dilluns, 30 de maig del 2011

L'ezker abertzalea i els jetzale a Burgos

Diversos articles de premsa de Burgos ha parlat darrerament de Trebiñu o, com és més conegut, Treviño. Més conegut perquè fa uns quants segles va ser conquerit per castellans i, des d'aleshores, forma un enclavament al cor d'Araba. Més conegut en castellà, també, perquè hi ha governat el Partit Popular des de fa segles o, almenys, des de l'esdeveniment de la democràcia. Una mostra de què passa amb viles basques sota mans espanyoles, que perden fins i tot el nom. 

El cas és que, malgrat el que diguin els diaris burgalesos, com ara que "el PP gobernará en minoría, porque no es negociable la alcaldía de Treviño" (Diario de Burgos) o que "el PP tiene más votos y gobernará" (El Correo de Burgos), malgrat sigui una majoria simple ben poc satisfactòria. Ras i curt, el PP de Trebiñu ha perdut el 8% dels seus vots, quedant-se amb 3 edils (abans en tenia 4). I vet aquí que, d'altra banda, Bildu i PNB, amb 1 edil cadascun (per primera vegada), entren al consistori, representant junts 1/4 part dels vots dels habitants del poble. No és impossible, doncs, que amb un pacte, per exemple, amb independents de la vila que s'han presentat, diguem-ne, sense subordinacions madrilenyes, governés un batlle d'accent basc. 

En fi, les meves més sinceres felicitacions als dos edils nacionalistes del comtat de Trebiñu. Burgos, no oblidis que entre els teus edils, n'hi ha que no són com tu. El que va adherir una guerra medieval a Castella-Lleó, podrà tornar a ser basc algun dia, amb esforç, ciència i il·lusió!

Qui?

Qui? Qui ha sigut el traïdor? Hi ha un poble al bell mig de Gipuzkoa, que es diu Hernialde, relativament a prop d'Anoeta. A les eleccions del 2007, s'hi van presentar dos partits o, millor encara, s'hi va presentar un, nadiu de la vila i de cap a cap abertzale, i va gosar presentar-s'hi el PP, misteriòsament. N'hi ha prou amb dir que el PP no va obtenir  ni un sol vot. Veig, però, que enguany hi ha hagut un lleu canviament: Bildu hauria governat amb unanimitat si no fos perquè algú, sens dubte un traïdor dels grossos, ha donat el seu vot a un cadidat que, del cert, no és de Hernialde. Sí, 1 vot popular, només 1. Em demano qui és, com pot viure allà i, en fi, perquè no toca el dos i deixa que els seus veïns facin el que els hi sembli amb llur lliure albir!

diumenge, 29 de maig del 2011

"The revolution will be not televised"

Fer-ho o no fer-ho?
No fer-ho!


Un músic hawaià que ha mort avui va dir que la revolució no serà retransmesa per televisió. M'adic a aquesta idea de Gil Scott-Heron. Precisament per això, és trist sentir els anomenats indignats tot dient que apaguen l'assemblea general, les comissions, les subcomissions i engegen les diversíssimes manifestacions a la xarxa d'opinions i facècies múltiples. Que em perdorni el lector per dir tot plegat a través de susdita malèfica xarxa. 

dilluns, 23 de maig del 2011

BILDU: sous les pavés, la plage!

Resultats a Euskal Herria del Sud: 

  • 313.151 vots, el 22%, a les eleccions municipals (14.000 vots menys, això és, un 0,97%, del primer partit, PNB).
  • 315.433 vots, el 22,27%, a les eleccions a les Juntes Generals de Gipuzkoa, Bizcaia i Araba, i al Parlament navarrès.
  • Vencedor: 119.084 vots, el 34,24%, a Gipuzkoa.
Això significa, en positiu, que serà possible sortir aviat d'Espanya i, també, d'un capitalisme mediocre. Encara més en positiu, serà possible Hego Euskal Herria sense més límits del que volen aquells que hi viuen. Ara bé, en negatiu, significa que el PSE i el PP han quedat expulsats, exiliats per sempre. Ja han deixat de ser partits de primera i segona línia a Euskadi i Nafarroa. Queden, com a mínim, posats a tercer i quart lloc. La felicitat dels populars a Espanya esdevé infelicitat a terres basques, perquè tenen prop de la meitat dels vots de Bildu. D'altra banda, la infelicitat socialista arreu sempre ha estat sentida a Euskal Herria on, de fet, mai no ha somiat ni guanyar amb majoria simple. Així que s'ha entrat, per dir-ho d'alguna manera, a una fase magmàtica. Quan la lava es consolidi, la muntanya serà absolutament diferent.

p.s. Arnaldo Otegi: rebutjar la violència, sí és eficaç! Cal triar els mitjans i, tant bon punt poguem fer el salt, la solució!

Qüestions geomètriques

Hi ha almenys dues maneres d'anar endavant: o nosaltres caminem i ens n'allunyem, mentre els altres es queden quiets, o ells s'allunyen de nosaltres, que som quiets. El PP va caminar força ahir. Altrament, ERC s'ha quedat quieta. L'Espanya del PP s'assembla cada vegada menys, d'aquesta manera, a la Catalunya d'avui dia que, sense fer res, veu com cada vegada serà més difícil ficar-se d'acord sobre qualsevol assumpte. Ens hem d'arribar, doncs, fins aquí: que Espanya estigui regida per les sinèrgies neofranquistes i que, mica en mica, Catalunya, que no podrà mai sentir-s'hi acollida, tocar el dos. És una forma d'acabar topant amb un mur: el de la contradicció. Al final, ben pot ser que sigui Espanya que se separi de la terra catalana i no a l'inrevés.    

LA FI DELS PAÏSOS CATALANS

Ahir al capvespre -nit electoral- vaig despenjar un mapa de la meva cambra. El mapa dels Països Catalans. Seré sincer: mai no m'ho he empassat, això, de les diverses terres unides per la llengua comuna. És així. Ara, mantenir aquella imatge és intentar pintar un quadre sota les ràpides aïgues d'un riu. 

Majoria absoluta als Parlaments de les Illes i de València. Una majoria consolidada, innegable. A les Illes, 35 escons, d'un Parlament de 59, per al Partit Popular. Totes les viles, indefectiblement, sota domini popular: Palma, Ciutadella, Eivissa, Inca, Manacor i Maó. Al País valencià, 55 parlamentaris de 99, amb idèntica victòria a totes les ciutats: ciutat de València, Alacant, Alcoi, Castelló de la Plana, Elx, Gandia, Sagunt, Sueca i Torrent, amb l'excepció de Benidorm, en què hi ha hagut un empat. 

En altres paraules, ha anat a les Illes i a València com a la resta d'Espanya. Cap diferència. Així, l'assimilació ha estat completada.   

divendres, 20 de maig del 2011

La sobirana indignació de la Plaça Catalunya

El que és impossible per a una persona, ben pot ser que per a dues no ho sigui . El que no podem fer dues, és versemblant que ho facin tres. D'acord amb aquest raonament, no res és impossible: qualsevol pedra, malgrat sigui grossa, pot ser aixecada, treta del mig del camí, per seguir endavant. 

Tanmateix, el que és possible per a dues-centes persones, potser no pot fer-se per tres-mil. Quan una munió de mans proven a moure un roc, els rellista, perquè són massa gent. Organitzar-se significa: aquí no hi cabem tots, perquè no cal que hi siguem tots, val a dir, no tothom pot manar. Així, en aquesta línia, encara hi ha coses impossibles, perquè no sabem organitzar prou bé un grup gegantí. 

El risc dels indignats és que no s'organitzin. Per desdir-se d'establir unes finalitats comunes. Per no dur-les a terme com una força única capaç de foragitar les pedres -grans partits i grans bancs- de la vida europea. Si indefinidament neguen de ser representats -tant per individus com per un òrgan de govern estable- aleshores cauran en el pitjor dels individualismes. Així tornarem a començar: una immensitat de coses són impossible per a una persona tota sola. 

dimarts, 17 de maig del 2011

Unterwegs, després de 8 anys

Ha fracasado la operación política que el Estado diseñó hace treinta años para asimilar al pueblo vasco, troceando el país y negándole la soberanía e intentando aniquilar la izquierda independentista. Hoy nadie piensa que el futuro de este país se va a construir sobre los cimientos puestos hace treinta años [...] La primera y gran victoria es que hemos hecho fracasar estos instrumentos diseñados para hacernos asimilar.  
[...] El Estado intenta dejarnos fuera de las instituciones. Habría que preguntarse por qué. Pues porque hemos planteado una presencia, una lucha institucional y una gestión que consolidan en el país una alternativa política integral. Por eso nos quieren fuera. 
[...] Cualquier intento que pase por reeditar un proceso de negociación con el Estado tiene que tener anclajes sólidos. El primer anclaje tiene que ser el indispensable protagonismo del conjunto de la sociedad vasca como auténtico garante del desarrollo del proceso negociador.
[...] El PNV apuesta por acomodarse al modelo de Estado español negando las vías para construir un Estado [...] No podemos gastar ni un esfuerzo más en convertir al PNV en lo que no es. El PNV tiene hipotecas políticas, económicas e institucionales con respecto al Estado español y ése es el PNV que existe.
[...] No es cierto que el cese ni tampoco la persistencia de la lucha armada resuelvan todos los problemas [...] No se trata de hacer las cosas de forma parcial.
[...] El Estado tiene mecanismos de coacción. Sigue teniendo un problema con el pueblo vasco. Ahí reside su debilidad. 
[...] Los datos para el optimismo los extraigo del análisis político [...] No hay más garantía de liberación nacional que el pueblo 
[...] Hay que huir de las cuestiones de voluntades. El Estado no tiene, en principio, voluntad de hacer concesiones en su soberanía. Ningún Estado entra en un proceso de negociación por voluntad. Su voluntad será cerrar un acuerdo cediendo lo mínimo posible [...] No hay un proceso sin contradicciones y el Estado español carece de una cultura democrática suficiente para afrontar un proceso de estas características.

Arnaldo Otegi, entrevista al GARA, 30 de novembre del 2008

dilluns, 16 de maig del 2011

Triar els mitjans o, més aviat, directament la solució?

¿Condenar la violencia? Haría feliz a mucha gente. Pero si resolviésemos el problema haríamos feliz a todo el mundo. Bueno, no probablemente a todo el mundo. Estoy seguro de que resolver el problema es mejor que condenar la violencia. Es más factible resolverlo. La condena de la violencia no es eficaz. 

Arnaldo Otegi, 2009

dimecres, 11 de maig del 2011

Fer la puta i la Ramoneta

"Miente como un bellaco quien diga que hemos hecho recortes", va dir Rodríguez Zapatero en la vetlla d'ahir. I té raó: no ha retallat, ans simplement no ha donat el degut. És clar que no es pot retallar el que, simplement, no es compleix. 

(a) PSOE-PSC i, casualment, la tecnòcrata Rosa Díez, van negar el compliment de lleis espanyoles, en una decisió d'excepció, a Catalunya. És veritat que no han retallat ni un cèntim els 1.450 milions d'euros. Ras i curt, no els ha donat. Ja s'assumeix que és impossible que es compleixi la llei, igualitàriament, en aquest Estat. 

(b) Tampoc no va ser retallada la decisió del ministre d'Educació Gabilondo de convocar unes oposicions per a Ensenyament, per cert, necessàries amb el creixement de la població. Ja s'havia pactat i, vet ací, la ministra Salgado va decidir que estava fora de qüestió que a Andalusia es convoquessin 3.796 places, mentre que a Catalunya no pas cap ni una. Va recórrer la decisió de convocar, doncs, les 1.245 places sol·licitades per a les escoles catalanes. Raó: temença de perdre les eleccions autonòmiques d'Andalusia. 

(c) Rodalies, ja se sap, no rutlla. El conseller Recoder, paradoxalment responsable sense competència i sense diners, tenia prevista una reunió avui que, al cap i a la fi, s'ha anul·lat. L'objectiu de la reunió amb el ministre Blanco consistia a ficar-se d'acord, diguem-ne, en per què no s'han invertit els c. 1.900 milions d'euros previstos en infraestructures. Vet aquí que hi havia un pla, consensuat bilateralment, que establia diverses fites a complir entre el 2008 i 2015. D'aquest pla, ara mateix, sols s'ha dut a terme un 3,3 %. Podem dir que aquí, del cert, tampoc no s'ha retallat, simplement no s'ha fet res. 

Governs forts de societats greument dividides

La carcassa PSOE-PSC ha guanyat en el Congrés contra un front català sense el PSC, endemés del PP, BNG i IU. El fons de competitivitat no serà exigit per aquesta via. Més enllà de la contradicció del PSC de defensar al Parlament de Catalunya i al Senat quelcom que, ara, combat, era previsible. L'obediència espanyola "tira". Així que, al cap i a la fi, els 152 diputats socialistes més els 25 diputats del PSC - 177 "no" - van prevaler sobre els 161 dels altres partits citats. Això va ser possible, no ho oblidem, per l'abstenció del PNB (6 diputats) i altres formacions. Què significa això? Significa, entre d'altres coses, que una decisió a favor de Catalunya rere la qual hi ha exactament 12.398.397 vots del cens ha esta tombada per una altra rere la qual, des del mateix punt de vista, hi ha 11.289.335 vots socialistes. Els fets d'ahir també fan adonar-nos de la injustícia del sistema electoral d'Hondt, útil per constituir contranatura Governs forts per a societats greument dividides, dins les quals es cova l'odi.

dimarts, 10 de maig del 2011

Porta de sortida irremeiablement invisible

Com s'explica aquesta desafiliació que es constata a l'Església?
No hi ha una crisi religiosa en el sentit més profund del terme. [...] Potser la veritat última del missatge cristià no és una Església de masses, sinó una de marginal. Tots tenim el mateix problema fonamental: la ruptura de la confiança. Ho pateix l'Església, la família i la política.  

Lluís Duch, monjo de Montserrat
ARA, 10 de maig del 2011

divendres, 6 de maig del 2011

ACTA PII XI, SERMO: benedizione alla cara Spagna del 1936

L'acte del 15 de setembre del 1936 del Pontífex Pius XI raona d'aquesta manera: "si direbbe che una satanica preparazione ha riaccesa, e piú viva, nella vicina Spagna quella fiamma di odio e di piú feroce persecuzione confessatamente riserbata alla Chiesa ed alla Religione Cattolica, come l'unico vero ostacolo al prorompere di quelle forze che hanno già dato saggio e misura di sè nel conato per la sovversione di tutti gli ordini, dalla Russia alla Cina, dal Messico al Sud-America, prove e preparazioni, precedute, accompagnate incessantemente da una universale, assidua, abilissima propaganda per la conquista del mondo intero a quelle assurde e disastrose ideologie, che, dopo aver sedotto e fermentate le masse, hanno per fine di armarle e lanciarle contro ogni umana e divina istituzione [...] per giustificare la Chiesa non è mai necessario ricorrere a degli esempi: basta esaminare la sue massime [...] [dels franquistes] voi stessi portaste la testimonianza personale e vivente dell'eroico attaccamento alla Fede avita, che a centinaia e migliaia (e voi siete nella gloriosa schiera) ha aggiunto confessori e martiri al già tanto glorioso martirologio della Chiesa di Spagna; eroico attaccamento che (lo sappiamo con indicibile consolazione) ha pure dato luogo a imponenti e piissime riparazioni e ad un così vasto e profondo risveglio di pietà e di vita cristiana, specialmente nel buon popolo spagnuolo, da rappresentare l'annuncio e l'inizio di cose migliori e di piú sereni giorni per tutta la Spagna [...] a tutta questa cara Spagna si volge e vuole arrivare la Nostra benedizione".

ACTA PII XII, NUNTIUS RADIOPHONICUS: "nobili lavori di pace"

L'acte del Pontífex Màxim Pius XII el 21 de maig del 1945, acabada la Segona Guerra Mundial, raona talment: "Ecco alfine terminata questa guerra [...] preghiamo supplicando il termine, secondo giustizia, delle lotte sanguinose anche nell'Estremo Oriente [...] i caduti sembra che dicano: Sorgano dalle nostre ossa e dai nostri sepolcri e dalla terra, ove siamo stati gettati come grani di frumento, i plasmatori e gli artifici di una nuova e migliore Europa, di un nuovo e migliore universo [...] La guerra ha accumulato tutto un caos di rovine, rovine materiali e rovine morali, come mai il genere umano non ne ha conosciute [...] bramiamo di vedere il ritorno pronto e rapido dei prigioneri, degl'internati, combattenti e civili ai loro domestici focolari, verso i loro nobili lavori di pace [...] dedicatevi ardentemente all'opera della ricostruzione".

dimarts, 3 de maig del 2011

La pena de mort als EUA i la mort de Bin Laden


Aequat omnes cinis
Sèneca



Primer: una mort inútil

L'operativitat d'Al-Qaida, després de la mort de Bin Laden, és exactament la mateixa. El dany radica a un nivell simbòlic. Quan un símbol gegantí cau i s'enfonsa - posem pel cas, al mar - les aigües del mar s'alzinen, trenquen els seus llindars i envaixen la terra seca i ferma. Destruir símbols no sol sortir a compte. Primer de tot, perquè els símbols -més encara si estan encastats dins d'un marc decididament religiós- mai no són destruïts. En segon lloc, perquè un símbol pren embranzida quan perd tot contacte amb la realitat. Quan parlo d'embranzida, vull dir la venjança promesa. 

Segon: una mort il·legal

Els Estats Units diuen que han fet justícia. Pel carrer fan festa grossa hissant banderes. En el fons dels nostres cors també creiem que no passa res si l'han assassinat. Avui dia existeix, però, el dret internacional públic. Provem a entendre-ho amb un exemple: Espanya enxampa els autors de l'11 de març del 2004. Els atrapa, però, a França. ¿Hem de suposar que, per justícia, pot entrar l'exèrcit espanyol a una casa en territori francès, sense tenir permís de la República, i tot d'una matar-los a tots? Posem-ho més fàcil: la policia els troba a Espanya i els mata a un hotel del territori estatal. És clar que no es pot assassinar, així, per justícia

Tercer: una estratègia contrària als interessos de la humanitat

Està clar que els EUA i Al-Qaida -antitètics especularment- no volien avenir-se a entendre's. Palesem-ho: els EUA tampoc no cercaven una avinentesa pacífica, no volien la pau. Com no s'entenen i són contraris, sols queda una possibilitat: matar-se. Qui abans mata, guanya. L'aplicació del capítol VIIè de la Carta de les Nacions Unides, obviament, no empara aquesta mena de guerra, que va començar amb Bush, Blair i Aznar essent una guerra d'agressió i, avui dia, amb Obama, segueix sent d'agressió. En tot cas, els EUA no tenien pas aquiescència del Paquistan per endinsar-se en el seu terrotiri, així, tot d'una, sense demanar permís, com qui entra a una colònia. Tampoc no tenien permís per entrar-hi, sense permís del Paqustan, del Consell de Seguretat de l'ONU. I, per tant, aquesta entrada fou il·legal i, en aquest cas, això vol dir contrària als interessos de la humanitat. 


Annexe: EUA, país feudal.

Sembla que els països monàrquics d'avui dia són els hereus dels antics reialmes: no és veritat. Els reis i prínceps europeus tenen el cognom dels antics tirans, però el poder ja no és seu. Les monarquies europees són impotents. El seu poder roman dividit entre els poders democràtics. Els EUA, no ho oblidem, van il·legalitzar el partit comunista - el comunisme era per definició una ideologia traïdora. Així, amb d'altres partits polítics. Obama és, pel seu poder davant del món, un emperador, que apareix en escena per pontificar que justice has been done! 

L'objectiu atàvic dels EUA es diu petroli. El preu de la benzila ha de quedar-se en els 70 cèntims de dolar, uns 60 d'euro. Sí, la meitat que aquí. Si el preu és massa alt, qui governa perd les eleccions i l'economia fa fallida. Per això, abans una dictadura com la Xina ha respectat els compromisos internacionals en matèria climàtica. En aquest sentit, els EUA creuen que el cel del món és sols seu i que poden anihilar-lo.  

Són el segon país del món -després d'Iran- que més execucions duu a terme. La pena de mort! Han estat executades persones que tenen des de 22 anys -Scott Carpentier el 1997- fins de 77 -John Nixon el 2005- així com persones mentalment discapacitades -Mario Marquez i Terry Washington, respectivament el 1995 i 1997- així com persones que, en el moment de cometre els crims, eren menors d'edat -com Joseph Cannon i Robert Anthony, ambdós el 1998. També han estat executades persones a càmeres de gas -com ara Walter LaGrand el 1999, endemés d'altres deu persones. Això no són excepcions: fan part de la regla general. Avui dia, encara. El darrer executat va ser el 14 del mes passat. Es deia Clarence Carter i mai no podrà , és clar, demanar una revisió de sentència en cas que es coneguin fets nous que demostrin la seva innocència.

Les dades d'execucions són des del 1977 fins els nostres dies, tals:

  • 22, vet aquí el nombre de persones que van ser executades amb pena capital per crims que van cometre quan eren menors d'edat. Per cert, 3 dels 22 - James Roach, Dalton Prejean i Johnny Garret - eren discapacitats mentals.
  • 36, aquest és el número de persones, incloses les tres anteriors, que van ser executades tot i tenir evidències de la seva discapacitat mental. 
  • 29, estrangers condemnats a mort.
Quan funciona la pena de mort? Quan la presó no coarta prou. Però què ha de passar perquè la presó no pugui coibir prou? Que la vida fora de la presó, per a moltíssima gent, no sigui gaire millor que dins de la presó. Aquesta és l'única justificació il·lustrada de la pena de mort i, encara avui, n'és l'única. Resultava ridícul que els EUA provessin a impedir una execució a l'Iran quan l'Estat federat de Texas té una ratio ben semblant. Ser jutje als Estats Units és, diguem-ne, una professió com la de metge, en què jugues amb la vida d'altri. 

Certament, si el preu de la benzina no estigués tan subvencionat (és clar, també per guerres d'agressió), seria possible una Sanitat pública i, si fos infreqüent, com no ho és, això de morir a casa de malaties curables, aleshores ben pot ser que no calgués la pena de mort per dissuadir dels crims. Però els Estats Units d'Amèrica, país que simbòlicament és més fort arran de l'assassinat del seu enemic, són un país feudal. 

dilluns, 2 de maig del 2011

Converses interrompudes entre Balmes i Pius IX

El Pontífex Màxim Pius IX va adreçar el maig del 1848 a Jaume Balmes aquesta consulta: "Hom es pregunta què cal pensar dels drets de nacionalitat i d'independència. Es diu que són inalienables i imprescindibles. I, suposant que hagessin de ser admesos, quan i com s'haurien d'exercir?". El pensador català va fer-se dispensar. Era malalt - tuberculosi pulmonar - i moriria la matinada del 9 de juliol del mateix any. El silenci no s'ha trencat.  

Almenys, la lliçó serveixi perquè, si us plau, pronunciem el nom correctament: /Bálmas/. I diguem-li "Jaume", que és com toca. Recordem que fou nat i morí a Vic i que va escriure, al llarg de la seva curta existència, també en la llengua pròpia de la seva xica contrada.

diumenge, 1 de maig del 2011

Contradicció entre pau i justícia

Qui desitja ardorosament la justícia, prescindeix de la pau. Qui prefereix la pau, vol dir que ja està conforme amb la justícia que existeix i l'ha precedit. 

La pau és immobilitat. Implica el final de la història: diu adéu-siau a totes les revolucions possibles. La pau significa no voler canviar res, o bé per estar tranquil, o bé perquè no ens empatolla res aliè, o bé perquè tenim molta por, o per tantes altres raons. 

La justícia és el contrari de la pau. Ben pot implicar trastocar els fonaments antics, llançar-los lluny, i refer-ho tot de bell nou. La justícia pot necessitar - irremeiablement - una guerra total en què morin milions de persones. Sens dubte, poden milions de persones impedir que en aquest món hi hagi justícia. Com solia dir Ferran I d'Habsburg, Emperador del Sagrat Imperi Romà Germànic, fiat iustitia et pereat mundus. "Es faci justícia, malgrat mori el món". 

De vegades la pau no permet ni tan sols les reformes més lleus i irrellevants. La Pax Romana espanyola no permet avui dia que Sortu sigui legal. El Partit Comunista a Euskadi encara no ha estat legalitzat. El nacionalisme puixant basc encara no cap dins de la voluntat pacificadora madrilenya. 

La justícia, altrament, pot trencar el cap dels poderosos dels països de la terra en una sola nit. A mi em fa l'efecte que, des de la pau, la justícia sempre és preferible. Mai no hem de deixar buit el lloc de la justícia, omplint-ho tot de pau. La pau és un mot perillós, que ensarrona. Així que, de cap manera, pau i, dins, justícia. 

Tot altre: justícia i, després, pau. Per tant, sí a Bildu, que ofereix pau, però sobretot justícia.