Un Pontífex a Cuba

Quan el Pontífex catòlic va trepitjar terra cubana, va dir que "Cuba i el món necessiten canvis, els quals sols es donaran si cadascú és en condicions de demanar-se sobre la veritat i decideix aviar-se pel camí de l'amor, sembrant reconciliació i fraternitat". 

Primer de tot, el Pontífex parla de Cuba i el món, tot liquidant, a efectes almenys del contingut de l'asseveració, la distinció nordamericana segons la qual Cuba no és al món o, el que al capdavall és el mateix, que el món no té els problemes socials, econòmics, polítics, de l'illa. El Pontífex ho posa tot al mateix calaix de sastre: el món sencer necessita canvis. 

En segon lloc, aquesta frase, senzilla per a un públic amb formació menys teòligica de qui parla, fa una distinció important entre els canvis que són en mà de les persones i els Governs, d'una banda, i la causa d'aquests canvis, de l'altra. La causa és cert que sols importa en la mesura que permet els canvis, però els canvis tenen contingut només perquè la causa els ha atorgat. 

En darrer terme, cal preguntar-se si la veritat i la vida de l'amor es plantegen com conceptes separats. La doctrina és unànime: no, són el mateix, "perquè bo només és u", és escrit. Ara bé, si portem a l'extrem aquesta ideologia, només hi ha individus que es relacionen amb individus, mentre que l'Estat és quelcom extracategoria en la veritat de l'individu i en l'amor de les relacions entre individus. L'Estat, deu voler dir això, no pot ser obstacle o clot en el camí devers la maduresa íntima i la convivència comuna d'un poble.

Amina Bouayach i el nou Marroc

Prefereixo la injustícia al desordre, perquè 

el desordre és pare de mil injustícies

Goethe

Amina Bouayach, ponent de la nova Constitució del Reialme del Marroc, creu en les reformes i no pas en les revolucions primaverals. No obstant això, vol canvis propis de revolució, però pel camí de les reformes.

I

Justifica la necessitat d'aquest mitjà, la reforma, perquè creu que no és la legalitat la que ha de progressar, ans sobretot la mentalitat de la societat. Afirma que els pobles ben poden no estar preparats per a la democràcia o, el que és al capdavall el mateix, que els individus no sabien acceptar lleis vertaderament democràtiques per ser contràries als seus costums, tradicions, religió i, en general, al seu modus operandi conscient i actiu. La democràcia, n'està conveçuda, arribarà tard o d'hora, però abans han de passar moltes coses, per exemple, que el poble la vulgui i la vulgui exercir i sàpiga exercir-la amb prou maduresa. El debat el centra doncs, com a jurista conscient, no tant en les idees, ans en l'efectiva aplicabilitat d'aquestes. L'efectivitat d'aplicar lleis -que, sempre, poc o molt, incideixen en una certa concepció moral- vol dir haver de conèixer l'espiritualitat i esperit del poble marroquí. 

La societat occidental, amb altes quotes de malfiança cap als representants polítics i amb també alts índexs d'abstenció en successius comicis, hauria d'aprendre d'això que l'esperit i la lletra són dues realitats que, des de Sant Pau, han de ser diferenciades. La llei va per una banda, mentre la persona ben pot anar per una altra. La conseqüència no és per força el delicte, ans el fet que la gent no greu en l'interès general que sovint intenta encarnar, sovint sense encert inclòs, la legalitat democràtica. Per això, no només calen noves lleis, ans alhora persones verament democràtiques, ciutadans espiritualment madurs en la democràcia.

II

Un altre aspecte fonamental d'Amina Bouayach és que, tot i creure en els drets humans, no en pontifica el seu tarannà absolut. Els drets, de fet, no són absoluts mai, llevat d'excepcions. El que resulta bastant clar als tractadistes europeus és que els drets humans són els més absoluts dels drets i també els primers. Bouayach pensa altrament. Primer han de venir els drets petits, per després arribar-se els grans. En altres paraules, primer l'ordre, després la pau, perquè si es té pau però desordre, la pau no serà un bé preuat. Afirma, amb un seny fruit de gran sinceritat, que els drets humans són un instrument dels altres drets, que els drets humans no són un fi en si mateix. Ja arribaran a generalitzar-se, afirma. Diu que l'Estat de Dret ha de vetllar per quelcom diferent i més important als efectes de l'operativitat dels drets humans, que és que, quan se'n produeixi una violació, hi hagi una autoritat pública que defensi la víctima. Que la víctima a la qual li vulneren els drets humans sigui escoltada pels jutges, aquesta és la clau. I, per acabar d'adobar, afegeix que no hi ha cap país del món que compleixi indefectiblement els drets humans, sinó que al món hi ha països que escolten les víctimes a les quals els han vulnerat aquests drets i altres països que no. El Marroc, avui dia, s'esforça per esdevenir part d'aquells Estat de Dret on hi ha tutela judicial efectiva. 

Això també ho han d'entendre, espero aviat, molts països civilitzats del primer món. Si existeix el Tribunal Europeu de Drets Humans adscrit al Consell d'Europa és perquè els països que en són membre vulneren de forma reiterada els drets dels seus ciutadans. No hi ha, en efecte, ni un sol Estat del món que no pequi i doncs vulneri les facultats essencials i eternes dels individus. Quan Espanya posa a la presó a Otegi per dir que el "Rei és el Cap de les Forces Armades i, atès que aquestes Forces torturen, el Rei és el cap dels torturadors" i el TEDH anul·la aquesta condemna i obliga al Reialme d'Espanya a indemnitzar al líder abertzale, s'està reconeixent que s'ha vulnerat el dret humà a la llibertat d'expressió. Així mateix, quan el TEDH anul·la igualment les interlocutòries de Garzón que declaraven que no s'investigarien tortures inflingides contra independentistes de Terra Lliure, això significa reconèixer que s'ha vulnerat el dret a obtenir la susdita tutela judicial efectiva i, a més, probablement també a no ser torturat. Tot comptant, no hi ha Estat fora i altres dins de l'esfera de compliment dels drets humans, ans hi ha Estats que tendeixen a satisfer-los més, perquè tenen les condicions i un aparell administratiu i judicial conscient del seu paper, i altres que no tenen aquestes condicions i, de retruc, irremeiablement vulneren aquests drets clau.

III

En conclusió, què ha aportat ella a la nova Constitució del Marroc com a ponent? Ha volgut parar molta atenció a la definició i, doncs, delimitació de poder de les institucions de l'Estat. Abans, diu, eren poc clares, contínuament depassades, sense control. Ara se sap en detall quines són les prerrogatives de cada ens amb poder. Això es tradueix en què pot existir, d'ara en davant, l'excés, l'abús de poder, la via de fet, la incompetència manifesta, etc, conceptes que abans no existien, que no es reflectien en la realitat jurídica. Ara s'han bastit els elements a fi que, arran del control del poder, l'individu no sigui esclafat. En terme europeus, és el principi de legalitat i de vinculatoritet positiva de les Administracions públiques a aquest. Tal és un pas sens dubte fonamental a favor del reconeixement, però de debò, dels drets humans al Marroc. 

Grotius i Selden: el mar és privat, o és lliure i de tots?

Quan provem a explicar la realitat, certes parts d'aquesta romanen fosques, ambigües i inexpugnables als titànics esforços de la nostra anàlisi. Resisteix a les proves i no arribem a saber-ne res. Aquesta circumstància que s'erigeix com un dels obstacles més alts i greus al coneixement absolut es tradueix, a efectes pràctics, en què es creen corrents de pensament contraposats. Tenim, per exemple, el de nou vigent debat de Keynes contra Hayek, en el qual avui la Unió Europea es decanta pel segon (menys despesa pública), i tenim també la batalla intel·lectual entre Grotius i Selden, en el qual guanyà el primer a favor dels mars lliures, talment avui es configura el Dret internacional públic. 

Hegel diu a algun passatge que els esdeveniments de la història sempre s'acaben repetint dues vegades. Marx va afegir que, però, una vegada succeeixen com a fets autèntics, mentre que la segona són una mera farsa tràgica, amb voluntat de no ser còpia. Darrerament discuteixen les velles amigues Merkel i Lagarde, respectivament, cancellera alemanya i presidenta del FMI. Els periodistes comenten que les seves diferències van endegar-se quan Merkel anà a Moscou, a fi de presentar-se a un concurs de llengua russa, i Lagarde a una escola privada de Washington, per acabar essent becària a Capitol Hill. Avui el debat rau en què, d'una banda, Merkel vol essencialment auteritat a fi de fer minvar el deute descomunal dels poders públics, mentre Lagarde, d'altra banda, creu que és necessari establir un tallafocs de diners disponibles per mantenir al seu lloc els preus dels préstecs a nivells sostenibles. Les dues volen salvar el món, però a la seva manera, trobant-nos, a la fi, amb una contradicció doctrinal. 

La distància entre les dues pot assimilar-se en part a una versió rigorista i rígida de Hayek, que és Merkel, i una versió keynessiana preparada per a una crisi financera i no pas industrial (1975 i 1929), capitanejada per Lagarde, que preveu inversió estatal, no en infraestructures a gran escala, ans en mercats financers de risc. Al rerefons, liberalisme pur i clàssic, en versió, com dèiem, financera. La història repetida, però com a tragèdia. 

---

Potser caldrà tornar també a passar per les pàgines de Sardà i Salvany de El liberalismo es pecado, llibre no pas apte per a progres, puix que s'ha perdut el referent indiscutible i indiscutit en els nostres temps i que hauria de ser, com sempre, la persona, les persones. 

Fa pocs dies va arribar-se a Espanya el President de l'Equador, Rafael Correa, en visita institucional. Acabem amb les seves paraules que ben podrien ser un afegitó a El liberalismo es pecado que, crec, hauria de ser tingut en compte a l'hora de decantar-se entre el sistema Merkel, el sistema Lagarde o descartar-los els dos tot d'una. Va dir, en substància i completant-ho una mica, el següent:
I. "La hipoteca subjecta immediatament i de forma directa els béns sobre els quals s'imposa, sigui qui sigui el seu posseïdor", afirma la Llei. I és exacte que la hipoteca s'executa sobre la cosa, perquè aquesta és la garantia, precisament arran la qual es concedí la hipoteca i sense la qual no s'hauria concedit. Per tant, la conseqüència de no poder pagar el deute fa que es perdi la cosa, fa que la garantia compleixi la seva funció, que és garantir un cobrament.
II. Ara bé, quan una entitat financera concedeix una hipoteca a una persona a fi que es compri una casa, respon la persona i no pas la casa, indica Rafael Correa; respon la persona perquè, malgrat primer de tot respongui la cosa, com dèiem, acabarà responent la persona si la cosa ja no té el mateix valor d'abans; per tant, tot el risc recau sobre la persona, perquè el risc que la cosa en garantia canviï sobtadament de valor racau íntegrament sobre el malaurat titular; la persona haurà de pagar en tot cas la fracció del canvi de valor de la seva garantia, malgrat l'entitat financera hagi accedit a constituir-la beneficiant-se'n igualment; la persona haurà d'assumir, doncs, que hi hagi hagut una crisi que fa minvar el preu de casa seva, mentre l'entitat financera no assumeix cap risc, perquè si el deute no es cobra amb la casa, llavors respon la persona "amb tot el seu patrimoni present i futur", com també assenyala la Llei; en conclusió, aquesta estructura econòmica vulnera principis ètics més bàsics. 

En cloenda, en l'economia del futur el centre o nucli dur ha de deixar de ser l'estructura i xarxa financera, dominada sovint per irrealitats de dimensions descomunals i controlada per pocs, a fi de tornar a ser la persona i dels pobles, per aplicar el capital -ho dic amb el major realisme possible- per a servir davant de necessitats reals. Cal que en l'economia passi com en el debat entre Grotius i Selden, on, al final, guanyà la concepció segons la qual és mar és lliure i de tots. 

El 0,046%, que sembla que és molt

Sembla que el 0,046% dels pares van exigir a la Generalitat l'any 2011 que els seus fills tinguessin com a llengua vehicular el castellà. Aquest prec ha estat oït i s'ha actuat enèrgicament. El TC obre la porta, el TS hi passa i el TSJ para taula. Sembla que les forces judicials de tarannà madrileny (incloc, és clar, el TSJ) arriben, amb gana, a l'hora justa per dinar. N'hi ha hagut prou que tres famílies qüestionessin un model arrelat des de fa quasi 30 anys, confirmat el 1993 amb la LNL i tornat a confirmar el 2009 amb la LEC. Sembla que el qüestionament ja no és, de fet, sobre el fill dels pares i mares recorrents. Molts d'aquests vailets ja són a la universitat. Es vol desmuntar de cap a cap, doncs, el model lingüístic. L'afer és prou alt i greu com per parlar-ne.

Hi ha dos posicionaments, antics els dos. D'una banda, la Generalitat i la història de Catalunya, que afirma "som on érem i d'aquí no ens hem mourem" i, d'altra banda, hi ha el Poder Judicial i la història d'Espanya, que vol passar del castellà a l'espanyol, val a dir, d'una Castella sense mar a una de més gran. Aquesta dialèctica és, com deia, força antiga. Almenys, cal recordar que l'any 1993 el Tribunal Suprem va interposar una qüestió d'inconstitucionalitat contra la LNL, que aleshores regulava la immersió lingüística. El TS va perdre davant del TC. Ara bé, admetem-ho: avui no perdria. Si el TC fos el d'avui, el Suprem hauria guanyat i ja hauríem deixat de tenir immersió lingüística: ben podria ser que tornés a haver-hi hores d'ara una generació que no sap escriure la llengua dels seus avantpassats. El bon Déu no ho volgué!

El cas present és diferent. És diferent perquè el trànsit no és TS cap al TC (com fa vint anys), ans des del TC, que obre la porta i deixa passar amablement, devers el TS. El TS ara té un precedent que carrega de bons motius al 0,046% dels implicats en l'ensenyament a les escoles catalanes. Crec, fent una mica de sibil·la, que suara hi ha dues vies: (a) la possibilitat d'accedir a un ensenyament amb llengua vehicular castellana a través d'una mera sol·licitud administrativa que sempre haurà de ser atesa favorablement (com sol passar amb tots els drets que estan reconeguts) i (b) que es pugui passar a un sistema semblant al d'escoles d'Iznájar o Salamanca, que és dir el mateix d'abans, a través d'una demanda davant de qualsevol autoritat judicial de la jurisdicció contenciosa administrativa, que també respondria favorablement a la petició (aquesta via seria poc assenyada en termes jurídics, perquè no té pas gaire sentit que, un dret reconegut, sols sigui exercitable a través de llargues accions judicials). Atenent als arguments esgrimits, crec que l'opció "a" serà la triada pel Tribunal Suprem, quan resolgui el recurs interposat per les susdites famoses tres famílies. 

El Tribunal Suprem no pot anul·lar directament una Llei encara vigent. Ara bé, això si la Llei d'Educació de Catalunya no ha estat ja derogada. De fet, si som honestos, més enllà el que digui la magistrada del TSJ Clèries Nerín (signant del vot dissident a l'última interlocutòria del TSJ), la LEC ha estat tàcitament anul·lada a través de la sentència del TC sobre l'Estatut. Per tant, el TS podria acollir-se a què ja no hi ha obstacles i manar-ho directament. S'hauria de fer una nova Llei, diferent, amb accés a un ensenyament no català, per exemple, mitjançant una simple sol·licitud administrativa, com dèiem.

Si això, tanmateix, no fos viable, llavors el TS podria interposar una nova qüestió d'inconstitucionalitat. El TC d'avui, com comentava abans, està molt disposat, atenent les últimes sentències (la setmana passada va anul·lar el vessant processal del dret civil català, amb arguments, segons el magistrat català del TC, esbiaixats), a escoltar aquestes idees i a aplicar-les tan bon punt sigui possible.

Qualsevol d'aquestes dues vies seria, jurídicament, suficient per dinamitar tot d'una el model lingüístic del país. Caldrà veure llavors quina és la veritat i potència amagada de l'afirmació institucional del "som on érem i d'aquí no ens en mourem".   

La STC 21/2012, final del camí de la transposició processal de les normes autonòmiques substantives

La novella STC 21/2012, de 16 de febrer, anul·la l'art. 43.1 del derogat Codi de Família per un ultrapassament dels llindars competencials, de tipus exclusius, de l'Estat central.

El vot particular dissident de l'Eugeni Gay comença amb una afirmació de gran interès "si de determinadas particularidades del derecho sustantivo de las Comunidades Autónomas se derivan especialidades procesales, éstas podrán ser reguladas por los Parlamentos autonómicos". Al FJ 2 ho demostra: "tanto el Parlamento de Cataluña como la Generalitat han señalado que el régimen económico de separación de bienes es una singularidad del derecho sustantivo autonómico, lo que ciertamente en modo alguno puede ignorar o desconocer este Tribunal y que, por otra parte, la Sentencia reconoce expresamente (FJ  4)  y  así han razonado  la conexión de dicho régimen con  la regla procesal  que permite la acumulación de acciones; regla que se justifica por motivos de economía procesal, agilidad y eficiencia en la respuesta judicial, y, podría añadirse, por razones vinculadas a la economía  doméstica de las partes. No cabe duda, pues, que la regla procesal recogida en el art. 49.1 CFC no sólo se corresponde con una institución singular del Derecho catalán –de la que es lógica su derivación procesal prevista en el art. 149.1.6 CE- sino que también responde adecuadamente a la realidad social".

Si això no resulta suficient, el magistrat ho acaba d'adobar amb la citació de la STC 47/2004 com a precedent que, al seu FJ 5 in fine, estableix que "la necesidad a que la cláusula competencial del art. 149.1.6 CE se refiere no puede ser entendida como absoluta, pues tal intelección del precepto constitucional dejaría vacía de contenido y aplicación la habilitación competencial que éste reconoce en favor de las Comunidades Autónomas". A les últimes línies sembla que el magistrat Eugeni Gay s'enfurisma o almenys emprenya una mica, atès que acusa el TC, pel que fa la sentència que critica, d'incórrer en greus paleses contradiccions. 

La cultura del "no" i Cioran

Els éssers problemàtics mai no poden resoldre res,

perquè no estimen res.

Ara escriuré unes línies contra E. M. Cioran a Sur les cimes du désespoir, perquè és el que m'ha vingut de grat havent acabat de llegir-lo. És un testimoni precís de la cultura del no, imperant avui dia entre els ciutadans indiferents a la cosa pública. També testimonia que un cert nombre de filòsofs no han volgut entendre res que no estigués, ja d'entrada, als seus caps. 

El primer error de Cioran, que ha de ser citat com el primer atesa la seva vinculació amb els altres, és de tarannà terminològic. La preferència o àdhuc el monopoli es reserva per a mots com "tot", "tothom", "qualsevol", "món", "infinit", "mort", "mal", etc. tot adobat amb adjectius sovint repetitius com ara "dolorós", "demoníac", "abismal", "abissal", "torturador", "foll", "tortuós", "caòtic", "absurd", "complex", etc. No poso en entredit els mots en si mateixos, ans el fet que no hi hagi graduació lleu. A per aquest camí ens endinsem en el contingut. 

Uns continguts que alguns lectors novells podran xifrar de profunds i exactes. La meva opinió aquí és que qui no fa distincions o graduacions a l'hora de parlar dels grans temes, no esbrina res nou, llevat d'una falsa claredat, lluent per als contemporanis, sobre les intuicions de tota la vida sobre les problemàtiques eternes. 

L'autor parteix de la premissa: tot és relatiu, que aplica segons la segona premissa: el relativisme és absolut. La tercera premissa: atès que hi ha una sèrie de contradiccions, només queda el "jo". La quarta premissa: si sols tinc el "jo", tampoc no tinc res. Arran d'aquí, són lògics els planys, la por a la mort, el desig de mort, la voluntat d'un suïcidi que mai no es consuma i, en suma, un menysteniment generalitzat de tot, irreverent i que basa el seu pes en criteris literalitzants, que tanmateix decideix col·locar l'autor en una posició honorífica que no mostra cap sentit del ridícul. 

Crea Cioran conceptes ad hoc, fets diguem-ne a mida per ser encaixats en les seves concepcions. L'argumentació de la seva concepció sobre les més de cent qüestions que abasta es basen en això, en conceptes que ell mateix es veu obligat a definir a fi que encaixen en la xarxa o teranyina. Un exemple: afirma que la vida no té sentit, la qual cosa demostra tot dient que el sentit, al món, és impossible, la qual cosa prova constatant que hi ha problemes sense solució, el que demostra tot dient que ell no ha trobat pas la solució. El centre de l'obra és, indefectiblement, l'autor. 

Un centre poc clar, atès que l'autor no sap on és i oscil·la entre una desesperació literalitzant (on no hi ha veritat, que almenys hi hagi literatura) que fa que el jo s'assimili, per motius no explicat, amb el no-res. Aquest és, per excel·lència, el concepte ad hoc de l'opuscle: el concepte de no-res. Des de la prima aparició fins l'última pàgina deu ser un mot que es repeteix milers de vegades i, sempre, com una noció que acomoda depenent de l'oportunitat del moment. 

El centre del "jo", en suma, és poc fitat. Acostuma també a confondre's amb un genèric "nosaltres" o "tothom": com ara quan diu "vivim com si fóssim el centre de l'univers o de la història", frase que sols pot ser assenyada si se l'aplica a les seves pròpies impressions sobre ell mateix.  On queda més palesat aquesta idea és en la por a la mort. Potser per haver llegit massa a Bergson o altres psicòlegs, potser per una fretura íntima, troba que la mort és al bell mig de tot. La cita arreu, parlant fins i tot de què pensen els altres. La mort del "jo" és la condició, de fet, habitual en la qual parla de si mateix. Com ell mateix diu al començament de l'obra, o el llibre o el suïcidi. I trià el llibre. 

El més sensacional de tot plegat és que, del cert, l'elasticitat indefinida del plantejament de Cioran permet que l'autor pogués eventualment estar d'acord amb qualsevol crítica de la seva obra. No diu en cap moment, en les llargues enumeracions que mostren que el món el vanitat de vanitats, que la seva obra també és una grossa vanitat. Però en algun angle de la seva espiritualitat immadura havia d'haver-hi la consciència que el seu llibre, ni explicava res, ni resolia res, sinó que únicament provava a alimentar una sort d'egoïsme intel·lectual radical i cec. 

La Interlocutòria del TSJC, Sala contenciosa administrativa, del 8 de març del 2012

La breu Interlocutòria dictada fa poques hores conclou, en essència, (a) que no pot posar en entredit el model d'immersió lingüística, d'una banda, i (b) que l'execució que sí pot dur a terme es limita als casos concrets de les famílies denunciants. 

Cal deixar palesat, en el punt "a", que no és que el TSJ de Catalunya hagi decidit no tombar el model educatiu, sinó que declara que no pot tombar-lo. És cert, això és el que pot ser dit al seu favor, que almenys reconeix que no té prou legitimació jurídic per fer-ho, perquè ben podria haver estat a l'inrevés. Per això, escriu que "excede en mucho la función propia de este órgano jurisdiccional, que actúa como mero ejecutor". Accepta, doncs, que no pot tornar a dur a terme un nou judici declaratiu, on establís què s'ha esdevingut i què cal fer. 

El Tribunal Suprem va dictar una sentència adreçada al TSJ de Catalunya, a fi que l'executés, com és regla general. Va establir que "las sentencias se ejecutaran en sus propios términos" i que el TSJ ara té el deure de menar endavant "la total ejecución [...] sin contrariar el sentido del Fallo". El TSJ decideix que, mentre el TS no aclareixi els seus propis mots o se'n desmarqui, l'execució es refereix sols a les famílies denunciants. 

Aquí entrem a punt "b": aquestes famílies gaudiran el privilegi d'aprendre una sola llengua, puix que aquest era una part central de la seva demanda, no aprendre pas el català. Tanmateix, un altre punt central de la seva demanda consistia a engegar la totalitat del model educatiu consolidat, després de decennis, a la Llei d'Educació de Catalunya del 2009. Aquest segon objectiu no els ha reeixit, almenys de moment, tot i que han assegurat que recorreran la resolució a fi que el TS aclareixi que, en realitat, potser són ells que tenen raó a l'hora d'interpretar què cal fer. 

Convé tenir ben present el vot particular de la intertelocutòria, signat per la magistrada Clèries Nerín. Aquí la resolució canvia de llengua i passa a ser escrita en català. S'abandona el "la Generalidad" i coses anàlogues. Passa aquest vot particular a formar part de l'1% de les resolucions dictades en aquest país en català. Aquí també, sens dubte, hi ha un conflicte materialitzat al darrere. Potser hi té alguna cosa a veure amb què, per passar a ser membre del Poder Judicial, cal fer diversos exàmens que sols poden fer-se en castellà. En tot cas, aquesta és una altra guerra. 

La magistrada assegura que "la sentència del TS ja s'ha executat". L'argument clau és aquest: "La Sentència del Tribunal Suprem, que ara s’executa, es remet a la nova situació creada per la Sentencia 31 /2010 del PIe del Tribunal Constitucional, de 16 de juliol. Aquesta Sentència va declarar constitucional l’article 35.1, incís 2 de l’EAC, si bé interpretant que, conforme a la Constitució, aquest “no impiden el libre y eficaz ejercicio del derecho a recibir la enseñanza en castellano como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza”. Ara bé, la Sentència del TC, després de recordar que “no puede ponerse en duda la legitimidad constitucional de una enseñanza en la que el vehículo de comunicación sea la lengua propia de la comunidad autonóma y lengua coficial en su territorio, junto al castellano’, quan es refereix a la “necesaria modulación del derecho de opción lingüística” indica que “resulta perfectamente “legítimo que el catalán, en atención al objetivo de normalización lingüística en Cataluña, sea el centro de gravedad de este modelo de bilingüísmo”, aunque siempre con el limite de que “ello no determine la exclusión del castellano como lengua docente de forma que quede garantizado su conocimiento y uso en el territorio de la Comunidad Autónoma’ (STC 337/1994, FJ-1 0)". I talment queda demostrat que el problema que ha creat el TS i que ha confirmat majoritàriament el TSJ, és un problema fals.

Amb encert, la magistrada passa de l'òptica jurídica a l'efectiva, que cal tenir almenys parcialment en compte a l'hora de decidir sobre aquestes qüestions. Segons dades del Departament d’Ensenyament, l’evolució del nombre d’alumnes estrangers entre els anys 2000-2011 s’ha incrementat en un 537%. Segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, i en referència a l’any 2010, el 56% deIs catalans van tenir el castellà com a llengua inicial i d’ús habitual. El 32% dels catalans utilitza exclusivament el català a casa, el 20% amb els amics i a la feina, i el 55% en els estudis. Pel que fa a les competències lingüístiques, si bé tots els catalans entenen, saben parlar i saben escriure en castellà, el 95% entén el català, però només el 77% el parla, i el 60% l’escriu. D’aquestes dades es conclou que l’ús del català continua sent minoritari i, per tant, el centre de gravetat ha d’afavorir “el objetivo de la normalización lingustica en Cataluña”. Per tant, ben podria afirmar-se que el TS ha volgut ser més papista que el Pontífex Màxim, que és el TC. 

Cal finalment recordar que l'art. 11.1 de la citada Llei d'Educació de Catalunya, que estableix la llengua catalana com a preferent, és vigent i s'aplica, que no ha estat anul·lat i que tampoc no ha estat recorregut davant del TC (tot i que ben podria entendre's virtualment posat en entredit arran l'anul·lació d'aquest punt a l'Estatut). En tot cas, l'art. 11.1 és encara dempeus, així com també l'art. 11.3, que és el moll de l'os del sistema educatiu, que disposa que "els alumnes no poden ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual".   

Per què els intermediaris? El cas dels bancs i caixes

1.

El traspàs de l'Ajuntament de Sevilla a mans de Zoido, del Partit Popular, ha desvetllat que l'autorització per construir la torre de Cajasol és, en la línia de moltes d'altres concedides pel Consell andalús, il·legal. No és una opinió, ans una constatació de les autoritats de l'Ajuntament i des del 23 de febrer d'enguany també pel Ministeri de Foment. El cas és que no es pot construir una torre amb certes característiques, així com tampoc un hotel gegantí, com s'ha vist, al bell mig d'un parc natural d'Algorrobico. Per això, s'ha imposat una multa de 140.000 euros, per incompliment de legalitat urbanística i de seguretat aèria. I s'ha manat que s'enderroqui.

A l'ensems, s'ha desencadenat una polèmica relativa a la possibilitat que el manteniment de la torre Cajasol pugui posar en entredit la continuïtat de la vila de Sevilla a la llista de la UNESCO de patrimoni de la humanitat.

El cas és que Antonio Pulido, president de la caixa i responsable de la construcció de la torre de Cajasol, ha dit que, amb autorització o sense, no pensa aturar les obres i que, sobretot, ni se li acut enderrocar la seu, malgrat l'Ajuntament li hagi manat expressament que ho faci. També ha qüestionat la multa. Aquest episodi és, al capdavall, aïllat, però demostra quina és la prepotència de les entitats financeres. Cal tenir en compte que Cajasol fa part de l'antiga Caja de Guadalajara, que ara és dins de Banca Cívica. Una entitat que, enguany i l'anterior, va tenir unes pèrdues considerables (necessiten a curt termini més de 2.000 milions a fi de complir amb les exigències d'ordenació bancària i, alhora, anuncia quasi 1.500 acomiadaments, la majoria dels quals a Sevilla) que, tanmateix, no van impedir el gran projecte de la torre de la qual parlàvem, que té més de 40 pisos i que costa 353 milions d'euros. La torre, per tant, es manté al seu lloc. Cajasol, també, malgrat la legalitat, l'ordre municipal i l'exigència del Ministeri. El senyor Pulido, per molt estira-i-arronsa, no cedirà. La situació condueix sense remei devers la constatació que bancs i antigues caixes són prepotents. 

2.

Aquesta prepotència prové d'una situació de privilegi. 

I. D'una banda, un privilegi que és teòricament merescut: perquè el crèdit és necessari i, doncs, qui dóna crèdit, mereix una condició favorable, un tracte relativament privilegiat, propi d'aquells subjectes que intervenen en la societat en benefici de l'interès general. Aquest privilegi rau, per entendre'ns, no pas en privilegis de tipus medieval o de bula papal. Tot altre, radica en què, quan es reforma la Llei Concursal, és relativament lògic que els bancs i caixes que ajudin empreses concursades, que estan a punt de fer fallida, a què tinguin una certa preferència a l'hora de garantir més palesament i assegurar la satisfacció del deute i dels interessos de llurs préstecs. 

II. D'altra banda, un privilegi que, atesa la pràctica habitual i ja assentada, hauria de ser retirat de forma immediata: no donen crèdit, o pràcticament no en donen, no es signen hipoteques (mínims  històrics), les empreses no poden finançar-se, els concursos es succeeixen un rere l'altre. Això és matèria d'evidencia: l'acitivitat empresarial espanyola s'enfonsa, entre altres moltes raons, per una d'estructural que radica en què els bancs i caixes no ofereixen crèdits o ho fan amb condicions abusives que, per tant, no són acceptables (demanar un préstec descapitalitzar-se tot seguit arran dels interessos no és un negoci acceptable per cap empresari racional).

Dit això, les entitats financeres no haurien de merèixer cap tipus de tracte de favor. O, si n'hi hagués, que fos mínim. Per entendre'ns, en aquests darrers anys els bancs han esdevingut les grans immobiliàries del país. Tenen més pisos que qualsevol altre empresa que s'hi dedica en exclusiva. Això és presentat, és clar, com un greuge, el qual, del cert, deu ser-ho, tenint en compte que avui dia no es venen gaires pisos. Ara bé, on és l'altra part del greuge? Els antics propietaris que han perdut el seu pis i, endemés, per ministeri de l'art. 1911 del Codi Civil, poden perdre en afegitó tot el seu patrimoni. L'expresident socialista va establir, per Decret, que almenys satisfessin els particulars el 60% del deute total. Val a dir, que sols quedés per satisfer, a més del lliurament de la casa, un 40% amb el patrimoni no immobiliari. D'aquesta manera, com deia l'Exposició de Motius del Decret, s'evita l'expoli generalitzat del particular. De fet, abans, l'entitat financera podia quedar-se amb el pis subhastat per menys de la meitat del seu valor i, d'aquesta manera, podia vendre el pis fàcilment, atès que, en tot cas, el preu que li posés, tot i ser molt més alt del preu d'adquisicó, seria baix per al mercat, i, a més, podia seguir exigint al particular la resta, una resta que es repercutiria en el seu "patrimoni present i futur". Això assegura que, en el conflicte entre banc i particular, ara es veu d'entrada l'horitzó del 60%, que consolida una tendència ja marcada, segons la qual l'entitat financera pot, si té una hipoteca signada amb un particular, beneficiar-se de certs privilegis legislatius que ajuden a una quasi immediata expoliació generalitzada dels particulars.

Un privilegi també notable (n'anirem comentant encara alguns més) és que les entitats financeres no paguen pràcticament impostos per les seves operacions financeres, les quals són, al cap i a la fi, el gruix del material del seu treball i producte final. Quan anem a combrar una camisa, tothom paga un 18% d'IVA (des del 2010, perquè abans era un 16%). Ara bé, quan un banc compra milers d'accions de Facebook, que en breu apareixerà en el mercat secundari oficial, què paga? No paga res, sense perjudici que, és clar, els beneficis que li aportin aitals accions sí que seran subjectes a tributació. S'ha volgut que paguin l'anomenada taxa Tobin, però sols Sarkozy l'ha implementada, sense el vist-i-plau alemany i espanyol, i amb l'oposició frontal del govern britànic, que fa cas de la seva City londinesa. Si no s'escampa arreu, fracassarà (en tot cas, el tipus era menor a l'1%). Dit això, per què?

La raó de tot plegat, de tants privilegis, pot ser enunciada talment: si no es fa així, no es donaran crèdits. Problema: no es donen crèdits, o gairebé no se'n donen. Tanmateix: si no es seguís fent així, malgrat tot, encara es donarien menys crèdits. Un cercle viciós típic que fa que res no canviï.


3.

D'aquesta manera arribem al moll de l'os: per què les entitats financeres? Aquest és un per què ontològic: per què existeixen? És clar que, si complissin amb el seu objectiu, atenent al qual els poders públics les privilegien, han d'existir, puix que aquell objectiu és alt i greu, i necessari. Ara bé, si no el satisfan prou, o el satisfan malament, per què seguir perllongant i consolidant els privilegis de les entitats financeres?

El privilegi màxim dels bancs i caixes, en concret, a la Unió Europea, és el tracte de favor que reben del Banc Central Europeu. El BCE, bàsicament, és la fàbrica de la moneda única, l'euro, i, alhora, és el creditor dels creditors: creditor creditorum. Quan un ciutadà té un deute, o la seva família, quan una empresa té un deute, o una administració pública, de la qual depenen ensenyament i salut pública, té un deute. En suma, quan tots aquests subjectes tenen un deute, si arrangiano, això és, ja s'ho faran. Ara bé, en contraposició, els bancs i caixes tenen el privilegi de crèdit il·limitat davant del BCE i, a més, a un tipus d'interès lleument superior al 1%. Els bancs i caixes, poden raonar els seus presidents i apoderats, són els que resolen els deutes de tothom (ciutadans, famílies, empreses, administracions públiques, etc.) i, per això, mereixen, en la línia del que dèiem, tenir accés al crèdit, perquè altrament ningú no té crèdit, ningú no pot pagar. Trist, per cert, que per poder pagar calgui avui dia ineluctablement endeutar-se fins el coll. El cas és aquest: si els diners si transiten de les mans del bancs i caixes devers les mans de tots els altres, per què comptar amb aquests malaurats intermediaris?

Vèiem la setmana passada que els grecs, per comprar les patates més barates, han decidit prescindir dels intermediaris. Concerten una via diferent, d'acord amb la qual les patetes passen per menys mans. El principi és: menys intermediaris, més barat pel client i més guany pel productor en aquest cas, de patates. L'economista rigorós dirà que el cost que implica el transport individual d'un grup de gent, desitjosa de comprar patates, al lloc concertat de la compra, posem pel cas, el camp de patates, és al capdavall, en total, més car que no pas optimitzar el transport en un únic camió cap a un supermercat proper a casa. Ara bé, la veritat és que els grecs s'estimen més estalviar-se fins la meitat del preu dels sacs de patates i que també agrada al pagès implicat. Aquí, del cert, l'únic que es queixa és l'intermediari que, per definció, no produeix res, ans és titular d'un servei que, en principi, facilita les coses. La pregunta és: si no facilita les coses, perquè cal un intermediari?


4.

El BCE té prohibit erigir-se en creditor d'Estats membre de la Unió Europea. Ras i curt, prohibit. Ara bé, la idea de l'anomenada injecció de capital a les entitats financeres europees (entre la barra lliure de desembre passat i el passat febrer, ha lliurat a les mans d'aquestes molt més d'1 bilió d'euros) respon princiapalment al fet que aquestes, després, prestin calers als Estats que ho necessitin. Així que són intermediaris els bancs i caixes del deute sobirà i dels antigament anomenats ingressos extraordinaris - per ser habitual, l'emissió de deute públic, sols en temps de catàstrofe i guerra, mentre avui és la regla general del dia rere dia. Aquí cal fer dues preguntes: (a) el BCE pot imprimir calers, sembla, indefinidament (la desproporció entre el preu d'imprimir un bitllet de 500 i el valor real de 500 és abissal), però, qui pagarà els greuges gravíssims de la inflació que això implica de retruc? i, aquí ve la pregunta que segueix el raonament que fem, (b) per què finançar i emplenar de liquiditat als bancs i caixes, amb tipus propers al 1%, atenent que aquests bancs i caixes, primer, no donen crèdits ni a individus, famílies i empreses i, segon, compren deute públic beneficiant-se de tipus com ara el 5% (ahir l'Estat espanyol pagava això pel seu deute públic a tres anys), i doncs, per què? En altres paraules: on està escrit que el BCE, amb els perjudicis de la inflació ja bastant probable (cal estar al cas que el desbalanç patrimonial del Banc dels europeus s'ha xifrat ja en gairebé 3 bilions d'euros), hagi de procurar el benefici usurer del 4% de més d'un bilió d'euros a les entitats financeres? Certament, són més de 40.000 milions d'euros de benefici (en cas que la totalitat ho dediquin a deute públic). És una quantia és, a més, serà pagada amb els ingressos no extraordinaris dels Estats membre de la UE, val a dir, amb els diners dels contribuents. Consti, insisteixo, que sols parlem aquí de beneficis nets.

A mode d'incís, potser caldria dir que hi ha, des del meu punt de vista, dos tipus de rescats. El rescat que consisteix a concertar una operació d'injecció de liquiditat en bloc de grans quantitats de capital, d'una banda, que és el cas grec, irlandès i portuguès. I el rescat que consisteix en el mateix, però mica en mica, que és el cas italià i espanyol. Al capdavall, tot és un no puc, un el dèficit és massa elevat, un si no trobo creditors, m'enfonso. Per tant, la diferència és en definitiva força il·lusòria. Crec que cal adonar-se d'això: la diferència entre els països en ruïna i els que no ho estan és, de vegades, merament formal.


5.

La hipotètica alternativa és la creació d'un BCE que presti directament als Estats membre. Així mateix, els Bancs Centrals dels Estats membre de la UE podrien esdevenir entitats dedicades a prestar a particulars i empreses. D'aquesta manera, ens estalviem els intermediaris. L'únic problema és que creem un sistema bancari comunista, d'intervenció directa de l'Estat en l'essència del capitalisme: el plutocràcia, com deia Marx. Per tant, d'una banda, tenim l'estalvi de molts diners i uns bancs soviètics, de l'altra, un capitalisme massa car amb bancs usurers. És la típica paraula de divisió des de fa, almenys, dos segles. És un debat no resolt, malgrat sembli que mai no pot canviar res estructuralment a Wall Street.

Sobre aquest extrem, recordem els mots de Mario Draghi, president del BCE: "no tenim un pla B", tot parlant de Grècia. En tal cas, què fer? Vull dir, què fer si fracassa el pla A?

En conclusió, cal algun canvi, tot i que lleu. Caldria acabar amb la prepotència dels bancs i caixes, com l'episodi citat al començament d'Antonio Pulido del Cajasol i la seva torre il·legal. Això és un deure moral. Caldria anar desmuntant progressivament alguns privilegis legals sense justificació clara. Això també és un deure moral. I sobretot caldrà triar entre el que hi ha avui i alguna cosa novella (i potser caldrà triar quan ja sigui tard: per exemple, quan es noti que el susdit desbalanç del BCE augmenta fins a fites insospitades i incontrolables i som immesos en la inflació més enfereïdora). Vés a saber què passarà. El cas és que convindria començar a fer-se a la idea individualment i amb maduresa que, de certs indetermediaris inútils, podem  prescindir-ne des d'avui mateix.

El senyor Frontera l'any 1938

Si obrim el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, datat el 14 de juliol del 1938, llegim una Ordre que diu "tenint en compte el desig formulat per un nombrós grup de Mestres de la Generalitat que voldrien perfeccionar-se en el coneixement de la llengua catalana, aquest Departament de Cultura desitjaria de donar totes les facilitats per a una tasta tan lloable". Per tant, "són organitzats a la ciutat de Barcelona dos cursets de perfeccionament de la llengua catalana [...] de dos mesos de durada". A més, "són nomenades per a donar els esmentats cursets les Professores de Català del Cens de la Generalitat, senyora Maria Àngels Garrica i Martí i senyoreta Antònia Vilapana i Bouet, les quals rebran una retribució de 400 pessetes a càrrec del Pressupost prorrogat vigent". Així escrivia Ramon Frontera, sots-secretari de Cultura. 

La imatge dels Pressupostos prorrogats ja denota l'època en què ens trobem: final de la Guerra Civil i Barcelona ben a punt de caure. El final d'un temps. 

Garzón II

La STS 101/2012, de 27 de febrer, no condemna a Garzón per investigar el franquisme. Apareix tot d'una el dubte sobre si val la pena condemnar un subjecte que ja ha estat inhabilitat durant 11 anys del seu antic càrrec de magistrat. Això, tanmateix, no és el moll de l'ós que volem analitzar. Altrament, és la sentència que, ras i curt, direm d'entrada que és d'una incompetència de dimensions descomunals. 

La sentència té dos nivells: un que el lector medi podria acceptar i un altre d'inacceptable universalment.

El primer nivell afirma que "no és possible en el nostre sistema processal una activitat juridiccional de mera indagació sense una finalitat d'imposició d'una pena", perquè "ha de quedar fora de la resposta del jutge la pretensió relativa als denominats judicis de veritat". Se'ns diu que "aquest prec de les víctimes, encara que raonable, no pot ser atesa". L'element de "encara que raonable" salva Garzón de la prevaricació i l'ubica, doncs, en el lloc dels equivocats o dels que, sense mala fe, van excedir-se. Cap delicte, perquè era raonable. 

També és molt acceptable i em fa l'efecte que correcte i exacte el punt de vista del TS sobre la contradicció de Garzón a l'hora de jutjar fets esdevinguts durant la Guerra Civil. El magistrat Garzón va viure un "canvi en l'opinió jurídica" entre el 16.12.1998 i el 16.10.2008, puix que primer va rebutjar investigar els fets de Paracuellos del Jarama, perquè havien prescrit, mentre un decenni més tard havien deixar de prescriure. És clar que no pot ser la prescripció s'apliqui sols als republicans i no pas als franquistes. En altres mots, "el magistrat ha pretès millorar la situació dels titulars dels drets vulnerats i ho fa mitjançant la incoació d'un procés penal que dirigeix a tutelar a unes persones que han estat víctimes d'una lesió contrastada" (FJ 7).

És en la mateixa línia de plena acceptabilitat l'error del magistrat Garzón a l'hora de citar contínuament una sentència, el TEDH, Kolk i Kislyly contra Estònia de 17.1.2006, per justificar la seva investigació, que el TS li desmunta amb prou senzillesa. S'al·legava a la sentència que els delictes comesos el 1949 eren "contra la humanitat" i, doncs, eren "imprescriptibles". El Tribunal Europeu de Drets Humans, però, "afirma el coneixement de la tipicitat per Rússia per la seva participació en la redacció dels principis de Nuremberg, com a potència vencedora, i la seva permanència a les Nacions Unides que definitivament l'aprovaren el 1946" i, doncs, abans del 1949 (FJ 6). L'Espanya franquista, però, fou expulsada de l'ONU i no va signar cap tractat, tancada en l'aïllament ufà. Aquest fet, en si mateix, és un greuge comparatiu, atès que no permet condemnar els mateixos dirigents que, estalviant-se la signatura de tractats internacionals, es blindaven davant dels efectes perjudicials que emanaven d'aquests. Ara bé, no discutim sobre la imatge general del franquisme, o sobre si l'afusellador de Lorca va declinar posar la seva firma a un tractat que el condemnaria, parlem d'Espanya i del fet que, mentre sigui així, qualsevol persona que intenti investigar sobre una base jurídicament sòlida com la del TEDH, s'equivocarà. 

Per últim, per cloure la part acceptable de la sentència, s'ha d'acceptar que el respecte al principi de legalitat, que en dret penal adquireix tota la seva força, requereix que el criteri de legibus previa, certa, scripta et previa, s'apliqui com cal. A Garzón li faltaven totes aquestes lleis per jutjar, la qual cosa altrament hauria estat possible. Cal que el delicte estigui tipificar per condemnar, perquè altrament l'autoritat judicial que dicta sentència condemnatòria, esdevé un poder de l'Estat que, si no actua segons una concepció de justícia abstracta, ans d'injustícia despersonalitzada, podria fer molt de mal. La justícia, per tant, no pot imposar-se directament. És clar que aquí els beneficiats són els franquistes que, precisament perquè no van fer lleis que poguessin aplicar-se a ells mateixos, se'n van salvar. Ara bé, la injustícia no pot ser esmenada amb una altra injustícia. En altres paraules, no respectar el principi de legalitat també significaria una vulneració gravíssima dels drets més fonamentals dels ciutadans europeus. 

Dit això, el TS comença a delirar, potser també, vés a saber, a delerar per alguna cosa. Un extrem és posar en entredit la validesa jurídica o, en el cas, invalidesa en dret, de l'actuació formal del magistrat Garzón. La base jurídica hi és i cal posar-la de manifest. Una altra cosa ben diferent és entrar en política, la qual existeix, i palesa, al si de la sentència. El TS oblida que l'argumentació de Garzón també té una base jurídica que ha de ser desvirtuada com a tal i no a través de punts de vista opinables. Veig, per exemple, molt opinable que el TS ventili el nucli dur de les raons jurídiques de Garzón en un paràgraf minso. Se'ns diu que "l'argumentació sobre la permanència del delicte no deixar de ser una ficció contrària a la lògica jurídica" (FJ 3.2). Ras i curt. Quan, els magistrats del Suprem ho saben millor que cap altre ciutadà, les ficcions jurídiques són un element clau de gairebé qualsevol camí pel qual s'aviï la jurisprudència. 

Així mateix, els deliris van per aquests trencants: Espanya sols comença a estar de debò obligada internacionalment pel que fa qüestions penals des del 1998 (amb la creació de la Cort Penal Internacional); la Llei d'Amnistia és vàlida perquè (a) fou votada el 1977 (L.A. 46/1977) i (b) va ser ratificada el 19.7.2011, quan el TS sap molt bé que, malgrat hi hagi unanimitat entre PP-PSOE, les seves obres mestres legals poden ser inconstitucionals, sobretot quan són Lleis preconstitucionals, com és el cas; l'argument clau en el deliri del TS és el mot "reconciliació", com un principi absolut, mentre el ius cogens internacional, confinat a Espanya a través del Pacte Internacional del 1966 quan va ser signat l'any 1977; la reconciliació, doncs, com una peça central, que es fonamental en el fet que la Transició fou "lloada nacional i internacionalment"; sobretot, ho deixa clar així: "la Transició fou voluntat del poble espanyol", com si, al capdavall, la Guerra Civil, en part, no ho fos, tot i que, en cert sentit, a l'inrevés; moments així, n'hi ha molts més.

L'instant heroic del raonar del TS és quan aquest decideix enumerar els indrets de l'Estat on, durant la Guerra Civil, es va patir particularment: "Granada, Blechite, Málaga, Paracuellos de Jarama, Gernika, Badajoz en sus sucesivas ocupaciones". En aquests indrets es van patir "veres massacres"; sobrevé llavors el dubte sobre perquè no hi apareix Barcelona, que va ser, a diferència de totes aquelles viles, bombardejada durant més de tres anys seguits, primer per Mussolini i després per Franco, des del començament de la Guerra fins quasi l'últim dia. Així mateix,és probablement fruit de la revelació aquella frase que afirma que "d'ambdós bàndols van escometre's massacres", com si tot el franquisme quedés justificat per les barbaritats d'alguns dels seus opositors. Misteri, són encara temps heroics del Tribunal Suprem.

El TS, aleshores, torna a recordar, quan ja havia quedar enrere, "el caràcter modèlic de la Transició" i a recordar, una mica més avall, que el 90% del Congrés va votar la Llei de l'Amnistia. Recorda, finalment, com un element bo (que certs historiadors assenyats han qualificat de vergonyós), que la Llei de la Memòria Històrica és curull o cim de la línia de la Llei de l'Amnistia, en tant que, reparant les víctimes, no deixa que aquestes denunciïn els seus perseguidors del passat. Aquí s'està admetent que és impossible que hi hagi un Parlament que aprovi mesures genocides, la qual cosa és un desgavell. 

En altres paraules, tan la part decent de la sentència com la seva part delirant impedeixen que en el futur torni a aparèixer cap Garzón. Val a dir que, malgrat Garzón no estigués inhabilitat, no podria, arran d'aquesta sentència, seguir investigant. Ha de ser un altre: "correspon a l'Estat a través d'altres organismes", diu el FJ 1, sense saber ningú a què coi es refereix el TS amb aquest apotegma. El cas és que el franquisme ha tingut amb aquesta sentència la seva última i culminant amnistia - potser la més generosa que s'hagi fet mai a cap dictadura o barbàrie!