro. A lo largo de aquella noche las tropas del Cuerpo de Ejército Marroquí del General Yagüe, que defienden la orilla contraria, son continuamente hostigadas sin tener conocimiento de lo que realmente está ocurriendo.108 Las tropas del Ejército del Ebro, mandadas por el Coronel Modesto, consiguen un éxito considerable al avanzar profundamente en la retaguardia enemiga y haciendo numerosos prisioneros. 26 de julio: Ante la magnitud del ataque republicano, el General Yagüe decide atrincherarse en Gandesa y preparar la defensa en esta zona. Comienza el Asedio republicano a Gandesa. En la zona del Levante, el Estado Mayor de Franco suspende las operaciones en la zona y decide el envío de refuerzos al sector del Ebro.
1 de agosto: Durante el Asedio a Gandesa, la XV Brigada Internacional lanza su más duro ataque contra la Cota 481, posición estratégica que permitiría la conquista de Gandesa. 2 de agosto: Se detiene el avance republicano en la Batalla del Ebro; Las tropas del Ejército Popular cavan trincheras y pasan a la defensiva. 6 de agosto: Comienza el contraataque de las tropas "nacionales" en el Sector del Ebro. La bolsa republicana en el sector Fayón-Mequinenza es destruida.
21 de septiembre: el presidente del gobierno republicano Doctor Negrín, anuncia en una alocución a la Sociedad de Naciones, en Ginebra, la retirada del frente de combate de las Brigadas internacionales, en la espera de un gesto recíproco de las tropas italianas y alemanas que luchaban en el bando nacionalista. 22 de septiembre: Último combate de las Brigadas Internacionales, con la intervención de la XV Brigada en la Batalla del Ebro. 30 de septiembre: Firma de los Acuerdos de Múnich por los que Reino Unido y Francia ceden a la exigencia de Alemania de anexionarse la región checa de los Sudetes.
1 de octubre: Negrín lanza una nueva reorganización de las fuerzas militares de la República. Son llamados a filas los reservistas de 1923 a 1926. 
23 de diciembre: comienza la Batalla por Barcelona; Seis Cuerpos de Ejército franquistas se lanzan sobre Cataluña en un frente que va desde los Pirineos hasta la desembocadura del río Ebro. 

1939

26 de enero: Barcelona cae en poder de los rebeldes nacionales, provocando que 450.000 refugiados españoles huyan a la Frontera Francesa. 28 de enero: Los nacionales entran en Granollers. Bombardeo nacional de La Garriga, que se repetirá al día siguiente.
5 de febrero: Cae Girona. 7 de febrero: El Coronel Rey d'Harcourt y el Obispo de Teruel, Anselmo Polanco, son fusilados junto a otros 42 prisioneros franquistas en Pont de Molins, antes del cruce de la Frontera Francesa por las últimas tropas republicanas. 10 de febrero: El coronel Natalio López Bravo, al frente de la 105.ª División del Cuerpo de Ejército Marroquí, desembarca en Menorca, cayendo así el último reducto republicano en las islas Baleares. 12 de febrero: La Aviación Legionaria italiana efectúa un fuerte bombardeo sobre Xàtiva, dejando 129 muertos y más de 200 heridos (entre ellos, muchas mujeres y niños). 27 de febrero: Francia y el Reino Unido reconocen al régimen de Franco. 28 de febrero: Manuel Azaña dimite como presidente de la República.
18 de marzo: Portugal y España firman un Tratado Hispano-Portugués de No-agresión y amistad, denominado el “Pacto Ibérico”. 26 de marzo: Se inicia la rendición de ejército republicano. 28 de marzo: Desintegración de los ejércitos republicanos. Los nacionales toman Madrid. El gobierno franquista declara obligatoria la presencia de crucifijos en las aulas escolares. 29 de marzo: caen Cuenca, Albacete, Ciudad Real, Jaén, Almería y Murcia. 30 de marzo: caen Valencia y Alicante. 31 de marzo: cae Cartagena, última ciudad republicana y la mayor base naval de la flota.
1 de abril: Franco anuncia de madrugada: "no ha llegado la paz, sino la victoria". Comienzo de la Dictadura.

diumenge, 2 de setembre del 2012

Indicadors macroeconòmics de la Generalitat de Catalunya al llarg del darrer decenni




I.  INGRESSOS 

Segons els models: (a) Alavedra-Rato, el 1997 (amb la cessió, entre altres casuístiques, dels rendiments del 30% de l’IRPF a les CCAA) i (b) Castells-Solbes, el 2009 (amb el 50% d’IRPF i d’IVA, vid. Ley 22/2009), que té plena vigencia des del 2011 .  

Font: gencat.cat.

A. 

2002 
Total ingressos tributs cedits 9.633.288 milions. Total ingressos per transferències 2.390.426 milions. Total recursos model de finançament 12.023.714 milions. 

2003 
Ibid.: 10.454.810. Ibid.: 2.551.533. Total: 13.006.343. 

2004 
Ibid.: 12.034.410. Ibid.: 2.587.519. Total: 14.621.928. 

2005 
Ibid.: 13.811.495. Ibid.: 2.868.912. Total:16.680.406.

2006 
Ibid.: 15.494.567. Ibid.: 3.305.871. Total:18.800.438.

2007 
Ibid.: 17.596.759. Ibid.: 3.547.683. Total:21.144.441.

2008
Ibid.: 18.439.700. Ibid.: 3.962.800. Total: 22.402.500.

B. 

Els percentatges de cessió del nou model de finançament només es veuen reflectits en termes pressupostaris a partir de l'any 2011. En els anys 2009 i 2010 eren del 33% en l'IRPF; 35% en l'IVA i 40% en els especials. L'any 2011 aquests percentatges són del 50% per a l'IRPF i l'IVA i del 58% per als especials.

2009 
Total ingressos tributs cedits 17.496.952. Total ingressos per transferències 3.915.334. Total recursos model de finançament  21.412.286. 

2010 
Ibid.: 13.004.313. Ibid.: 6.316.719. Total: 19.321.032.
Moment màxim de l'enfonsament dels ingressos. Les xifres, atenent que el model és, en observança del susdit a la nota explicativa "B", permeten ser comparades fins el 2010 amb les anteriors, això és, es recapta i liquida el 2010 el mateix que el 2005. 

2011 
Ibid.: 17.220.225. Ibid.: 424.202. Total: 17.644.427.

2012
Ibid.: 17.563.255. Ibid.: 1.769.242. Total: 19.332.497.

Sobre Exercicis tancats, de l’estat d’ingressos i despeses:
http://www20.gencat.cat/portal/site/economia/menuitem.9924bb17bdcd2bdaf813ae92b0c0e1a0/?vgnextoid=b8c16e6b77649210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=b8c16e6b77649210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default


II.  PRESSUPOSTOS

Font: dogc.cat

Cal tenir ben en compte que l'augment de la xifra total dels pressupostos no és indicativa del que aquell any correspon a la despesa pública pagada íntegrament per la Generalitat. Altrament, dins dels Pressupostos s'apleguen, als sols efectes de la publicitat, les previsions dels comptes d'empreses públiques, instituts semiprivats, organitzacions, fundacions, etc., perquè així ho han manat diverses Directives europees sobre transparència. 

LLEI 20/2001, de 28 de desembre, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2002.
Xifra total: 14.842.032.297 euros. 
Art. 35.1: “S’autoritza el Govern perquè, a proposta del conseller o consellera d’Economia i Finances, emeti o contregui deute públic o faci ús de l’endeutament amb terminis de reemborsament superiors a l’any en qualsevol modalitat, tant en operacions a l’interior com a l’exterior, fins a un import màxim de 660.392.100,00 euros; addicionalment, l’endeutament autoritzat el 2001 i no formalitzat el 31 de desembre d’aquest any es pot instrumentar el 2002”.

LLEI 30/2002, de 30 de desembre, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2003
Ibid.: 16.081.387.948
Art. 35.1: “S’autoritza el Govern perquè, a proposta del conseller o consellera d’Economia i Finances, emeti o contregui deute públic o faci ús de l’endeutament amb terminis de reemborsament superiors a l’any en qualsevol modalitat, tant en operacions a l’interior com a l’exterior, amb la limitació que el saldo de deute viu a 31 de desembre de 2003 no superi el corresponent saldo autoritzat a 31 de desembre de 2002 en més de 219.180.914,61 euros”.

LLEI 6/2004, de 16 de juliol, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2004.
A més del DECRET 341/2003, de 29 de desembre, sobre pròrroga dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2003. 
Ibid.: 18.710.818.090
Art. 30.1: “S'autoritza el Govern perquè, a proposta del conseller o consellera d'Economia i Finances, emeti o contregui deute públic o faci ús de l'endeutament amb terminis de reemborsament superiors a l'any en qualsevol modalitat, tant en operacions a l'interior com a l'exterior, amb la limitació que el saldo de deute viu a 31 de desembre de 2004 no superi el corresponent saldo autoritzat a 31 de desembre de 2003 en més de 1.033.276.357,26 euros”.

LLEI 11/2004, de 27 de desembre, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2005
Ibid.: 21.516.865.333
Art. 30: “S'autoritza el Govern perquè, a proposta del conseller o consellera d'Economia i Finances, emeti o contregui deute públic o faci ús de l'endeutament amb terminis de reemborsament superiors a l'any en qualsevol modalitat, tant en operacions a l'interior com a l'exterior, amb la limitació que el saldo de deute viu el 31 de desembre de 2005 no superi el corresponent saldo autoritzat el 31 de desembre de 2004 en més de 1.070.675.871,42 euros”

LLEI 20/2005, de 29 de desembre, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2006.
Ibid.: 23.924.462.184
Deute pressupostat (venciments, etc.): 1.115.803.220. 
La liquidació dels quals es detalla al web: http://www20.gencat.cat/docs/economia/Documents/Arxius/04.27%20Dossier%20de%20liquidaci%C3%B3.pdf

LLEI 4/2007, del 4 de juliol, de pressupostos de la Generalitat per al 2007
Ibid.: 26.684.643.686
Deute: 1.626.752.355

LLEI 16/2007, del 21 de desembre, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2008.
Ibid.: 28.432.324.280
Deute 1.253.540.399

Llei 15/2008, de 23 de desembre, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2009
Ibid.: 29.730.757.464
Deute 1.614.184.148

Llei 25/2009, de 23 de desembre, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2010
Ibid.: 32.518.727.497
Deute 2.914.726.574

LLEI 6/2011, del 27 de juliol, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2011
Amb el Decret 109/2011, de pròrroga dels anteriors pressupostos. 
E.M. “les perspectives actuals d’evolució de l’activitat econòmica continuen comprometent d’una manera important les bases fiscals de l’economia catalana, els pressupostos per al 2011 comporten un exercici de revisió profunda i estricta de la despesa pública en conjunt, per tal de replantejar-ne la magnitud i redefinir les opcions per a millorar-ne l’eficiència i l’eficàcia. El resultat d’aquesta revisió és una reducció de despesa d’un 10% respecte de la despesa liquidada (no financera i no finalista) el 2010, un pas decisiu en un procés de consolidació fiscal que ha de culminar el 2013 i que ha de garantir la sostenibilitat de les finances públiques”
Ibid.: 32.630.049.561.
Deute 5.975.506.388.

LLEI 1/2012, del 22 de febrer, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al
2012.
E.M.: “Un altre principi bàsic dels pressupostos del 2012 és la credibilitat, que s’ha de refermar tant davant de la ciutadania, com dels creditors. No cal dir que, en el context actual de crisi de confiança en les finances públiques, aquest principi adquireix una rellevància de primer ordre: una Administració pública que no sigui creditora d’una elevada reputació no podrà accedir als mercats financers en condicions raonables. És per aquest motiu que esdevé fonamental persistir en el rigor i en la seriositat respecte dels compromisos adoptats”
Ibid.: 29.727.344.436
Deute: 3.674.428.938.
LLEI 6/2012 del Parlament de Catalunya, del 17 de maig, d’estabilitat pressupostària. Art. 6: “per a garantir la sostenibilitat de les finances de la generalitat, l’objectiu d’estabilitat pressupostària s’estableix en un dèficit estructural del 0,14% del producte interior brut català, que s’ha de complir l’any 2018”.

Cal esguardar que la partida de deute és una més entre les altres, com ara la Sanitat, l'Ensenyament, etc. Això significa que, si la partida del deute és prou significativa, es pot entrar en un cicle paradoxal: major és l'endeutament, també major esdevé alhora la despesa pública. Aquest cicle és visible, tot i que de manera lleu, als pressupostos de la Generalitat. 

Malgrat haver reduït, segons la lletra de l'Exposició de Motius de la LPGC del 2011, "un 10% respecte de la despesa liquidada el 2010", resulta palès que els últims pressupostos de l'Antoni Castells és idèntica que la dels primers pressupostos de l'Andreu Mas-Colell: una xifra total de 32.000 milions. La raó és senzilla: augmenta en més de 2.000 milions el deute públic que, és clar, és atribuïble a exercicis pressupostaris necessàriament previs. 

Per tant, podem afirmar una regla: l'africanització dels Comptes Públics s'esdevé quan una part prou important dels pressupostos generals d'una Administració fa que, d'una banda, augmenti imparablement la despesa en el que, d'altra banda, es circumscriu al mer i simple pagament d'un deute que es paga a través de nous deutes. Podríem dir que a hores d'ara ens acostem a aquesta africanització del pressupostos catalans. 

Fóra simplificador reduir-ho tot a això: el deute atrau al deute i, per tant, tota Administració endeutada està en una predisposició més adient per endeutar-se encara més. Més clau que l'endeutament, al capdavall, és la capacitat de pagar. 

Factors, doncs, n'hi ha molts més, el primer dels quals, com s'ha vist al cap. I, és la caiguda en picat i generalitzada dels ingressos. N'hi ha d'altres: el fet que l'endeutament avui resulta més car, això és, mentre Castells va gaudir d'uns préstecs de prop de l'1% (estil: barra lliure del BCE als bancs comunitaris), suara Mas-Colell pagaria vora el 7% si hagués de trucar a la porta dels Bancs, com encara va poder fer, per darrera vegada, en Castells amb el Sandander i La Caixa d'Estalvis i Pensions. 

Execució dels pressupostos:
http://www20.gencat.cat/portal/site/economia/menuitem.4105abfd0da1553bf813ae92b0c0e1a0/?vgnextoid=ca746e47e8649210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=ca746e47e8649210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default 


III.  DEUTE PÚBLIC 

Deute públic total, això és, en contraposició al pressupostat.

La magnitud del PIB varia semestralment, any rere any, i és doncs una xifra que hauria de ser constantment actualizada -que no és el cas- per valorar amb rigor la relativitat de tota percentual: en aquest cas, del deute públic total. En altres paraules, mentre durant la crisi el Deute públic augmenta violentament -sobretot quan cauen els ingressos cal, amb més puixança, eudeutar-se- el PIB del país en qüestió diminueix. Per la qual cosa, si sabéssim la xifra honesta del PIB real, el deute públic seria sempre molt més alt del que diuen els informes oficials. 

Font: Idescat. 
  • L’any 2000: 8,5 % del PIB.
  • 2001: 8,4%
  • 2002: 7,9%
  • 2003: 7,4% 
  • 2004: 7,8%
  • 2005: 8,1% això és, 14.050 milions
  • 2006: 7,6%, 14.819
  • 2007: 7,5%, 18.688
  • 2008: 9,3%, 23.237
  • 2009: 11,9%, 31.741
  • 2010: 16,2%, 41.912
  • 2011: 20.9%, 42.719, que es vinculen amb gairebé 2.000 milions d'interessos.
  • 2012: -, però a la xifra del qual caldrà sumar-hi els 5.023 del rescat.  
En altres paraules, en els anys del superàvit pressupostari -els mateixos anys dels xecs nadó i de l'ingrés a cada espanyol de 400 euros- la Generalitat d'esquerres va augmentar el seu endeutament, la qual cosa demostra dues coses: (a) estaven molt segurs -igual que els bancs i caixes, l'immobiliàries i ciutadans que s'involucraven en despeses immenses- que el creixement seria il·limitat i que progressivament augmentaria -sense aquest "que progressivament augmentaria" vull dir que volien aixugar el deute amb estats de superàvit encara majors en el futur proper- i (b) que, per tant, el creixement no era gens fictici, quan ho era, com avui dia tothom sap. 

Quan dic "molt segurs", sóc literal. En anys de superàvit augmenta l'endeutament en 4.000 milions d'euros, exactament del 2006 al 2007. El fet que pugi la xifra total de les LPGC imparablement del 2004 al 2009 és sols indicatiu d'aquesta idea (paral·lelament a l'augment dels ingressos i, és clar, per sobre l'aquest augment), de la mateixa manera que és força indicatiu que mentre el deute públic previst per al 2006 (Llei 20/2005) era de 1.115 milions d'euros, el 2007 (Llei 4/2007) passa a ser de 1.626 milions. 

Dic que tot plegat és merament "indicatiu" perquè la realitat efectiva de la despesa pública i el que al paper de la Llei ha estat pressupostat sol ser ben diferent i, per això, és explicable l'harmonia entre les dues dades -en la mateixa línia, al cap i a la fi- del paràgraf anterior. Aquesta realitat efectiva, malauradament, resulta en gran part incognoscible, fins i tot llegint atentament l'Execució dels Pressupostos. Per alguna raó del ser que la Generalitat s'ha gastat mig milió d'euros en una auditoria de Deloitte sobre els seus propis comptes. 



IV.  DÈFICIT PRESSUPOSTARI


-
-
etc.
2012 (actualment, agost-setembre): 2,4%, esguardant l'objectiu del 1,5% de la LOEP. 

L'Estat permet a les autonomies un 1,5% de dèficit el 2012, que equival a 2.967 milions en el cas de Catalunya. Des de començaments d'any, la Generalitat n'ha finançat només una part, i té pendents 1.659 milions, que ara aspira a cobrir amb el fons de liquiditat. L'altre front de despesa que pretén pal•liar amb el rescat és part del venciment de deute. Al segon semestre la Generalitat afrontava venciments per 5.755 milions. A la sol•licitud de rescat, d'acord amb els criteris d'adhesió al fons, Economia xifra les seves necessitats per als propers quatre mesos en 3.364 milions: 118 al setembre, 404 a l'octubre, 2.795 al novembre -inclou 2.690 milions dels bons patriòtics del 2011- i 47 al desembre.
02/09/2012 ISABEL GARCIA PAGAN, L.V.