dissabte, 30 de juliol del 2011

Consum de productes sostenibles: viabilitat

El lideratge polític podrà canviar aquestes pautes de consum?
Els líders no han de dir a la gent què han de fer, sinó predicar amb l'exemple. El 40% del consum d'Espanya és de les administracions públiques. Si l'Estat comprés productes sostenibles, totes les empreses s'hi adaptarien! L'esquerra n'ha tingut l'oportunitat, però ho ha fet malament... I quan ara li parles de sostenibilitat a un empresari ell no pensa en ingressos, ans en despeses. I, d'altra banda, la dreta no es creu això de la sostenibilitat. Però la realitat és que les empreses que han apostat per la sostenibilitat han aconseguit exportar i pot pensar-se que negar del tot aquesta aposta necessària avui dia implica esdevenir tard o d'hora ineficient. 

Josep Maria Galí, entrevista el juliol del 2011 a l'ARA

dijous, 28 de juliol del 2011

Rubalcaba i les seves mentides

Cal encetar ja una campanya, duríssima i sense treves, de desqualificacions contra Pérez Rubalcaba. Les enquestes del CIS d'avui que redueixen la distància entre PP i PSOE de 10 punt a només 4 -rebudes el dia en què el candidat fa 60 anys- és sens dubte una notícia funesta per a Catalunya. Inaugura una novella etapa d'hipocresia: la del doble vot, entre el sentit del vot expressat a casa i el que s'adreça a contrarrestar les majories absolutes de diverses províncies sota domini popular. 

La por. Novament, la por serà l'eina clau en aquesta campanya electoral. La por al PP. La por a ETA. La por a la dissolució d'aquest acudit nacional que és Espanya (si entre PSOE i PP no hi ha punt de contacte, de debò és encara possible postular l'existència d'una Nació espanyola única?). La por a liberalisme suposadament major del PP. La por als bancs. La por al rescat de l'eurozona. La por a ajornar massa el moment exacte en què s'han de celebrar eleccions. La por a celebrar-les massa aviat. La por, en fi, la por que ens amaren dia rere dia Rubalcaba i el seus seguidors desesperats. 

Rebatré sols una matèria: la crítica al sistema financer espanyol. 

Punt u: Rubalcaba ha format part del Govern central durant decennis -mentre ha estat possible- i ha col·laborat activament a liquidar les caixes -fundacions d'obra social- a favor de bancs -societats sovint presents a la Borsa de valors-. En altres paraules, no ha contradit mai a Salgado: ha venut una minsa obra social a favor d'una estabilitat inexistent. La inestabilitat buida de contingut, això han aconseguit.

Punt dos: ateses totes les dades, indicadors i pressentiments, la situació econòmica espanyola és dolenta, entre d'altres raons, perquè no s'ha trobat una solució correcta. Ara Rubalcaba diu ara, però, que té la solució, com dic, després d'haver sojornat a la poltrona de diversos ministeris des del primer dia de la crisi. Tenen raó, excepcionalment, els mitjans de comunicació afins al Tea Party espanyol (Esperanza Aguirre), a dir que aquesta il·luminació divina que ha tingut Rubalcaba és ridícula. 

Punt tres: sembla que Rubalcaba també té la solució per Catalunya. L'altre dia, als Matins TV3, ja ho palesava en dues tesis: (a) que "federalisme vol dir unir" i que ell, és clar, defensa el federalisme i (b) que tota ànsia independenista catalana "prové sempre de la voluntat de tenir més diners". La conclusió, en tal cas, seria que Rubalcaba s'avenís a un nou finançament: el concert estil basc o navarrès. Doncs no! Perquè diu que, després de 5 anys del nou finançament estatutari, encara no està aquest prou rodat. Tot plegat per dir que creu que el finançament autonòmic, malgrat els imminents col·lapses, funciona bé. Demostració clara que pot ser és un geni en química, que és la seva especialitat, però que no té ni idea d'organització territorial de l'Estat dels recursos recaptats de forma igualitària. 

Punt quatre (l'important): diu que els bancs, tan bon punt varen ser salvats pel FROB, van ficar a Espanya al forat que ells mateixos havien generat en l'operació de salvament (des de les eleccions a Catalunya l'any passat, en què González ho va dir, fins ara, ha estat la cançó de capçalera dels socialistoïdes espanyols). Aquesta és la percepció generalitzada -activament generalitzada pel propi Govern central- i que l'Estat és víctima, com molts altres deutors innocents, de la crisi. Rubalcaba ha dit darrerament, amb its i uts, que els bancs són els únics culpables de la crisi. Oblida, és clar, que Zapatero no va desfer les potencialitats del blindatge normatiu del sòl especulatiu i de la contrucció indefinida creada per Aznar des del nou mil·lenni, potencialitats que van derivar en l'anomenada bombolla immobiliària. Vull posar de relleu una dada. El FROB està dotat en només 9.000 milions d'euros - dels quals, no més del 75% provenen de diners de l'erari públic. El deute espanyol no ve provocat, com s'ha insinuat sovint, del salvament dels bancs. L'any passat (enguany encara no s'ha xifrat) el deute d'Espanya és de més de 667.000 milions d'euros (un 71% més que el 2007). Es pot dir que la causa del deute espanyol és l'ajut als bancs? No, perquè és una fal·làcia massa grossa. Cridar encara que "tot és culpa dels bancs" no hauria de quallar entre la societat, perquè és una aixecada de camisa de dimensions descomunals. Un discur propi dels indignados. Rubalcaba, però, gosa, s'arrisca a mentir, a guanyar la presidència espanyola, com qui vol rescatar la cadira, mitjançant la mentida.  

Història de la Medusa

Perseu va véncer la Medusa. Com? 

1. Diu la veritat. Reconeix les seves intencions: no vull fer justícia, ans tenir fama, honor, glòria. Diu el que vol (que, en tot cas, és terrible). Pal·las Atena el recolza. Reb el favor dels déus. 
2. Atena, sàbia, li lliura un escut que és un mirall - el mirall de la veritat.
3. Perseu observa Medusa rere el seu mirall i així evita caure petrificat. 
4. Perseu talla el coll a Medusa. 

Duu el cap de Medusa a Atena. La deessa encasta el cap en l'escut i, vet aquí, el símbol del gorgoneion (un altre nom de Medusa és el de Gorgona). El símbol va ser adoptat pels soldats, a fi i efecte de guanyar tots els seus enemics. 

En suma, les lliçons de la història de la Medusa són aquestes: (a) que el combat intern mai no s'extingeix, (b) que Medusa no és invencible, (c) que matar l'enemic sempre implica el perill de perdre nosaltres la pròpia vida, (d) que l'home és mirall i enemic de l'home i (e) que la veritat és sempre imprescindible. 


Honors i nobleses d'Espanya

Què és l'honor? L'heroi grec Perseu, quan es va trobar davant el cap de la Medusa, va haver de confessar que vol fer justícia, no pas per justícia, ans per glòries humanes i vanes espectatives. Igualment, què passarà quan Espanya es trobi davant de la Medusa?

Quina és la democràcia espanyola pot entendre's a partir de dues matèries de tarannà jurídic. La primera, els títols honorífics rehabilitats avui dia i, la segona, els honors atorgats a les víctimes del tot tipus de terrorisme. 

Sobre la primera matèria no ha una llei única, ans molts decrets que ininterrompudament han anat consolidant la posició de més de 2.000 famílies aristocràtiques espanyoles. Aquí trobem els fills dels fills dels majors genocides de la història que agermana els pobles d'Espanya. Títols atorgats per monarques absolutistes als seus fidels súbdits i títols concedits per Alfons XIII i Franco. Al cap d'aquesta farsa, dues persones: el Rei vigent Joan Carles I i la comte-duquessa d'Olivars, més coneguda com d'Alba, Cayetana. Al costat d'aquests farsants només hi ha aquests individus: assassins borbònics, assassins franquistes i tota una cort de personalitat enemigues de la democràcia. De fet, els Franco, "para sí y sus sucesores", seran "duques d'España", ara infosos a la persona de Carmen Franco Polo. En aquesta línia, el 3 de febrer s'atorgava per expressa voluntat del Rei, mitjançant Reial Decret, el marquesat de Del Bosque, perquè va fer un gran favor a Espanya guanyant el Mundial del futbol. Ja se sap que és la nova religió. Mentre alguns celebraven aquest atorgament, també es condecien alhora dos altres títols aristocràtics del mateix rang, als exministres franquistes Villar Mir, d'una banda, i Ibias, de l'altra, no sa sap ben bé perquè. Misteris de la Corona. 

En segon lloc, l'honor atorgats a les víctimes del terrorisme. Aquí sí que hi ha una llei, que és la 32/1999, feta per Aznar. (a) Aquesta llei -cim màxim de la lluita contra el terrorisme- diu que, primer de tot, són molt honorables totes les víctimes del terrorisme. (b) Després, que l'Estat indemnitzarà les víctimes pecuniàriament en concepte de responsabilitat civil derivada de delicte (quan els criminals terroristes no paguin la indemnització, que és com dir "sempre"). (c) Finalment, exempcions i privilegis, com ara que aquestes víctimes no pagaran taxes universitàries, així com tots els impostos personals, i rebran tractaments mèdics especials -no inclosos al servei estatal de salut- totalment de franc. Això -més enllà de populisme del partit popular en estat pur- demostra el següent: (a) l'honor es reb per mèrits patits passivament, val a dir, ens fan adquirir l'honor, no ens el guanyem, (b) d'alguna manera, l'Estat, quan es fa responsable d'indemnitzar un mal terrorista, esdevé tàcitament responsable, com causa objectiva, de l'acte terrorista, (c) que la igualtat formal i material entre totes les persones a Espanya és una enganyifa i que, a més, la discriminació apareix en els terrenys més insospitats. Dit això, cal afegir algunes dades complementàries: per víctima mortal d'actes terroristes, els familiars rebran 23 milions de pessetes, per víctima amb gran invalidesa, aquesta rebrà 65 milions, per invalidesa permanent, 16 milions, per invalidesa parcial, 6 milions de les antigues pessetes. Això són molts diners. L'Estat va demanar un crèdit de més de 46.000 milions per fer front a aquests pagaments. 

Hi ha una estranya complementarietat a l'hora d'adonar-se sobre què és l'honor espanyol: són honorables un cert tipus de terroristes -els que són, diguem-ne, de soca-rel castellana, antidemocràtica, absolutista, etc.- i també ho són les víctimes del terrorisme -el terrorisme basc, anomenat així pels terroristes castellans i que s'oposa a la violència policial del Ministeri d'Interior. També s'ha d'incloure ara, és clar, els altres terrorisme a Espanya, l'islàmic, promogut i consolidat arran de la guerra d'Aznar contra Iraq i Afghanistan. En altres mots, honor i noblesa són a Espanya un llarg camí de violències injustificables.      

dimecres, 27 de juliol del 2011

Breivik

Darrerament s'ha dit, com si fos un grandiós descobriment, que Noruega té un 20% d'immigració. Ens posicionem tot d'una: això és insostenible. D'alguna manera, alguns, des del fons del seu cor, i altri, asseguts a posicions de pes del Front Nacional francès o la Lliga Nord italiana, vinculen aquesta insostenibilitat amb els crims de Breivik. Ho explica i, així, quedem satisfets amb la motivació del criminal -que sempre n'hi ha d'haver, com diu el dogma tòpic- i pensem, com la més lògica de les conseqüències, que ara es tracta de reduir la immigració i llavors no hi haurà atemptats. 

Tot això és un error. Pensem en una immigració semblant a la catalana, definida, de fet, per estar composta per persones de vegades radicalment diferents a les que viuen des de sempre a casa nostra. Aquest és l'error. Aquí a Catalunya la immigració és sobretot extracomunitària (amb assenyalades excepcions com ara la comunitat italiana de Barcelona de 22.000, la qual, tanmateix, és superada amb escreix per la paquistanesa). El cas espanyol és força diferent, atès que els immigrants residents a Madrid són sobretot llatinoamericans. És clar que la semblança entre llatins i castellans és menor que la que hi ha entre els extracomunitaris africans i asiàtics i els catalans. Dit això, a Noruega la immigració -no d'un 20%, ans del 18%- està constuïda, primer de tot, per escandinaus (especialment suecs), comunitaris (polonesos i alemanys) i, en tot cas, gent quasi absolutament semblant als noruegs en la gran majoria dels casos. La sisena comunitat més nombrosa de Noruega, amb un 0,7% del total de la població, són paquistanesos. Tot comptant, no són ni el 4% els que professen l'islam. 

Vet aquí els arguments de Breivik! A Noruega no hi ha immigració com la que resideix a Catalunya. No és a Suècia la integració i la interculturalitat un problema massa greu. En altres paraules, la premsa no ha fet bé la seva feina: no ha desmuntat prou bé l'únic argument del terrorista. 

dissabte, 23 de juliol del 2011

Els dos fonaments de la civilització

Rabbino: Maestro, qual'è nella Legge il piú grande comandamento? 
Gesú: Amerai a il Signore Dio tuo con tutto il tuo cuore, con tutta la tua anima e con tutta la tua mente. Questo è il piú grande e primo comandamento. E simile a questo è il secondo: amerai il prossimo tuo come a te stesso
Vangelo secondo Matteo

Vet aquí el fonament dels valors humans i, per tant, també de la finalitat que haurien de tenir les lleis de les Nacions del món. 

En termes més seculars, Jesús afirma, primer de tot, que els valors (inclosos tots a Déu) no estan en una persona, sinó fora. Són fora no nosaltres som massa petits per tenir dins tots els valors. Els valors s'han de respectar amb tot allò que ens fa verament humans, que és sobretot la capacitat d'estimar i, més en concret, el cor, l'ànima i la ment. Així doncs, el primer que cal entendre és que els valors als quals cal retre ple compliment són més i millors que els valors que són només els nostres valors. Els petits Déus que representem nosaltres a les nostres pròpies vides han d'obeir sempre i en tot cas a Déu. 

Aquí apareix la segona afirmació de Jesús. Estimar el proïsme. El primer que se'ns diu és que estimar el proïsme i estimar a Déu és semblant. Sempre remet cap enfora. Semblant perquè no ens limitem, tant en l'amor a la divinitat com en l'amor a la humanitat, a nosaltres mateixos. Torna la concepció que l'ésser humà, tot sol, és massa poc. Massa poc fins i tot des del punt de vista estrictament individualista. Déu està entre les persones i, per això, Jesús també recorda que "allà on hi ha dues persones parlant de mi, també hi sóc jo". El Déu cristià és un Déu dels vius, però sobretot d'una societat. No és un Déu dels solitaris. Els solitaris de tota una vida no tenen valors. No coneixen a Déu, que es manifesta entre dues o més persones que s'avenen en uns mateixos valors. Sembla clar, doncs, que hi ha d'haver moltes persones i que, llavors, hi haurà Déu. 

Però quantes? Jesús explica, en una paràbola, que els usurpadors de terres de conreu -que són l'origen dels fruits- que foragiten els amos d'aquestes terres, fan ben fet. Els amos de les terres no permeten que la terra doni tots els seus fruits. Altrament, quan la terra és dels camperols, sí. La terra, ens diu Jesús, ha de ser del poble. Aquesta és una interpretació literal de la paràbola, més enllà de les esbiaixades que fa el Vaticà. La terra és, tot comptant, de tots. La vida a la terra i el treball de la terra, aquesta és la base, l'escenari de tots els valors humans, que des del començament de la història ens han estat absolutament propis. 

En suma, els valors són de la gent, no dels individus. No són nostres: hom no pot tenir-ne un monopoli. Altrament, els valors són fora i alhora, per força, també dins nostre. Respectar bel·ligerantment tot el que hi ha entre nosaltres: aquesta acaba sent l'única pedra de toc de la nostra civilització. 

dijous, 21 de juliol del 2011

Impossibilitat fefaent de resoldre judicialment i inexcusable deure de fer-ho

En el conflicte entre la insuficiència probatòria i la prohibició de non liquet el sistema científic del dret, en la seva exhumació cap a la veritat objectiva, toca pedra. Toca pedra i la pala es trenca en mil trossos. El Jutge haurà de resoldre malgrat no hi hagi ni proves de fets ni fets que puguin acreditar amb prou claredat cap resolució. Una resolució que, doncs, pot endarrerir-se en el temps, però mai no indefinidament. Poden passar anys i panys, però persisteix el deure inexcusable de dictar sentència. Que passi temps no és, emperò, assegurança de res, així com tampoc no ho és que s'investigui la qüestió. Tota investigació és susceptible de topar amb dificultats d'impossible superació i, en tal cas, no s'hi pot fer res. Això és una xica mostra que el dret, quan entra en fratricida conflicte amb la realitat, s'hi superposa, creu vèncer-la, procedint punyentment devers un dret irreal. Tot comptant, caldria assenyalar supòsits taxats en què el dret, davant una realitat extramadament fosca, inintel·ligible o a la qual no s'hi poden aplicar, sense violar els principis generals de la justícia, les lleis vigents, deixi de pronunciar-se i calli. De vegades, només es pot callar. Encara no s'ha escrit la lloança del silenci al si del dret. 

dimecres, 20 de juliol del 2011

Eines, bancs i martells

Una eina ha estat construïda amb un finalitat clara a fi i efecte de fer-nos servei. Totes les eines són susceptibles d'un ús negligent o abusiu o, fins i tot, un ús contrari al seu destí. Això no obstant, no té sentit identificar l'eina amb el seu constructor o amb la persona que l'usa, així com tampoc amb un mal que se'n deriva. L'eina es caracteritza precisament, com a mitjà que és, per allò que no és, val a dir, pel poder de fer o desfer que s'hi circumscriu. 

Els bancs són una eina o, dit amb major moderació, poden ser vistos com una eina. La manifestació d'avui al Passeig de Gràcia de Barcelona ha escridassat, com estava previst, els bancs i els banquers (que paguin els banquers). Ara bé, realment aquestes gents saben el que estan dient i demanant? A mi em fa l'efecte que no ho saben pas. 

Primer de tot, perquè ataquen el Govern català de salvar les entitats financeres, quan, de fet, ha estat una entitat com el FROB creda ad hoc pel Govern central, en la qual aquest hi participa amb una injecció del 75% del seu capital total, a càrrec dels pressupostos generals de l'Estat (en altres mots, 7.775 milions d'euros dels 9.000 milions dels quals disposava). Dit això, no té cap sentit que es critiqui a Mas per una decisió presa per Zapatero. D'això se'n diu pixar fora de test.

En segon lloc, diuen que no s'ha fet res en la matèria de desnonaments. És mentida, mala fe o poca informació. El cas és que, contra pronòstic, el Govern central ha pactat que el salari inembargable deixi de ser el SMI (que enguany és de 641 €), per passar a ser de 961 €, la qual cosa es tradueix en què les persones en situació d'angoixa financera seran desposseïdes més complexament per part del procediment de constrenyiment. Això ha estat un acte democràtic, de resposta als problemes immediats, que no ha servit de res. Es podria canviar tot d'una l'estat de dret i, tanmateix, la gent probablement seguiria protestant.

Tornant a la qüestió, aclarim-nos: quan es critiquen els bancs, què critica? Es critica, és clar, certa gestió de certes entitats. Només, ras i curt. Els bancs són només una eina útil - ningú no gosa, ni tan sols l'URSS, invectivar l'existència de crèdit que, des del començament de la humanitat, ha permés el progrés. Els bancs gestionen el crèdit, el concedeixen de vegades i d'altres el deneguen, segons s'escaigui. S'ha fet malament i hi hauria d'haver excepcionals responsabilitats perquè no acabi essent damnificada la imatge global del sistema. Sense depurar aquestes responsabilitats parcials - això és, sense destriar palla i gra, sense fer la distinció entre culpables i innocents, tot és palla i tots són culpables - el sistema no rutlla.

El martell funciona. Evidentment. Però ens podem donar, a nosaltres mateixos, un fort cop. Llavors llançarem el martell al terra, com si fos el culpable. El problema, però, no és del martell, ans de la condició humana, en fi, nostre. A partir d'aquí, si és humà, cal anar amb cura de no dir mai: no té res a veure amb nosaltres! En alguna mesura, tot allò humà ens és propi. 

Història bíblica de l'Espanya del segle XX

La Segona República és el pecat original. El franquisme és el càstig, la ira de Déu, l'infern. La Transició és el Purgatori i la democràcia és el Paradís. No, la democràcia no és el paradís, perquè la Transició no va significar la redempció. 

Avui s'escriu als diaris catalans la història profana d'un periodista vell que va viure totes aquestes etapes, Carlos Sentís. Va col·laborar amb tothom: amb el Govern de la Generalitat d'ERC, amb els fets del 1934, amb en Cambó, amb en Franco, amb en Suárez, amb la Transició com a idea i amb la democràcia. Era una bona persona? Representa només el típic català disposat a pactar amb tots -val a dir, sense uns ideals clars i sòlids- i que mai no ens durà al Paradís, ans, com a màxim, a un aparent Purgatori on no sentir-nos massa culpables. 


dimarts, 19 de juliol del 2011

Els màxims sistemes polítics: els EE UU i la Xina

La doctrina majoritària i simplista sobre els sistemes polítics afirma que la democràcia és bona, mentre l'autoritarisme no ho és pas. Aquesta és la idea dels EE UU. Ara bé, la doctrina minoritària i que té mala publicitat (és clar, mala publicitat dels de la majoritària) diuen que la democràcia esgota tots els seus esforços en afers extrapolítics, debats eixorcs i llampecs impotents, mentre l'autoritarisme resol els problemes directament, amb plena efectivitat. Tal és el tarannà de la Xina. 

Aquestes dues economies, la nord-americana i la del gegant asiàtic, estan ara enfrontades tàcitament. Vol dir que, segons Marx, els seus sistemes polítics també ho estan. Caldrà veure què passa en els propers decennis quan la Xina reeixi a superar els USA i ens quedem tots, nosaltres demòcrates, amb un pam de nas. Es viurà millor, potser, a països autoritaris que no pas a les velles democràcies en franca decadència. 

Concepte de Rei constitucional

Quan fa prop d'un mes una xicota de Nafarroa va atansar-se al príncep d'Astúries per demanar-li per què no promocionava un referèndum sobre si es vol o no una monarquia, En Felip li va contestar que aital referèndum ja es va executar amb l'aprovació de la Constitució. El ciutadà mitjà que va la votar, llavors, podria respondre: doncs no me'n vaig adonar, perquè em feia l'efecte, en votar la Carta Magna, que votava a favor de la democràcia. És veritat, però, que des de cert punt de vista -la perspectiva principesca- també es va votar alhora si es volia monarquia o no pas. 

Quelcom semblant s'esdevingué al Marroc amb la nova reforma constitucional del fins ara sacrat Rei Mohamed VI. Ha estat acceptada la reforma (organitzacions internacionals han denunciat frau als sufragis, però de petites dimensions) i, d'alguna manera, això avala al Rei. D'alguna manera, a més, avala tot el que s'ha fet, bé i malament, per mà del Rei. Això és el que poden dir Mohamed VI i Felip de Borbó. 

La veritat d'aquests referèndums és que si hom hi vota en contra, què passa? Doncs que el règim espanyol i marroquí queda blocat en un immobilisme que, democràticament, quedaria avalat. Si vota a favor, el canvi també queda fixat, per sempre o almenys fins que els Reis ho vulguin. En altres paraules, si es vota a favor d'una Constitució que canvia tot o quasi tot, s'accepta la totalitat del nou sistema modificat pels antics enemics. Si es vota en contra, ens avenim amb el status quo a no desfer ni refer res de res. 

Aquesta mena de referèndums haurien de ser considerats contraris a la democràcia. El cert és que els veïns europeus doctrinalment demòcrates ara ja no es queixen, ni ho faran, del Marroc. Pensen: és Mohamad un Rei constitucional, com ara En Joan Carles I. Això, però, és una fal·làcia. 

Discriminació aeroportuària

Dues notícies. La primera: que Barcelona va acollir l'any passat 14 milions de turistes, mentre Madrid 7 milions i mig. La segona: que l'aeroport de Barajas val més del doble que l'aeroport del Prat. Que val més del doble ho sabem arran de les privatitzacions del 90% d'ambdós aeroports (l'Estat central rebrà 3.700 milions d'euros per Barajas i 1.600 pel Prat), així com arran del cànon que hauran de pagar les entitats privades compradores, també a l'Estat, que es xifra l'any vinent en 150 milions d'euros a Barajas i 80 al Prat. 

En altres paraules, un destí turístic com Barcelona i un primer centre de finances a Espanya com era la província barcelonina (ara, des de fa dos anys, és "ex" pel que ja sabem: Madrid li ha pres el relleu) té una infraestructura aeroportuària força inferior, discriminadament inferior, a Madrid-Barajas. I, a més, Duran gosa desobeir a Mas-Colell en el desideràtum que almenys part dels diners de la privatització vinguin a parar a la Hisenda catalana!

divendres, 15 de juliol del 2011

Ambicions futures

Quan Catalunya surti efectivament de la crisi -si hi surt mai- la Generalitat haurà de rescabalar-nos. Primer de tot recuperant el que s'ha perdut en matèria de prestacions socials, així com en el patrimoni públic, que és manifestació de la seva capacitat de gestió i que mica en mica ha anat perdent pel camí. Una nació rau sobretot en aquests drets de contingut social i en l'existència d'una cosa pública rellevant. 

Ara bé, perquè el rescabalament sigui suficient caldrà engegar algun gran projecte. Assistim avui dia a la decadència del vell imperi nord-americà, amb una economia que ja fa fallida i que necessita, per exemple, deixar d'enlairar transbordadors de la NASA a l'espai. Per contra, quan Catalunya torni a posar-se en marxa de debò, potser seria interessant plantejar-se institucionalment una iniciativa espacial catalana. Fixaríem una senyera a la Lluna i, també, a la història!

La llibertat dins de la història

La llibertat és un factor que pot deformar terriblement la realitat. Pot, per exemple, fer-nos creure que la vida és més -perquè volem que sigui més- del que realment és. La vida, però, té uns llindars que mai no poden ser depassats. La llibertat sovint és entesa com un miracle que manlleva aquests llindars per trencar-los. La llibertat també té, en si mateixa, límits, dins dels quals ens trobem i ens hi quedarem per sempre. 

Llegint la història de l'Egipte faraònic m'adono que ben poques coses han canviat en l'imaginari humà. Els poderosos i el poble humil d'aleshores són exactament els mateixos que avui dia. Tothom era manat, com ho és avui dia, per les mateixes necessitats indefugibles. La necessitat de pa i de pau. Però també les necessitats que, fixades per un egoisme que sempre ens ha caracteritzat, ens han conduït devers l'ambició i l'alliberament. També, és clar, els mateixos errors. 

Els mitjans han canviat, però l'home és el mateix. La història, atès que l'home és sempre el mateix, es repeteix. Podríem dir, àdhuc, que tot el que pot arribar a passar algun dia, ja ha passat del cert en els quasi tres mil·lennis d'història faraònica. Així que, compte!, perquè quan veiem que succeeix alguna cosa que sembla nova, qüestionem-nos si no ha passat ja, perquè la llibertat no dóna pas llicència a crear sempre un món novell!

dijous, 7 de juliol del 2011

"Penso el mateix que tu!"

Una estratagema per convèncer consisteix, primer de tot, a presentar de forma general les pròpies opinions i, sobretot, a identificar aquestes amb les de l'interlocutor. Però les opinions que intentem que influeixin no han de ser presentades com nostres, ans com si fossin de l'altre o, almenys, com universalment acceptables. D'alguna manera, per convèncer cal fer veure que ens estan convencent. En altres paraules, que la conversa arribi a un punt en què els dos discutidors pensin el mateix o, si no es pot, que creguin que pensen el mateix, fent passar l'opinió que un ha fet pesar sobre l'altre com si l'autoria d'aquesta opinió fos, precisament, de l'altre. Quan veiem les coses com pròpies ens agraden en principi més. Així doncs, convèncer és fer passar una cosa exclusivament nostra com si hagués estat sempre de l'altre. 

Aquest és l'intent de la seva publicitat. No ens diu "això volem que t'agradi", ans "això t'agrada", donant-ho per fet. Així mateix, fa sol·logismes sofístics com el de la publicitat del diari barceloní "gent amb opinió, gent La Vanguardia": si volem ser gent amb opinió, la qual cosa és bona, també deu ser bo ser lector del diari susdit. O també, vist arreu fa temps, el "jo no sóc tonto". És clar que ningú no vol ser ximple. O amenaces: "si pagues més, és perquè vols", al Dia. El banc navarrès Banca Cívica va incardinar-se en aquesta estratagema, responent a les demandes dels indignats, ben bé com si vos una banca ètica. "Vull que em diguin què fan amb els meus calers", deien els vidres de les oficines, pintades amb esprai vermell. D'altra banda, Bankia, que ara diu "hazte bankero". És curiós, perquè tothom odia avui als banquers, més àdhuc que als polítics, i això no obstant han triat aquest logos. Intenten convéncer - precisament perquè encara no estem convençuts. És possible que funcioni i tornem a pensar que, malgrat s'estan gastant una pila de diners en fer aquesta publicitat per tot Espanya, els bancs són bons i tota la pesca. 

Així que, compte!, tant bon punt ens adonem que ens estan donant la raó, potser el que passa és que ja hem canviat d'opinió i ens han ensarronat. 

dimecres, 6 de juliol del 2011

ETA 1975: per entendre, per ser més humans

 A la terra de la hipocresia no hi ha lloc per als innocents
Negu gorriak


Ens salva la voluntat d'entendre. Dic la voluntat d'entendre perquè sovint no tenim èxit en la tasca d'entendre de debò. Però aquesta voluntat és la base del progrés moral del món. Les persones veiem empàticament que els altres ens volen entendre i, en veure que no se'n surten, els donem un cop de mà, per tendir a entendre un xic més.

També cal entendre el terrorisme d'ETA. Intentem quasi sempre, amb bona fe, a no criticar les persones. En cas de criticar-les, intentem conèixer-les abans. I conèixer-les prou bé. De vegades, fem excepcions, però. Agafem un sac -que ben pot anomenar-se incomprensió, ignorància, follies atàviques, pors, inseguretats, arrelament de la propaganda institucional, del passat i del present- i ho fiquem tot dins, com ens han manat. Diem: ETA és un error injustificable i després callem, com si haguéssim complert amb el nostre deure ortodox de bons ciutadans espanyols.

La gestió de l'oblit és un monopoli que tenen les institucions democràtiques. I és un crim. Una cosa és triar els nostres governants i una altra de ben diferent és que ens facin oblidar les misèries dels forts i les benaurances dels considerats dolents. 

Aquesta organització, però, va ser la que ens va salvar. Primer va bunkeralitzar el tarannà del darrer feixisme espanyol i, en conseqüència, va posar l'opinió pública internacional, de governs i ciutadans europeus, en contra d'Espanya. Fins a fer-la col·lapsar. El camí va ser aprovar lleis de seguretat pública, ordre pública, lleis entiterroristes, que van exigir que els moderats i els no tant moderats comencessin a exteriortzar, des de la clandistinitat a l'acció efectiva, les ànsies de democràcia, amb el recolzament d'un món que ja no podia ser imparcial davant els vestigis de les potències de l'Eix. 

Els diaris de presó del Lluís Maria Xirinacs dels anys 1974 i 1975 descriuen l'engarjolament, hospitalització i enjucialització dels etarres del moment. En aquells moments la gent no veia al telenoticies vespre gairebé res dels fets d'Euskadi, bàsicament perquè era impossible fer-se'n a la idea. La història de l'Espanya d'aleshores encara no s'ha escrit en detall i, del cert, no és coneguda pels votants d'eleccions constituents de Transició. Llavors a Euskadi hi havia perennement estat d'excepció. Els pocs drets reconeguts per la dictadura estaven sempre en suspensió a aquelles terres. La policia tenia carta blanca per fer tot el que li semblés. Això era insuficient per al règim i, per això, existia un terrorisme ultradretà que també tenia via lliure -en la mesura que no era perseguit- per fer justícia a la seva manera amb quasevol forma que no cabés dins del seu imaginari o sistema. 

En aquell temps no hi havia terrorisme, ans guerra. Una guerra civil que alguns no van voler empassar-se i que revifava després de més de trenta anys de suposada pau. Els policies nacionals espanyols a Euskadi, que eren ben bé com les tropes de Gaddafi a Líbia, campaven arbitràriament. Sols els diaris francesos en deien alguna cosa. Així començà l'escala de violència. Una violència absolutament il·legítima que va conrear i recollir terror al País Basc i una violència de joves del poble, que voltaven els vint anys, que van decidir fer-ne front. Resultat: escala de violència. Una, la governamental, que té com a finalitat l'extermini de tota dissidència democràtica i, és clar, que respon per vies no democràtiques, i l'altra, l'etarra, que té com a causa l'intent d'anihilament d'un poble, d'una cultura i, sobretot, de totes les seves llibertats, per sistema. 

Xirinacs va veure noiets que arribaven amb més de deu trets al cos, amb el crani esclafat, noiets que, en l'interrogatori, van ser torturats. No sabem res sobre les tortures. És aquest l'únic dret que tenim en la seva forma absoluta. L'únic: el dret a no ser torturats, en cap cas, sota cap circumstància. I centenars de joves van ser torturats per impedir, per exemple, que policies nacionals i grups terroristes castellans entressis a les botigues dels familiars dels etarres. Un cop a les presons, van fer vagues de fam, pel seu compte, sols, amb l'oposició explícita dels engarjolats del PCE, que no feien vagues de fam, perquè eren més fins. Així com tampoc no atemptaven contra Carrero Blanco, perquè no tenien pebrots. Més de 400 persones membres d'ETA van fer una vaga de fam l'estiu del 1975. Tots, tancats a Euskadi, un luxe que ara cada dia és més rar. Avui dia, de fet, existeixen lleis antiterroristes ben bé pastades a les de Franco.

I les presons d'aleshores eren terribles. Els súbdits que hi havia fora ho sabien i, això no obstant, arriscaven. A determinades presons el clima era tant terrible que hom es tallava amb una serra un dit només per passar dos o tres dies a una infermeria penitenciària exterior. Xirinacs va veure els dits absents i, el que és encara més esfereïdor, va veure persones que més de dues i tres vegades s'havia tallat dits per poder tornar a sortir  momentàniament de certes presons. Tot això passava a les presons. El problema és que als hospitals sols hi havia monges i presos que feien d'infermer. Les malalties infeccioses eren constants, atesa la insalubritat. Moltíssima gent moria als hospitals per negligències múltiples. Xirinacs va veure com morien davant seu persones d'atacs de cor, sense que vingués ningú a socórrer-los.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Respecte/Compromís

S'ha parlat sovint de respecte a les llengües minoritàries quan, en realitat, s'està fent esment a un projecte de progressiva minorització. Així mateix, el qual és molt més greu, de respecte a les polítiques i gestió d'aquelles entitats territorialment perifèriques. També, en l'àmbit social, es parla de respecte als ciutadans marginats, impedint, aquesta és la idea, cap tipus de discriminació de cap mena. 

Tot això es diu i és un joc d'enganyabadocs. El respecte d'un govern central cap a governs regionals o locals equival, moltíssimes vegades, a no fer res per obstaculitzar que els altres governs no pugui actuar dins de les seves prerrogatives. Respecte és, així, no posar pals a les rodes. Sembla que amb el respecte n'hi ha prou. Respecte, en termes jurídics administratius, és lleialtat institucional o, dit d'una altra manera, una cooperació entre iguals que mai no pot esdevenir coordinació de dalt a baix. 

Per a què allò minoritari no sigui, però, minoritzat, no n'hi ha prou amb el respecte. El compromís, quelcom força diferent, implica el pas d'una actitud passiva a una d'activa. Aquells que mereixen respecte, quan diuen "respecte", volen dir moltes vegades "compromís", mentre que també sol passar que aquells que han de comprometre's, es limiten a respectar merament. 

En altres mots, pel mal ús que s'ha fet de respecte degut, per la manca de compliment, avui dia "respecte" no és ja res. 

Tolerància/Intolerància

El tòpic diu que la tolerància ha de ser total i incondicional. Aquest tòpic és palesament fals. La tolerància topa aviat amb un límit essencial: no es pot tolerar la intolerància. I bé, què és la intol·lerància? Vol dir, des d'un punt de vista lògic, no tolerar els que no ens toleren. 

Aquest plantejament és excessivament simplista, atès que, el que resulta intolerable per a alguns, és preferible per a d'altres. Relativisme. Llavors, el principi de reciprocitat -cal tolerar els que toleren- també és fals, perquè altrament la vida en societat seria una batalla campal. 

Cal matisar, primer de tot, no s'ha de tolerar tot. No s'ha de tolerar ni tan sols una gran part. Que la tolerància, en si mateixa, no és pas una virtut, ans més sovint un greu vici. La idea de tolerància, tota sola, és en debades, perquè necessita un tertium genus. Tolerem, no pas persones, per ser persones, ans accions i idees. 

Així, el discurs xenòfob en la seva versió més lleugera és la que criminalitza les persones per ser persones. Posem per cas, un estranger. El concepte d'estranger és molt equívoc: si és un turista amb molts calers, és acceptat, si turista motxiller, queda descartat, si treballador altament qualificat i comunitari, és benvingut, mentre que si és de qualsevol indret d'arreu del món, i no està format, mereix ser expulsat. El problema, doncs, no és ni la persona ni el fet que sigui estrangera, ans accions i idees.  

És cert que, en principi, tota acció i idea és tolerable. No hi ha absoluts, però. La pregunta és, per tant, quines són les idees i accions susceptibles de ser tolerades? Cal aquí un altre element per xifrar-ho. És clar que no totes les persones ni societats són iguals ni, per això, toleren el mateix. Precisament, depèn del que cada persona o societat vulgui defensar. Sobre determinats afers -de fet, són la majoria- hi ha haver opinió i discussió. Tanmateix, hi ha fets i idees sobre les quals el grau de controvertibilitat és nul. 

Podem dir, en termes generals, que la societat catalana, amb més d'un 10% d'immigració sols en el darrer decenni, és extremadament tolerant. Una immigració, a més, predominantment africana, i no pas sudamericana, com a Madrid. Observem, a més, que a casa nostra els partits xenòfobs no han arribat a quallar palesament. Això vol dir que Catalunya no té valors públics que siguin inqüestionables. De privats, en pot tenir molts, però de públics, no pas. Una forma de tolerància potser consolidada arran de configurar-se amb cultures radicalment diferents com les del sud espanyol. 

En termes generals, l'incontrovertibilitat finesa és absoluta. Finlàndia, amb menys d'un 2% d'immigració -un tipus d'immigració, a més, majorment no extracomunitària- ha covat al seu si partits com els "Autèntics Finesos" enguany, essent aquest partit contrari a més immigració el segon de l'espectre electoral. Consideren, doncs, que hi ha un bloc de valors, de tarannà públic, que no poden ni tan sols conviure amb d'altres. 

En altres paraules, Catalunya ha de desenvolupar valors públics inqüestionables -com ara la convivència en pau, que és una forma de democràcia, dins d'un projecte de futur polític, econòmic i cultural pròpiament català, d'acord amb la nostra història- sense, però, fer servir la intolerància com ham fàcil, ans tolerant i sumant el màxim que, amb límits, sigui escaient.