La mentida, la sutza mentida

Solem albergar al nostre cor el sentiment d'insuficiència. Una insuficiència colossal que anorrea tot el que troba davant del seu camí. Sembla doncs que ningú no pot dir amb la vida ja en tenim prou. Topem així contra un absurd, però. El nostre tot, que és la vida, esdevé als nostres ulls divins una part molt petita del que volem. Podríem explicar arran d'aquí la vida eterna: tanmateix, no se m'acudiria. La nostra única vida eterna té un nom i aquest nom es diu mentida. La mentida ens salva o, millor, ens dona aquells marges de vida i de món que, precisament perquè no tenim, ens hem d'inventar. I no sempre és més vida i més món, atès que el nostre somni és que d'aquí en sobri i d'allà en falti. La mentida atorga solemnement aquell esglaó que ens permet, amb esforç, seguir pujant. La mentida ens pot, en aquesta línia, exonerar de decidir entre, d'una banda, veritat que ens fa pregonament infeliços i, de l'altra, veritat dolorosa per aquell que estimem. Ens regala la mentida, com un crèdit que ens donen a l'interès del diner, una possibilitat més. Triem doncs no ja entre veritats, totes planyívoles com passa de vegades o, almenys, pot arribar a passar-li a algú. Amb la mentida podem substituir una veritat dolorosa, segons la faisó de sentir dels nostres éssers estimats, per una mentida necessitada i amada. 

Els conflictes que de debò fan patir la gent no tenen a veure amb el binomi veritat-mentida, ans amb el xoc entre temps feliços i actualitat tristíssima. No hi ha un conflicte moral en negar la veritat i la realitat, ans ontològic. I vet aquí una veritat com una piràmide: a ningú no l'importa ni un pèl del nas l'ontologia. 

Dit això, convé que la mentida constitueixi marges perifèrics, ocasionals i, àdhuc, excepcionals. Altrament, fiquem al bell mig de la vida un element inestable - un quelcom afirmat però inexistent - i això no és el camí cap a la joia. El nucli dur de la vida ha de ser la veritat, no per ser vertadera, ans per ser més convencionalment estable i transparent, per no requerir, quasi contínuament, per part nostra, esforços i dedicacions adreçades a afirmar el que mai no ha estat.

Conclusió: la veritat és preferible sols en tant que estable. L'estabilitat és un valor, altrament de la veritat, que no és res. La mentida, en si mateixa, tampoc no és res, ans una mera constatació del que es vol i té el nivell d'una sutza enganyifa sobretot d'un mateix. La mentida marca la tendència. Ens diu: cap a aquí. I hi anem pel dret, sense dubtar-ho, perquè el que hem dit quan encara era fals ens ha obert el pòrdic devers una satisfacció mica en mica més plena. En suma, que la mentida sigui eina per mesurar el que cal a la vida i no hi és, una eina que fem servir a fi i efecte de conquerir amb l'esforç aquelles àmplies regions buides i gelades que ens separen injustament dels nostres miralls més predilectes. 

Obscurantisme legal com virtut

Motius jurídics de pes indiquen que avui dia, si filem prim, no tenim a Catalunya un Estatut d'Autonomia, sinó la sentència constitucional 31/2010, com a Norma institucional bàsica de la Comunitat Autònoma. Això resulta d'adonar-se que, com a excepció, la jurisprudència no és sota o al costat de la norma, ans sempre per sobre. Una jurisprudència que, contra criteris jurídics, és jeràrquicament per sobre de qualsevol disposició legal. 

Ja no hi ha una norma que diu "això és així" i una resolució judicial que diu "l'així vol dir, respecte l'això, que les coses són així". Tot altre. Tenim una jurisprudència que ens diu "així són les coses" i, després, en darrer terme, un Estatut que aclareix si de cas que "les coses, d'acord amb l'així, eren així però ja no". 

L'anul·lació planteja un problema de base: deixa un buit i no l'omple ni tan sols provisionalment. El buit, tret que l'acció del legislador no superi l'apatia i l'abúlia, queda com a buit. Alhora, la jurisprudència -la paraula d'una persona o d'un grup de persones col·legiades- omple el buit. L'esquema és aquest: les normes anul·lades queden com un eclipsi al cel, mentre les normes reinterpretades passen pel prisma d'una nova realitat. 

El Tribunal Constitucional, dementre, pontifica que "no li correspon als Tribunals ni al Tribunal Constitucional qüestionar de forma genèrica o abstracta la constitucionalitat d'un règim o esquema legal per contrast amb un hipotètic model alternatiu, atès que la configuració d'aquest model resulta ser competència exclusiva del legislador que, dins del límits constitucionals, diposa d'àmplia llibertat d'elecció, la qual el Tribunal Constitucional ni pot ni ha de restringir" (Interlocutòria 113/2011). I, això no obstant, el TC va desvirtuar un bon manat i grapat d'articles que són fonament d'un model triat al Parlament i ben encastat al nostre ordenament jurídic autonòmic. 

La solució és palesíssima: obscurantisme a l'hora de fer les Lleis! No parlo ara de les Lleis que fan servei als ciutadans i empresaris, que sempre han de ser súmmament clares, breus i útils. Parlo altrament de les Lleis, diguem-ne, nacionals catalanes. Ha de ser un conglomerat inintel·ligible de disposicions, poc ordenades, escrites en un to i estil solament comprensible després de mans i màniques. Que siguin aplicables, perquè precisament per això es creen les Lleis nacionals i la seva corresponent nocturnitat. Però que no siguin fàcilment jutjables, constitucionalitzables. Poden ésser indefinidament repetides, però no copiades les unes de les altres, ans escrites de manera molt diferent; en cas d'anul·lar-ne una de les Lleis, per un atzar, encara n'hi haurà moltes altres plenament vigent. 


Quin n'és l'antecedent? El concert basc. Aquest concert va ser creat sobretot mercès la foscor de les disposicions múltiples i irregulars que el fonamentaven (Vid. Ferreiro, "Derecho Tributario I" a Marcial Pons). Van amagar les Lleis basques del concert i van amagar-les en un acte que no va veure ningú. Els catalans hem de fer això: amagar les nostres Lleis nacionals importants. I, particularment, que no ens vegi ningú mentre les amaguem! 

Kofi Annan abertzalea

>>Building a durable peace requires tacking the underlying causes of conflict [...] I wish to stress that each conflict is different [...] there may be no "one size fits all" solution to armed conflict [...] a sustaniable peace is of course more than the absence of war<< I, mentre l'ex-Secretari General de les Nacions Unides feia seus aquests mots a la Conferència de la Pau de Donostia, el Govern central feia seves aquestes paraules: "ETA deje las armas sin más". 

Brevíssima història dels màxims exponents de l'economia de les darreries del segle XX i trencant del XXI

A les universitats encara s'estudia

el model econòmic que ens va guiar cap al desastre

Stiglitz

És palès que les ciències polítiques, la sociologia i la psicologia no tenen pas gaire a veure amb l'economia en sentit estricte. En aquesta línia sembla que els premis vinculats al testament d'Alfred Nobel i el que pugui estipular en matèria de reconeixements el Banc de Suècia -tot i que sigui el més antic del món- no és pas el mateix. Nogensmenys, des del 1969 existeix un premi lligat a les ciències socials que atorga el Banc de Suècia que, no sense estar exempt de controvèrsia, s'anomena Premi Nobel d'Economia. 

A qui ha estat donat, però, durant aquests darrers decennis? 

La majoria ha estat atorgats a nord-americans. Fins i tot, Simon Kuznets (1971), soviètic, era nord-americà, perquè fou Nord-Amèrica l'indret on residí quasi tota la seva vida. Aquest economista digué que "no es xifra el benestar d'una societat arran del PIB per capita" i també això afirmà "hi ha un creixement econòmic de qualitat i un altre quantitatiu: caldria tenir ben clar i especificar, a l'hora de marcar-se objectius de més creixement, el de quin tipus i el per a què". En un cas paral·lel, Leontief (1973) -aplicador del sistema input-output a l'economia que, és clar, no necessita major aclariment perquè tothom coneix- que també nasqué rus i morí novayorquès. Excepció d'aquesta tendència és Kantoròvitx (1975) -eminent exponent de l'econometria. En altres mots: els economistes són, en realitat, economistes capitalistes. Resulta que aquella primera aproximació que proposava el Banc de Suècia d'incloure àdhuc psicòlegs roman tancada, ras i curt, a teòrics dels liberalisme. 

Però el més notable dels premis Nobel de ciències econòmiques són els homes que han trastocat la forma d'entendre el món capitalista. Veiem quins són. El primer home fort és el cèlebre Hayek (1974) -oponent més vell que, tanmateix, sobrevisqué a Keynes- i que respon a una teoria sobre la causa de les crisis financeres antagònica al modus operandi keynessià. Al seu costat, Milton Friedman (1976) amb sentències com ara "la inflació és l'únic impost que es pot imposar sense legislació" o "el sistema s'adreça a fer pagar més impostos a qui treballa i menys a qui no treballa", la qual cosa es manifesta a la reforma de la LIRPF de Zapatero del 2007. Ítem, James Tobin (1981), que tampoc no necessita presentació. Avui dia s'ha tornat a discutir sobre la conveniència de reintroduir, amb puixança i convicció, una nova taxa Tobin per transaccions financeres. Ítem, Amartya Sen (1998), un indi que va parlar d'ètica i economia, val a dir, de l'estat del benestar. Ítem, John Forbes Nash (1994), economista matemàtic, culminador de la teoria dels jocs no cooperatius i els seus equilibris. Després d'ell, ha continuat el també Nobel Thomas Schelling (2005). Ítem, Joseph Stiglitz (2001), crític amb la clobalització i amb el FMI. Ítem, Paul Krugman (2008) que és, d'una banda, un articulista divulgador i, de l'altra, la veu activa de Keynes avui dia. Acabem a un esment sobre l'única dona que ha rebut aquest premi, Elinor Ostrom (2009), especialitzada en governança econòmica.

Finalment, quatre mots sobre els guardonats enguany: Th. Sargent i Chr. Sims. El motiu del seu Premi compartit rau en què han realitzat "una recerca empírica sobre la causa i l'efecte dins de la macroeconomia". Massa general. El cas és que l'onze d'octubre El Mundo escrivia, amb bon ull viu, que ningú no entén per què aquests dos: les seves teories, tot basant-se en les "expectatives raonables" de l'escola de Chicago, són precisament representants o cavall perdedor de la crisi financera del 2008.

Si el liberalisme és en crisi, també ha d'entrar en fallida la forma liberal de fer i de pensar. L'economia, almenys en sentit teòric, necessita una revolució de cap a peus. Diré més: cal una nova economia després de la crisi financera que encara patim.