A Albaladejo, escrit tot plegat per ell,
que poc ençà va abandonar-nos
La definició clàssica de norma jurídica estatal, de Sant Tomàs d'Aquino (Summa Theologia, I-2, 1.90 a. 4): rationis ordinatio ad bonum commune ab eo qui curam communitatis habet, solemniter promulgata.
El costum no pot ser contrari a la moral ni a l'ordre públic, tan al CC espanyol com a la Compilació navarresa. Ara bé, mentre que el costum no pot ser contra le llei o llei imperativa a Espanya, altrament a Navarra sí pot ser-ho.
Por obvies raons de caire pràctic i de seguretat jurídica, no pot ser que, quan s'estableix una jurisprudència nova, es rectifiqui també l'assentada en el cas o casos que van ser resolts d'acord amb la que avui es considera errònia.
La jurisprudència és més important que la norma jurídica en si, puix que preval -això és el que importa- no pas el sentit que té la norma, ans el que la jurisprudència li atribueix.
No pot dir-se que la jurisprudència sigui font de dret per emplenar les llacunes del dret perquè, com se sap, l'ordenament jurídic no té llacunes.
Els jutges i tribunals no han de decidir segons el que el TS va dir abans, sinó "segons el que diria ara" i això ben pot ser diferent a allò.
Sempre ha de prevaldre l'esperit sobre les paraules, com incontables vegades ha reiterat el TS.
L'element sociològic de la interpretació és "la realitat social del temps en què ha de ser aplicada". L'ús de tal element, encara que no establert abans en cap temps legal, era habitual pels tribunals.
Que la ignorància de la Llei no excusa del seu compliment vol dir que "de la ignorància de la Llei hom no se'n pot aprofitar". Així mateix, s'aplicaran les Lleis com són, no com algú pot creure que són [...] És impossible pràcticament saber totes les Lleis.
En el trànsit d'una norma antiga derogada a una de nova mai no hauria de ser taxant i tallat.
En el dret històric va decidir-se (ja no, després dels PIDCP del 1966) que un nadó nouvingut no ha de ser inscrit immediatament per evitar que una persona que ben podria tenir una vida brevíssima canviés el curs de les successions, la qual cosa era concebuda com desaconsellable.
La major part de les incapacitats especials que, per raó de sexe, altansaven la dona, foren suprimides per la Llei de 24 d'abril del 1958.
La prodigalitat és una conducta econòmica no curosa, en interès dels familiars propers, que limita la capacitat, això és, no la redueix.
Sols la reforma del 1983 va introduir en el CC un nou precepte relatiu al possible internament de persones incapaces, precepte en què s'imposa la intervenció judicial que abans no era necessària, encara que fos una mesura afectant de la llibertat personal.
La Llei de 18 de novembre del 2003 de "protecció patrimonial de les persones amb discapacitat", art. 2: minusvalia psíquica igual o superior al 33%, física o sensorial igual o superior al 65%.
Normalment l'associació té un patrimoni, però no és imprescindible. El dret evita que es crein de vegades associacions sense patrimoni perquè les considera apriorísticament inútils.
El límit extrínsec del dret subjectiu és el xoc o concurrència amb altres drets. L'intrínsec és l'abús -no fet servir en relació a la seva finalitat- del dret, que l'ordenament jurídic no empara.
L'expectativa de dret és una situació jurídica secundària. El naixement d'un dret i la seva adquisició per una persona per poder exercir-lo normalment, poden requerir la concurrència de diverses circumstàncies. Si aquestes no es realitzen coetàniament, sinó de forma successiva, és possible que, a mesura que vagin concurrent, l'ordenament jurídic disposi que no es frustri la possibilitat, això és, l'expectativa del dret.
El negoci jurídic és un mitjà d'autorregulació d'interessos jurídics [...] L'essència del negoci jurídic: en tant que acte, perquè conté una declaració de voluntat; en tant que efecte, perquè es produeix ex voluntate. [...] La definició definitiva: acte jurídic lícit, constituït almenys per una declaració de voluntat privada, acte que el Dret tutela, reconeixent-ne prou base per produir efectes que tal Dret ordena que es duguin a terme en congruència amb al que d'acord amb la declaració es pugui qualificar com volgut, o bé perquè en efecte ho sigui o perquè no sent-lo, així ho exigeixi la responsabilitat del subjecte i la confiança justificada d'altri.
La reserva mental no preval sobre la declaració. S'aplica el principi de responsabilitat del declarant. En els negocis no fets seriosament, altrament, fretura la voluntat negocial (essencial). Per contra, la simulació és quan de comú acord dues parts entre si -o un declarant tot sol- emeten una declaració no coincidents amb la voluntat interna, a fi d'enganyar tercers. Falta en el nostre Codi una regulació completa de la simulació i els seus efectes.
L'amenaça que pot interferir en la voluntat (per ser intimatòria) ha de ser, assenyala la jurisprudència, injusta.
Hi ha el dolus malus i el dolus bonus (lloances). Sols el primer és pròpiament dol, encara que ambdós poden ser un comportament enganyós (animus decipiendi, com element subjectiu). Dins del dolus malus es pot distingir el causant (causam dans) i l'incidental (incidens). Ha de ser greu en tot cas.
L'error obstantiu pot ser (a) lapsus linguae o calami i (b) emissió d'una declaració que és la volguda talment és emesa, però que és inadequada per manifestar la voluntat real.
La Llei no estableix expressament que l'error (en l'atorgament de declaracions de voluntat) hagi de ser excusable. Però el cert és la jurisprudència sí que ho exigeix. Així mateix, la Compilació navarresa.
La doctrina del TS és sempre causalista, això és, rebutja la teoria anticausalista. Per això no dóna una definició única sobre què significa la causa, que és un tema poc clar.
L'aponibilitat és quan un negoci no admet condicions. Els negocis que no admeten limitacions de la voluntat s'anomenen actus legitimi. L'aponibilitat de condició es dóna en el testament (art. 790). El Dret pot així mateix establir que sigui possible certs actes sols sota determinades condicions.
La condicio iuris és aquella condició imposada pel Dret. En contraposició a la imposada per la voluntat dels subjectes, que es diu condicio facti.
Les condicions perplexes són aquells esdeveniments que contradiuen el que es vol: vull que ells siguin els meus hereus, però sols en cas que morin abans de mi.
Hi ha les formes ad probationem i les ad solemnitatem. La sola forma exigida per la Llei és la "ad solemnitatem". La forma ad probationem no té finalitat formal, ans de tipus probatori, a fi de poder poder provar uns certs fets.
La interpretació té com a objecte la declaració de la voluntat i, tanmateix, no s'orienta a cercar la voluntat interna.
No existeix cap deure general de parlar en tot cas. És inexacte afirmar, però, tan que qui tacet consentire videtur com que qui tacet negque negat neque utique fatetur. Tampoc no es pot imposar a altri el deure de respondre. Per tant, com s'interpreta el silenci? L'art. 20 de la Compilació navarresa diu que aquell que callà va poder i havia de parlar: "el silencio o la omisión no se considerarán como declaración de voluntad, a no ser que así deba interpretarse conforme a la Ley, la costumbre o los usos, o lo convenido entre las partes".
El negoci nul no pot convalidarse de cap manera: quod ad initio vitiosum est, tractu temporis convelescere non potest. Ara bé -sia lògic o no- alguns negocis nuls són susceptibles de convalidació. Com ara el matrimoni entre menors (art. 75 CC) o el testament amb defectes de forma executat pels interessats (TS).
L'actuació en nom i per compte d'altri -el dominus, el representat-, o, més breument, el fet d'obrar per un altre, egere nomine alieno, s'anomena, amb sortosa expressió, contemplatio domini; es palesa aquí amb encert que es vol el negoci, no per a un mateix, ans per a un altre.
El mandat té origen en un contracte de mandat: obligatori inter partes. Altrament, el poder procedeix unilateralment del representat: el representant, però, no resulta obligat a res.
